17.07.2019 - 21:50
El Parlament de Catalunya va aprovar, l’octubre del 2018, una declaració que deia, fent referència als fets d’un any abans, que la cambra catalana rebutjava i condemnava ‘el posicionament del rei Felip VI i la seva intervenció en el conflicte català, així com la justificació de la violència per part dels cossos policials l’1 d’octubre’. I de la mateixa manera, el parlament reafirmava ‘el seu compromís amb els valors republicans’ i defensava ‘l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia’. Ahir, el Tribunal Constitucional espanyol va anunciar que anul·lava aquesta reprovació, com si l’anunci, per si sol, tingués cap efecte màgic i pogués canviar res. Fa pensar en aquella famosa frase de Nikos Kazantzakis que deia si no es pot canviar la realitat, l’opció és canviar els ulls amb què la mirem. Una opció, però, que el mateix escriptor cretenc ja retratava com a desesperada, ben poc sòlida i gens pràctica. Amagar a la força allò que pensa la gent no és cap garantia de res, tret de provocar més indignació i rebuig.
Sobretot, perquè prohibir les paraules no farà canviar els conceptes. I sí, per més prohibicions que vulguen posar sobre la taula, és més que defensable que la monarquia és caduca i profundament antidemocràtica. No solament a l’estat espanyol, encara que especialment a l’estat espanyol.
Qualsevol monarquia del món avui és un anacronisme, fins i tot la més estable i –deixem-ho així– ‘menys molesta’. No tan sols per l’oposició clàssica –encara que sovint teòrica– entre el govern monàrquic, que posaria el sobirà per damunt de les lleis, i el republicà, que faria de les lleis la forma de govern. Per mi, allò que diferencia sobretot la república, qualsevol república, de la monarquia, qualsevol monarquia, és que la república és una institució que fa coincidir la forma de govern amb l’espai on s’exerceix la llibertat. I, per tant, esdevé, o hauria d’esdevenir, exigent per als ciutadans pel que fa a la seua participació constant en els afers polítics.
De la mateixa manera, qualsevol monarquia del món, fins i tot la més ‘democràtica’ i cerimonial, és una institució bàsicament antidemocràtica, des del moment que la seua essència ataca la igualtat. Ningú no pot ser finalment lliure si no té un estatus igual al de tots. I els monarques, les monarquies, des del moment que tenen un estatus polític especial, creen una immunitat contra la igualtat que afecta completament la societat, amb independència del poder polític real que puguen acumular. El republicanisme creu que les institucions polítiques són eines necessàries per a la salvaguarda de la llibertat de tots i, per tant, considera que la llibertat no és pas un efecte col·lateral de l’existència de les institucions sinó la base d’aquesta existència. L’obligació de la república és impedir la dominació de l’estat per un individu i servir com a escut contra les interferències arbitràries que podrien limitar la llibertat de qualsevol ciutadà, a partir, precisament, de la negació de la seua igualtat.
Aquestes idees, aquest concepte de la democràcia, explica, al capdavall, la desaparició ràpida de la monarquia al món, un fenomen que no es pot discutir ni estatísticament. La monarquia és l’excepció, ara. Avui només quaranta-cinc estats membres de l’ONU, de 193, tenen una forma monàrquica de govern, tot i que cal remarcar que setze d’aquests són part de la Commonwealth i, per tant, participen de manera molt subsidiària en la institució. Fa cents anys, la monarquia era la norma.
Però des de fa cent anys, la llista de països que han deixat enrere aquesta concepció caduca del govern és impressionant i imparable. El 1919, van desaparèixer les monarquies alemanyes i les de bona part del centre d’Europa, de Finlàndia a Sèrbia i Ucraïna. A la dècada dels anys vint, la monarquia es va esfumar a territoris tan diversos com Turquia, Síria, Grècia i Albània –i de l’estat espanyol només començar la dècada següent, amb la proclamació de la II República. Als anys quaranta, Islàndia, Itàlia, el Vietnam, Irlanda, Romania i Bulgària també van deixar enrere aquest sistema de govern. Les descolonitzacions dels anys cinquanta i seixanta varen veure nàixer una llarga llista de repúbliques a l’Àfrica i l’Àsia i encara en aquest segle s’ha abolit una monarquia, la del Nepal el 2008.
En aquest context, és molt interessant constatar que Espanya ha estat el darrer estat a restaurar aquesta forma de govern, després d’haver-la abolida. Una restauració que no va tenir pas lloc després de la mort de Franco, com els idealitzadors de la transició volen fer creure, sinó el 1947, quan es va aprovar l’anomenada llei de successió, no ho oblidem, això. El primer article d’aquella llei deia que Espanya, ‘com a unitat política’, era ‘un estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la seua tradició’, es declarava ‘constituït en regne’, un regne el rei del qual, segons l’article quatre, seria proposat per Franco, tal com va passar. Caduca, doncs. I antidemocràtica fins al moll de l’os.
