Alberte Mera: “Si Moncho Reboiras fos català, tindria carrers a molts pobles”

Els cinemes Girona de Barcelona projectaran dissabte, subtitulat en català, el film documentari Reboiras. Acción e corazón, que explica com Xosé Ramón Reboiras –més conegut com a Moncho Reboiras– fou clau per a revitalitzar el nacionalisme gallec després l’anorreament del franquisme i com va morir a trets per la policia quan tan sols tenia vint-i-cinc anys. Una història sobre com el franquisme va endurir la repressió contra la mobilització social els darrers anys de vida del dictador, però també la història de resistència d’uns joves que veien com Galícia era espremuda com una colònia, de la qual s’extreien els recursos sense revertir-ne les riqueses.

El film, produït per Nós Produtora Cinematográfica Galega i la fundació Terra e Tempo –que també ha editat el llibre Moncho Reboiras. Das ideas aos feitos– està construït a partir del testimoni de vint-i-nou persones que van compartir diverses etapes de la vida amb Reboiras i algunes seqüències de ficció que recreen les seves darreres hores, la matinada del 12 d’agost de 1975. L’ha dirigit Alberte Mera (Vigo, 1987), que dissabte serà a Barcelona per fer un col·loqui després de la projecció i que ha parlat amb VilaWeb.

—Qui va ser Moncho Reboiras?
—Fou un jove gallec assassinat amb només vint-i-cinc anys per la policia franquista. Havia nascut a Imo, un poblet prop de Padrón, però quan era molt jove la família va haver d’emigrar a Vigo. El pare va embarcar-se a treballar a la mar i la mare, sense cap experiència, va obrir una taverna. Vigo era una ciutat obrera, amb tota la castellanització que això representava en aquell moment, i com que ell parlava gallec patia discriminació lingüística. Va anar prenent consciència de la seva identitat i va començar a participar en diferents espais culturals, socials i d’impuls de la llengua. Més tard, va entrar a la Unió del Poble Gallec (UPG) i va esdevenir una peça fonamental per a l’organització de sectors de masses en un moment que el nacionalisme estava escapçat per la guerra i l’exili.

—Com era Galícia a començament dels anys setanta?
—Havia estat arrasada pel franquisme. A Galícia no hi va haver guerra, hi va haver un extermini. No van tenir temps de plantejar un enfrontament contra els revoltats feixistes, directament hi va haver repressió i genocidi. Van eliminar la majoria dels qui, durant els anys vint i trenta, havien lluitat per Galícia, la democràcia i la llibertat. Estava amputada. El gallec, que durant segles havia estat l’idioma de les classes populars, els camperols i els treballadors, estava estigmatitzat i perseguit. Galícia s’utilitzava com una colònia, produïa per exportar i sense que aquí quedés res. Franco va instal·lar preses a tot arreu, que transformaven els rius i inundaven valls i poblets pel benefici de companyies elèctriques com Fenosa. Es van lliurar les terres i les cases de la gent a les empreses amigues del règim. Reboiras es movia en aquest ambient i, alhora, amb el ressorgiment de les vagues obreres de 1972 a Ferrol i Vigo, una generació que s’apodera i diu a la dictadura que ja n’hi ha prou.

—Reboiras és molt jove quan pren consciència de la seva situació social i nacional. Com és que va ser tan precoç?
—Quan va arriba a Vigo des del món rural va veure que l’idioma amb què havia crescut i que parlaven tots els amics i familiars era motiu de burla i discriminació. Va contactar amb gent del moviment cultural i va descobrir una producció cultural en gallec molt rica. Això també li va fer veure que no hi havia llibertat. Empatitzava amb la classe de la qual provenia, camperola i obrera, i es va llançar a organitzar un sindicat gallec i no pactista.

—Quina importància va tenir l’entrada de la generació de Reboiras per a fer reviscolar el nacionalisme gallec?
—Una de les persones que apareix al documentari explica que el desafiament de la UPG era deixar de ser vista per la societat com un reducte d’intel·lectuals per passar a nodrir-se i organitzar les classes populars. És llavors quan Moncho Reboiras i molts més van fer el salt de portar les idees als fets. Es va crear el Sindicat Obrer Gallec, les Comissions Llauradores, Estudiants Revolucionaris Gallecs i el front cultural, un conglomerat d’associacions i entitats culturals per tot el país, com una manera de fer activitat política escapant de la dictadura. Van recuperar el llegat socialista dels fronts d’actuació i de masses perquè era una gent molt culta, que havia aconseguit moltes lectures malgrat la censura i tenia una bona formació teòrica.

