14.12.2022 - 21:40
De closques de mol·luscs a fulles de te, els humans han fet servir tota mena de materials com a mitjà de bescanvi i pagament en el curs de la història. Fins a mitjan segle passat, la darrera gran revolució en l’àmbit dels pagaments havia estat la consolidació dels bitllets, que de mica en mica han reemplaçat el paper reservat tradicionalment a les monedes. Aquestes darreres dècades, tanmateix, l’aparició i la propagació dels diners virtuals sembla haver inaugurat el principi de la fi dels diners en metàl·lic, un efecte que la pandèmia i la digitalització progressiva de la societat encara han accelerat. Així doncs, ens trobem a les portes d’un món sense diners en efectiu?
Una tendència progressiva, però inexorable
Els esdeveniments d’aquests darrers anys han fet revifar les discussions sobre el futur dels diners, sobretot d’ençà de l’esclat de la pandèmia de la covid-19, però els pronòstics sobre la fi dels bitllets no són pas nous. Fa més de vint anys, per exemple, l’OCDE ja assegurava en un informe que els diners en metàl·lic es convertirien en digitals, per bé que matisava que el ritme de desaparició era “menys evident”.
El temps, certament, li ha acabat donant la raó. Aquests darrers anys, la tendència en les economies de la zona euro ha estat uniforme: menys pes dels diners físics i més pes dels virtuals. A gran escala, aquest canvi progressiu respon essencialment a factors tecnològics, entre els quals es destaquen la propagació dels dispositius mòbils –de fa uns anys equipats amb terminals de pagaments pròpies–, la simplificació dels pagaments amb targeta, amb l’aparició del pagament sense contacte (contactless), o bé l’eclosió del comerç en línia.
D’ençà del 2020, a aquests factors de caràcter tecnològic se n’hi han afegit de sanitaris, que han accelerat una transició que fins aleshores havia estat gradual però inexorable. La pandèmia del coronavirus no solament ha ajudat a posar fi al límit de pagament mínim amb targeta a les botigues, sinó que a més ha creat un estigma higiènic –prèviament inexistent– contra les monedes i els bitllets. Un altre desenvolupament recent que podria afavorir la transició cap als pagaments virtuals és l’alça dels tipus d’interès, un fet que històricament ha anat acompanyat d’una reducció significativa en la circulació de diners en efectiu.
Grans diferències entre països
Tot això, tanmateix, no vol dir que els diners en efectiu perillin de desaparèixer a curt termini. Segons les dades més recents del Banc Central Europeu (BCE), són emprats en el 73% de les transaccions a la zona euro, contra tan sols un 27% dels virtuals. Si s’agafa com a marc de referència el valor d’aquestes transaccions la diferència entre diners en metàl·lic i virtuals és molt més petita: 48% a 41%.
Sigui com sigui, l’evolució històrica és clara: l’ús de bitllets i monedes ha caigut de sis punts en tan sols tres anys (d’un 79% a un 73%), i gairebé un 90% dels enquestats assegura que, després de la pandèmia, els continuarà usant menys que no pas abans.
Un altre punt important del report són les diferències substancials entre els estats membres, amb Malta al capdavant en l’ús de diners en efectiu (88% de les transaccions i 73% del valor total) i els Països Baixos a la cua (34% de les transaccions i 22% del valor total).
L’estat espanyol i l’estat francès es troben, respectivament, prop dels dos extrems: el 83% de les transaccions (amb un 66% del valor total) a l’economia espanyola són en efectiu, mentre que a l’estat francès aquesta xifra es redueix a un 59% (amb tan sols un 25% del valor total). Un patró que emergeix del desglossament de les dades per països és que les economies del sud del continent fan servir molt més els bitllets i les monedes que no pas les del nord. Això es deu, sobretot, al fet que l’economia submergida i els pagaments en negre tenen molt més pes en països com ara l’estat espanyol, Itàlia o bé Grècia.
Suècia, el primer país lliure de diners en efectiu del planeta?
El país capdavanter en la transició cap als diners digitals, tanmateix, no es troba dins la zona euro sinó fora: a Suècia, un país que durant la darrera dècada ha impulsat una estratègia ambiciosa de digitalització que ha reduït l’ús de l’efectiu d’un 39%, l’any 2011, a un ínfim 9% l’any 2020.
L’ús dels diners en metàl·lic hi és tan residual que Cecilia Skingsley, economista i ex-alta directiva del banc central suec, vaticinà abans de la pandèmia: “Suècia pot quedar-se sense efectiu el 2023.” És una anàlisi semblant a la del Deutsche Bank, que en un report recent ha pronosticat que Suècia podria esdevenir una economia completament digital el març vinent. Els pagaments amb mòbil ja hi són majoritaris i molts comerços i serveis han deixat d’acceptar pagaments en efectiu.
La transició cap als pagaments virtuals a Suècia ja és dada i beneïda, però això no vol dir que tothom n’estigui satisfet. Algunes comunitats rurals, sobretot en municipis amb mala connexió a internet i una població envellida, continuen resistint-s’hi. Una situació semblant passa a Noruega, on l’associació de jubilats del país ha denunciat unes quantes vegades els maldecaps que l’arraconament dels diners en efectiu causa en la gent gran i en col·lectius vulnerables com ara els sense-sostre.
La pèrdua progressiva d’importància econòmica dels diners líquids suscita un altre problema per a governs com ara el suec o bé el noruec: fins a quin punt compensa mantenir la infrastructura necessària per a produir i distribuir els diners en metàl·lic si l’ús que se’n fa és tan baix? Segons algunes estimacions, si l’ús dels diners en efectiu baixa per sota d’un 10% de les transaccions, mantenir-ne la producció pot ser un llast per a les arques públiques.
La transició serà gradual, no pas sobtada
Ací cada vegada es fan servir menys els diners en efectiu, si bé encara som lluny del procés de digitalització imminent en què es troben els països nòrdics. Com passa allà, les línies divisòries responen sobretot a criteris d’edat. Això es desprèn d’un document recent del Banc d’Espanya, que revela que més de la meitat dels més grans de seixanta-quatre anys prefereixen pagar en metàl·lic –gairebé el doble que no entre els qui tenen de trenta-cinc anys a quaranta-quatre (27,5%).
Aquestes dades ajuden a entendre, si més no a casa nostra, el futur dels diners en efectiu. És previsible que la tendència a l’alça dels diners digitals es mantingui, i que els diners en metàl·lic es tornin com més va més residuals en la vida dels catalans, però una desaparició a l’estil de Suècia sembla, ara com ara, improbable.
Així ho creu, si més no, el BCE. “El pagament en efectiu encara és el principal entre els consumidors de la zona euro, tant en la xifra total de pagaments com en els valors total de les transaccions”, explica en el report esmentat. I afegeix: “A l’hora d’examinar l’evolució del comportament i les preferències de pagament dels consumidors al llarg del temps, és evident que aquests patrons canvien de manera estrictament gradual.” Ara mateix, acaba dient, la hipòtesi que sembla més plausible en la lluita entre els diners metàl·lics i els virtuals no és tant la substitució com la coexistència.
