Les monarquies europees, una rèmora del passat amb una popularitat desigual

En el discurs de Nadal al Palau d’Amalienborg, la reina Margarida II de Dinamarca va anunciar, per sorpresa, que abdicaria el 14 de gener, és a dir, avui, en favor del seu fill Frederic. Això representa el final d’una etapa al país nòrdic, amb una monarca que regnava d’ençà del 1972, la que regnat més temps a Europa, tan sols superada per Elisabet II al Regne Unit (1952-2022). La reina Margarida va agafar una corona danesa que aleshores era en hores baixa i l’ha traspassada amb una alta popularitat. Tanmateix, no totes les monarquies europees reben el mateix suport dels seus ciutadans, ni de bon tros.

Avui en dia hi ha dotze monarquies a Europa. Per una banda, trobem uns estats al nord i nord-oest del continent, amb una continuïtat territorial; per una altra, un seguit de microestats, entre els quals, Andorra, amb un sistema singular; i, per una altra banda, l’estat espanyol, que es destaca per tenir una monarquia que ha estat restituïda pel franquisme durant el segle XX. De les monarquies, set són regnes (Dinamarca, Noruega, Suècia, el Regne Unit, l’estat espanyol, els Països Baixos i Bèlgica); tres són principats (Andorra, Liechtenstein i Mònegue), Luxemburg és un gran ducat i la Ciutat del Vaticà és una monarquia teocràtica i electiva.

La més mediàtica, sobretot fora d’Europa, és sense dubte la britànica. La mort de la reina Elisabet II el setembre del 2022 va ser un punt culminant en les mostres de suport d’una corona que després de set dècades anava estretament lligada a la figura de la reina. Tot i això, el regnat de Carles III és previst que sigui ple de desafiaments. Hi ha catorze ex-colònies britàniques escampades per uns quants indrets del planeta que tenen el rei anglès de cap d’estat. De fet, Barbados va esdevenir república l’any 2021 i és previst que molts més estats segueixin les seves passes. El govern de Jamaica té un pla, que inclou un referèndum, perquè el país sigui una república a partir del 2025 i, a les Bahames, Sant Vicent i les Grenadines i Austràlia hi ha un debat polític intens sobre la qüestió. Un sondatge fet per la coronació de Carles III revelava que hi havia una majoria republicana al Canadà, Austràlia, les illes Salomó, Jamaica, Austràlia i Antigua i Barbuda.

Per si no n’hi hagués prou, Carles III no té ni de bon tros la mateixa popularitat que la seva mare i un sondatge d’enguany ha estimat que, amb un alt nivell d’indecisos, per primera vegada menys de la meitat dels ciutadans del Regne Unit, un 48%, prefereix la monarquia a un cap d’estat electe, que tindria el suport del 32%.

Consens als països nòrdics

Dinamarca, tal com hem vist, és una monarquia que ara gaudeix d’una bona popularitat. Un sondatge del 2018 mostrava que un 77% dels ciutadans eren partidaris de mantenir la monarquia i solament un 15% optava pel canvi. Però l’any 1972, quan Margarida va accedir al tron, solament un 42% de danesos volia mantenir la família reial. De fet, sobre el futur, amb el canvi de monarca no és previst que hi hagi un sotrac important, atès que un 84% dels ciutadans té una visió positiva del fins ara príncep Frederic.

A Noruega, el suport és fins i tot més alt. Un 81% dels noruecs aprovava la monarquia com a forma de govern en un sondatge del 2017, i el suport era encara és alt entre els més joves. Sobre això, el parlament vota regularment sobre la corona, dins el debat anual sobre la constitució i a proposta del Partit Socialista d’Esquerra, però fins ara els parlamentaris hi han donat un suport molt ampli, també de vora del 80% de la cambra. Per la seva banda, a Suècia, el suport a la monarquia és una mica més baix, però amb un avantatge important respecte dels republicans. Un 54% es mostra a favor de la corona sueca i un 20% la voldria abolir. No obstant això, trobem que solament un 11% opta per un cap d’estat electe, el percentatge més baix d’aquestes darreres dues dècades, i tot sembla indicar que ara com ara la monarquia no és en risc.

Però sí que sembla haver baixat la popularitat del monarca actual, Carles XVI Gustau, que l’any passat va fer els cinquanta anys al tron. En un sondatge, vora el 30% dels suecs considera que el monarca de setanta-set anys hauria d’abdicar en favor de la princesa Victòria, que té un suport molt més elevat.

Una monarquia espanyola impopular

La bona salut de les monarquies nòrdiques contrasta amb altres casos, com ara el de l’estat espanyol. Malgrat que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fa gairebé una dècada, d’ençà de l’abril del 2015, que no demana sobre la monarquia ni els membres de la família reial, trobem per uns altres sondatges que la monarquia és sistemàticament la institució amb una valoració més baixa a Catalunya i fa temps que trontolla a l’estat espanyol. Dos terços dels ciutadans són partidaris de fer un referèndum sobre la monarquia, segons Electomanía, i aquest mateix sondatge, de fa solament uns quants mesos, mostra que un 53% votaria a favor de la república per un 45% que mantindria la corona.