—Van aconseguir de vincular la lluita per la recuperació nacional amb els moviments sindicals i camperols?
—Quan presentem el film sovint surt la pregunta de si aquella generació se sent frustrada perquè el sobiranisme gallec no va arribar mai a grans quotes de poder o perquè Galícia no és lliure ni socialista. No sé com es deuen sentir, però no crec que hagin de sentir-se frustrats, sinó tot el contrari. Orgullosos d’haver desafiat el franquisme i haver donat les seves vides perquè una generació com la meva tingui unes eines per al canvi que no existirien sense ells. Parlo de la Confederació Intersindical Gallega (CIG), el principal sindicat a Galícia, que neix del sindicat obrer que van crear ells. Com estaria el nostre idioma en l’educació i altres àmbits –que ara tampoc no està gaire bé– si no fos per les entitats culturals i de defensa de l’idioma que van crear ells? Van partir del no res, i van deixar unes eines que avui dia són fonamentals per a articular la societat gallega. No podem valorar el seu llegat en quotes de govern, sinó socials i de l’estat del país.

—Reboiras es troba amb la disjuntiva d’acceptar una beca clau per a tenir un futur professional prometedor o donar suport a la lluita sindical, i tria el moviment obrer, sabent que li tanca les portes.
—Això és el 1972, quan treballa a les drassanes de Vigo i comença un cicle important de vagues. Va ser fitxat per la policia i interrogat, i és quan decideix d’organitzar un sindicat nacionalista gallec. Contacta amb Organización Obreira, que venia d’una escissió del Partit Comunista, comença a treballar amb ells i fa que molta gent vegi en la UPG un referent d’allò que ells buscaven: un sindicalisme de confrontació i no de pacte, com el que feien els sindicats majoritaris.

—Com era, ell, per exercir aquest lideratge i alhora suportar la pressió, essent tan jove?
—El van assassinar a vint-i-cinc anys, va estar actiu molt poc temps, però les persones que el van conèixer diuen que en aquest poc temps va demostrar que tenia unes habilitats brutals per a empatitzar amb els altres, transmetre emoció i ganes de lluitar i capacitats d’aglutinar i consensuar en moments que a l’esquerra, en general, no era gaire habitual. Ell no va ser el fundador ni l’organitzador de la UPG, però en el poc temps que li van permetre de viure, fou clau en molts fronts d’actuació. S’hi va dedicar al 100%.

—Hi va haver un grup de militants que van veure convenient d’obrir un front de lluita armada, però sense voler que fos un dels eixos centrals de l’organització. Què pretenien amb això?
—Al documentari, dues persones fonamentals en aquest pas expliquen que calia confiscar materials per fer pamflets, pintades i diaris de manera clandestina. En aquells temps, el simple fet d’aconseguir un paquet de fulls de paper o pintures implicava deixar el DNI a la botiga perquè la policia pogués seguir el rastre si apareixien pamflets per la zona. Sabien que si els enxampaven els podia significar, pràcticament, la mort. Després, va arribar un moment que no calia aconseguir únicament fulls de paper o una multicopista, sinó que també calien diners per a tenir una estructura més gran i recórrer el país i organitzar mobilitzacions. Va ser llavors quan van idear aquest tipus d’actuacions per a aconseguir diners d’una oficina bancària o, fins i tot, carnets d’identitat verges que podien utilitzar per donar una nova identitat als militants. Consideraven que necessitaven armes i van entrar en contacte amb altres organitzacions, com ETA.

—Com és el diàleg amb ETA?
—Buscaven de mantenir relacions amb organitzacions d’altres nacions que també s’oposaven al franquisme, com ETA. Els van demanar que no actuessin a Galícia, que qui ho fes políticament fos la UPG. D’aquests contactes, cal destacar-ne la incursió a Galícia del Llop [Mikel Lejarza Eguia, agent del servei d’intel·ligència franquista que es va infiltrar a ETA]. Xosé Manuel Pavon, membre de la direcció de la UPG entre 1971 i 1973, explica que volia posar fi a la UPG, però va fracassar, perquè si bé van assassinar Reboiras i van caure molts militants, la UPG va continuar i va ser fonamental en altres moments.

—Al documentari els protagonistes fan molt d’èmfasi en la pressió de la policia franquista, el sacrifici vital que els significava i les tortures que van sofrir. Són horripilants.
—Quan feia les entrevistes se’m posaven els pèls de punta. Crec que tots vam plorar, l’equip i ells. I encara ara, després d’hores editant el film, quan la veig en algun cinema m’emociono. Crec que són testimonis que no passen d’època i que cal escoltar. Poques vegades es parla del 1936, l’exili i la postguerra, però encara menys del final de la dictadura, que és on veig representats els meus pares. La gent de la meva generació necessitava saber més sobre què va passar el 1975. Hem de recordar que molts torturadors continuen vius i sovint amb alts càrrecs a l’administració.

