21.03.2024 - 21:40
Arran de l’entrevista de fa uns quants mesos, l’historiador Carles Sirera em va fer notar la pèrdua de referents comuns amb les generacions posteriors. A les dècades dels vuitanta i noranta el nombre de mitjans de comunicació, de fonts d’informació i d’autoritats era molt més reduït, i encara era possible que un discurs connectés amb tota una comunitat. Quan fa quinze dies es va morir Akira Toriyama, els quarantins vam passar el dol recitant les frases més cèlebres de Dr. Slump –o, més ben dit, del fabulós doblatge català de Dr. Slump. Els més joves ja no ho podrien fer, perquè amb l’aparició d’internet, i sobretot de les xarxes socials, la realitat s’ha dividit en fragments minúsculs al gust de cada consumidor.
Aquesta explosió de punts de vista sovint és positiu (imagineu-vos, per exemple, que l’expressió de la catalanitat hagués de passar només per la TV3 del 2024), però alhora ens ha deixat uns quants reptes que no hem sabut resoldre. I això ha estat perquè el fenomen ha coincidit amb la liquidació de la promesa socialdemòcrata posterior a la Segona Guerra Mundial, per mitjà de l’anomenada globalització. Gràcies a la lliure circulació de capitals i persones, les elits cada cop són més riques i uns quants països pobres han pogut prosperar, però les classes treballadores i mitjanes d’Occident viuen una decadència que sembla imparable. Tot això, per cert, ja ho van predir els antiglobalitzadors dels noranta, i d’aquí ve que pocs moviments hagin estat exterminats amb tanta efectivitat.
El món progressista, que hauria de voler corregir aquesta tendència, fa temps que va abandonar la lluita de classes per abraçar només la moral sexual (els progres madrilenys dels vuitanta van fer això mateix, i així han acabat gairebé tots). Trastornats per una mala digestió de Michel Foucault i Judith Butler, aquests activistes han decidit que tothom que s’oposi a les seves idees és responsable de la mort i el patiment de milions de persones, i que per tant cal excomunicar els heretges –ara mateix té un missatge més obert i integrador el papa de Roma que qualsevol organització d’esquerres. Això també ha afectat molts mitjans de comunicació, que han caigut en la trampa de voler tenir la raó ideològica per sobre de l’evidència empírica. Només cal recordar l’inici de la pandèmia, quan es va proclamar que atribuir la responsabilitat a la Xina era “racista”. Al cap d’uns anys sabem amb una certesa gairebé total que el virus provenia del laboratori de Wuhan.
A tot això afegim-hi el blindatge de la classe política, que pot actuar al marge de la voluntat popular sempre que no faci enfadar les elits econòmiques. Ens podem posar les mans al cap perquè a tot Europa han sorgit partits populistes que han pres la immigració com a ariet, però exactament quan es va debatre la qüestió? Qui ens va preguntar als catalans si volíem que el país passés de sis milions a vuit en dues dècades, o que molts barris i pobles es transformessin de dalt a baix? Les elits van decidir que això era el que tocava (en el nostre cas ho va fer Aznar per ensorrar les condicions laborals dels autòctons), i tothom s’ho va empassar.
Quan s’acumula la incertesa, el ressentiment i l’evidència que el sistema està podrit, no és estrany que molta gent trobi refugi en les teories de la conspiració, les falses ciències i les idees més extremes. La decadència dels experts, i la liquidació de la figura de l’intel·lectual per part de la generació boomer (o tap), hi ha fet la resta. Internet al capdavall és un gran abocador on sempre trobarem algú amb qui compartim opinió, per més errònia que sigui aquella idea. Durant la pandèmia, els escèptics i els antivacunes es defensaven amb la frase “he fet la meva recerca”, però aquest argument és una ximpleria absoluta: aquesta gent no va muntar cap laboratori ni va llegir la bibliografia científica, simplement va trobar algú que reforcés el prejudici.
Caure en el forat de la mentida és molt fàcil. N’hi ha que se n’aprofiten, i ara viuen bé gràcies al fet que els acòlits els paguen un Patreon o un Substack (més fàcil i barat que muntar una secta), i a canvi aquests senten que algú els entén o els valida. Una sola consulta a YouTube pot activar un algorisme que t’inundi d’idees tòxiques. Molts països, amb Rússia al capdavant, tenen factories de mitjans inexistents per a difondre notícies falses, i l’objectiu final no és que la gent se les empassi (tot i que sempre hi ha algun passerell que ho fa), sinó que al final ningú no es pugui creure res. I tampoc no cal anar tan lluny. Uns afins a Esquerra Republicana tenen un compte de Twitter que ven neutralitat periodística, i que només busca reforçar les tesis del partit.
Jo també ho visc cada setmana des que tinc la columna setmanal. Ja m’esperava que hi hagués polèmica sovint, però mai no m’hauria pensat que circularien tantes teories de la conspiració sobre la meva feina d’articulista. Que si VilaWeb m’obliga a escriure això o allò. Que si cobro del lobby sionista o de les indústries farmacèutiques. O que si tot ho faig per aconseguir un càrrec perquè estic desesperat per tornar a viure a Catalunya. I tant li fa si explico que els responsables del diari mai no saben amb antelació què els enviaré, que jo em guanyo la vida fent de mestre, o que el compromís amb Noruega és tan gran que és l’únic passaport que tinc. No s’ho creuen, perquè no s’ho volen creure, i perquè sempre hi ha algú que els donarà la raó. Viuen en un món tan allunyat del meu que la comunicació és impossible.
Què podem fer davant d’aquesta divisió? Com escrivia el nostre director Vicent Partal a l’excel·lent editorial de dimecres, el primer pas és el compromís personal. Buscar els referents sòlids que puguin quedar, remenar dades, evitar els falsos profetes, informar-se de fonts diverses, aprendre a protestar. Ara bé, tot això implica tenir una ciutadania activa, i no sé si l’estat del mercat laboral i del sistema educatiu ho fomenten gaire –més aviat al contrari. De manera que, si no passa res gros, em sembla força inevitable que cada cop estiguem més fragmentats.