Els escàndols ja van forçar Juan Carlos de Borbó a renunciar l’any 2014 i, de fet, se’n va haver d’anar als Emirats Àrabs i té unes quantes causes judicials obertes aquests darrers anys. A més, la figura de Felipe VI és fortament polititzada. Més d’un 80% dels votants del PP i Vox són partidaris de la monarquia, i, en canvi, entre els partits sobiranistes, el PSOE, Podem i Sumar, menys d’un 10% dels votants optaria per mantenir-la. Amb un tarannà conservador i espanyolista, es va destacar el 3 d’octubre de 2017 amb un discurs en què avalava l’a por ellos del Primer d’Octubre i la brutalitat policíaca contra una part de la població.

Als Països Baixos, la monarquia tampoc passa pel millor moment. Si l’any 2020 un 74% dels neerlandesos li donava suport, ha caigut de manera estrepitosa i ara solament n’hi dóna un 55%. Un dels motius principals és que el rei, Guillem Alexandre, que té una valoració encara és baixa que la institució, va ser enxampat de vacances a Grècia en ple confinament durant la pandèmia i no respectava la distància de seguretat. També han sortit més escàndols, com ara que, fa poc, s’ha revelat que el príncep consort Bernat de Lippe-Biesterfeld (1911-2004) va ser durant anys militant del Partit Nacionalsocialista Alemany tot i que ell sempre ho va negar.

A Luxemburg hi ha un fort consens parlamentari en favor de la monarquia i, de fet, una proposició del Partit d’Esquerra de l’any 2022 al parlament, en favor d’una república, va tenir el suport solament de dos diputats de seixanta –calen dos terços de la cambra perquè s’aprovi. L’any 2008 es va canviar la constitució perquè el monarca perdés el poder legislatiu i ja no fos necessari el seu consentiment per a aprovar una llei, després d’una crisi constitucional arran de la negativa del gran duc Enric d’aprovar la legalització de l’eutanàsia.

Per la seva banda, la corona belga també ha viscut alts i baixos aquests darrers anys. El rei Albert II va abdicar per sorpresa l’any 2013 envoltat d’escàndols que havien afeblit la monarquia, com ara el fet de tenir una filla il·legítima que reclamava el reconeixement de la paternitat als tribunals. Un sondatge de fa uns quants mesos mostrava que encara hi havia una majoria a favor de la continuïtat de la corona, però amb un suport desigual. Així, un 63% de ciutadans de Valònia i Brussel·les hi donava suport, però baixava fins al 52% a Flandes, malgrat que en el referèndum de l’any 1950 el suport a la monarquia va ser molt més alt entre els flamencs. La monarquia és, per bona part de la ciutadania, un símbol indispensable de la unitat nacional. Si bé hi ha més partidaris de la monarquia, també hi ha una majoria que creu que és massa cara i que no hauria d’intervenir en política i mantenir un paper estrictament cerimonial.

Uns estats estretament vinculats a la monarquia

En bona part dels microestats d’Europa, l’existència i supervivència com a estats independents va estretament lligada a la figura d’un sobirà. Així, trobem que a Mònegue, fins l’any 2002, si el monarca no tenia descendència directa, el país havia de passar a ser un protectorat de l’estat francès.

En aquest estat, juntament amb Liechtenstein, el monarca té un poder polític considerable, molt més important que no pas el de la resta de monarquies europees, amb un paper més aviat simbòlic. De fet, la constitució atribueix al príncep Albert II el poder executiu, legislatiu i judicial, encara que també hi ha eleccions i hi ha òrgans polítics, com ara un govern, el consell de govern i un parlament, el Consell Nacional, que actuen en nom del monarca. En el cas de Liechtenstein, l’any 2012 hi va haver un referèndum sobre si el príncep hereu Alois havia de mantenir el poder de vetar les lleis aprovades o dissoldre el parlament quan ho cregués convenient. El resultat de la votació va ser que un 76% dels ciutadans es va oposar a reduir els seus poders, fet que demostra l’enorme popularitat que tenen els monarques.

En una línia semblant, la constitució andorrana diu: “Els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns.” És a dir, els dóna un paper imprescindible en la supervivència com a estat independent.

En aquest cas, hi ha la singularitat que el càrrec no és hereditari ni elegit pels andorrans, sinó que els coprínceps són el president francès i el bisbe d’Urgell. Hi ha un consens transversal entre els partits polítics andorrans i no hi ha cap moviment republicà fort, tot i que la confiança envers els coprínceps és força baixa i no arriba al cinc sobre deu d’ençà de fa anys.

Finalment, a la Ciutat del Vaticà, l’últim vestigi dels antics Estats Pontificis, hi ha el que s’anomena una monarquia electiva, amb un cap d’estat, el Papa, Francesc I actualment, triat per cardenals i que solament perd el càrrec per mort o renúncia. Té el poder legislatiu, executiu i judicial i no hi ha cap separació de poders ni una institució democràtica, fet que converteix l’estat en l’última monarquia absoluta d’Europa.