—Com és la vida de Reboiras quan passa a la clandestinitat?
—Ha de canviar la imatge i separar-se de la seva família. Deixa d’anar a Imo per no posar-los en perill. No té casa, va d’una banda a una altra i viu amagat. Ni tan sols pot saludar els seus éssers estimats si se’ls creua al carrer. Ha de passar desapercebut. Dedica la seva vida a la militància i el seu país.

—La matinada del 12 d’agost de 1975 era en un pis a Ferrol amb dos militants més quan es va adonar que l’edifici estava envoltat de policies. Com els van trobar?
—Ho relaten les dues persones que aquella nit eren amb Reboiras, i que, en bona part, són vives gràcies al fet que ell es va arriscar perquè tinguessin temps per a refugiar-se. Els diaris de l’època diuen que uns tres-cents policies van envoltar el pis que Elvira Souto tenia a Ferrol sota un nom fals, perquè també era a la clandestinitat. Aquella nit preparaven propaganda per a repartir a diferents fàbriques de Ferrol perquè hi havia conflictes obrers molt avançats, però la policia havia descobert que eren allà per les tortures a altres companys.

—Tres-cents agents per a tres persones ofereix una perspectiva de la importància que els donaven.
—Bé, tres-cents policies per a una persona, en realitat, Moncho Reboiras, perquè no tenien constància dels altres dos. Es van adonar que eren tres quan van entrar al pis i van veure que hi havia tres plats. Van haver-ho de deixar tot tal com estava, tot just van tenir temps de cremar alguns documents per no comprometre ningú i van haver de sortir. Els altres dos van entrar en una altra casa i Moncho va fugir pels terrats.

—Va ser la nit que el van assassinar.
—A sang freda i per l’esquena. Quan ja l’havien ferit es va refugiar en un portal, on es va morir dessagnat. Li tenien tanta por per la seva habilitat política, que van estar-se hores vigilant el portal per assegurar-se que era mort. Van obrir el portal, van llançar una granada de fum, i van tornar a tancar la porta. Al cap d’una estona, una altra. Al film apareixen tres trets, però el portal es va convertir en una trituradora per les ràfegues que van disparar. Quan va arribar el metge forense, es va trobar que l’havien arrossegat i tenia mig cos fora del portal, però tot i això, la suposada pistola de Moncho –que no sabem si era seva o la va deixar la policia– era a cinc centímetres de la mà. Com l’arrosseguen i la pistola queda al seu costat? Va ser per reforçar la teoria del règim d’un suïcidi, quan tots els trets van ser a l’esquena. Ningú no se suïcida amb un tret a l’esquena.

—Com va rebre el nacionalisme gallec l’assassinat?
—Amb moltíssima repressió. Li segueix una operació en la qual molta gent de la UPG és detinguda, torturada i empresonada. N’hi ha alguns que aconsegueixen d’exiliar-se a Portugal, on es comença a fer molta feina de la UPG. És una època molt dura, perquè cau moltíssima gent, però també es desperta molta solidaritat. A partir de llavors, el nacionalisme multiplica la seva base social. El règim va aconseguir l’efecte contrari que buscava. Volia fer desaparèixer el sobiranisme gallec, però l’assassinat de Reboiras va ampliar-ne la militància.

—Com se’l recorda ara?
—Entre els sectors nacionalistes i militants continuen recordant-lo i reivindicant-lo cada 12 d’agost a Ferrol. Es mantenen les mobilitzacions que ja es feien durant els primers anys de democràcia, tot i els cops de porra de la policia. Després, hi ha la banda institucional i historiogràfica oficial, on hi ha un silenci absolut. Si Moncho Reboiras fos català, segurament tindria carrers a molts pobles i ciutats o premis de memòria històrica. En canvi, aquí només hi ha dos carrers, a Culleredo i Corcubión. Però ni plaques, ni monuments, ni tampoc apareix als llibres de text. El 2009, el govern espanyol de Zapatero, gràcies a la feina del BNG al congrés, va enviar una carta que reconeixia que havia estat assassinat per la seva activitat i compromís polític i que era una víctima del franquisme. És un gest important, però si no té continuïtat, no serveix. La memòria històrica no interessa, i menys la que desmunta la idea que el tardofranquisme era més democràtic i modern, tot i que Franco va arribar al poder igual com se’n va anar: assassinant. La idea del film era posar fi al silenci i arribar a altres generacions.

—Com es va rebre, el film?
—Si Moncho Reboiras fos viu, ara tindria setanta anys. El seu germà és viu i la seva mare va morir l’any passat. Han hagut d’arrossegar durant anys el patiment que se’l considerés un terrorista, i encara que el 2009 li van reparar l’honor, fa pocs mesos un diputat de Vox el va tractar de terrorista. És lamentable. Però va ser una alegria que als cinemes de Galícia on es va estrenar el film hi anés molta gent jove, que ara en sap la història i sap qui va ser Moncho Reboiras, de manera que s’ha trencat aquell silenci.