Món d’autònoms

El meu avi patern, pagès. El meu avi matern, rellotger. El meu pare, un-munt-d’oficis. La meva mare, dibuixant tèxtil. La meva germana, pintora. El meu marit, dissenyador gràfic. He viscut i visc en un món d’autònoms. Jo també en sóc una, just des que vaig acabar la carrera, i tinc la intenció de continuar així. No m’ha faltat mai res del que és essencial per viure, però des de ben petita he sigut conscient del que costaven les coses i he sabut prescindir de les que no eren realment necessàries. A taula s’ha parlat sempre de diners, dels diners que han d’arribar, els “diners fantasma”, que en diem amb ma germana, aquell compte de boira que tenim tots els autònoms dins del cap, on hi ha tot el que està pendent de cobrar, aquells càlculs mentals que fem cada dia, perquè una cosa són les xifres del banc i una altra les de la boira, els autònoms vivim en els llimbs que hi ha entre aquestes dues quantitats, i ens hi belluguem inquiets fent sumes i restes de dilluns a diumenge.

Ser autònom vol dir viure dins de l’imprevist, no poder-te adormir mai, sí que hi ha petits períodes de bonança on pots afluixar una mica les regnes del carro i respirar, però sempre amb els ulls clavats al camí, l’orella atenta per si sents cap soroll estrany, el nas en guàrdia per si ensuma ferum de perill. Això els autònoms ho assumim i crec que parlo per molts si dic que és una de les coses que ens motiven, aquest haver de buscar-se la vida sempre, haver de trobar projectes nous, d’entomar canvis, de prendre decisions de caixa o faixa, de rebre bones notícies inesperades i també de dolentes, de no saber mai del tot com anirà el mes, perquè pot passar de tot.

Cada dia u se’t planta davant un full en blanc i hi escrius les feines que de moment tens encarregades, en calcules els guanys i veus quant falta per salvar el mes, si molt o poc, si toca arremangar-te i moure cel i terra perquè surtin nous encàrrecs o el poc que falta et dóna un petit respir per estar uns dies treballant i prou. Treballant i prou: això vol dir fent el que en teoria representa que hauries de fer les vuit hores (he dit vuit hores!?) de feina –si ets corrector, corregint, si ets dissenyador, dissenyant, etcètera. Però tenim altres feines, els autònoms.

Un autònom busca feina, fa la feina i després mira de cobrar la feina. Són tres feines i totes tres s’han de fer, cap no es fa sola, ni la del mig ni les altres dues. Buscar feina vol dir no deixar mai de fer contactes, de bellugar-te dins dels hàbitats per on es belluga el teu gremi, hàbitats físics o digitals, de fer-te valer i ser un anunci de tu mateix. Fer la feina tothom sap què és –corregir, dissenyar, etcètera. I després ve la part que més ens crema, la de fer factures (cada client les voldrà d’una manera diferent), comptar quan es cobraran i controlar que sigui així, reclamar-les quan no paguen (sovint, molt sovint), tornar-les a reclamar tants cops com calgui (quin desgast de l’amor propi).

Ara que hi penso, em deixava una feina importantíssima que fem just després de trobar la feina però abans de començar a fer-la: valorar-la, pactar el preu que ens pagaran per fer-la, parlar de diners fins que les xifres encaixin, xifres que encara són de boira, recordem-ho, perquè la majoria de les vegades no cobrem ni cinc fins que no acabem la feina (són poques les vegades, en el meu gremi, que pots demanar un avançament si veus que una feina s’allargarà més d’un mes), en fem la factura i passa el termini de pagament estipulat pel client (trenta dies més com a mínim). Diria que treballem fent feina –és a dir, corregint, dissenyant, etc.– el 75% del temps, i l’altre 25% el dediquem a buscar feina, valorar-la, acordar preus, fer factures, reclamar-les, fer comptes del mes, del trimestre, etcètera, i potser estic sent benèvola amb els percentatges perquè no vull que aquestes ratlles semblin un rosari de laments; no ho són ni ho volen ser.

Jo ho assumeixo, tot això, a canvi d’una llibertat i una possibilitat constant de canvis que són pura benzina per a mi. Assumeixo tots els riscos, tots els inconvenients, de ser autònom perquè els d’assalariat em van encotillar de mala manera i em va quedar clar que tenia sang, ànima, cos o el que sigui d’autònoma. I a banda d’assumir-ho, intento prendre-m’ho tan bé com puc, entomant els imprevistos, fent canvis de plans tantes vegades com calgui, sent conscient que tot depèn de mi, cosa que per a mi no és una responsabilitat de pes elefantíac sinó una premissa balsàmica i esperançadora: tot depèn de mi.

No és del tot cert que tot depengui de mi, depenc d’un munt de coses, i la meva feina és veure cada dia si tot va anant com ha d’anar o toca fer canvis perquè els engranatges continuïn funcionant. Ho assumeixo també! No sé viure d’una altra manera. No escric tot això per queixar-me, m’agradaria que aquest sermó servís per fer entendre com és el dia a dia de l’autònom.

Però he deixat expressament per al final una cosa important. Un dels bastons a les rodes més difícils de suportar. Ser autònom és pagar una quota mensual fixa de gairebé tres-cents euros tant si guanyes molt, poc o gens. Cada factura que fas té uns impostos que pagues a l’estat o bé al moment, l’IRPF, i t’ho tornaran amb la declaració de la renda si tot va “bé” (cometes obligades, si Hisenda t’ha de tornar diners, és que calen aquestes cometes), o bé a final de cada trimestre, l’IVA. Us ho diré amb números: posem per cas que aquest mes facturo 2.000 euros: si hi resto l’IRPF ja en són 1.700, si en traiem la quota d’autònoms, 1.400, i si l’IVA que hi carreguem el descomptem a finals de trimestre, queden 980 euros nets, una mica menys de la meitat, i com a molt pot ser que recuperem els 300 euros d’IRPF amb la declaració de la Renda l’any que ve, quan ens ho vulguin pagar. Resteu-hi les despeses de fer anar el negoci (llum, wifi, telèfons, paper, tinta, no segueixo) i ara compteu quant cal facturar per tirar endavant amb aquests bastons a les rodes. I hem partit d’una factura de 2.000 euros, que és ser força optimista.

Tot s’entén millor amb xifres, oi? Doncs totes aquestes xifres de boira i moltes més són les que tenim dins la closca nit i dia els autònoms. Hi convivim i ja ho tenim assumit. I potser toca deixar d’assumir-ne algunes, potser ja toca que aquest mig milió d’autònoms que som ens plantem i demanem, per començar, que la quota d’autònoms vagi lligada als ingressos, que es revisi el viacrucis dels impostos, que tenint en compte que cada trimestre ens toca pagar l’IVA que hem facturat, Hisenda no trigui més de tres mesos a tornar-nos l’IRPF que ens deu, etcètera. És això el que necessitem, canvis fiscals, no ajudes. Els autònoms no necessitem ajuda, tot depèn de nosaltres, hem quedat, l’únic que demanem és que no ens posin bastons a les rodes, que el carro el tirem nosaltres, de dilluns a diumenge, més de vuit hores al dia, amb el cap ple de xifres de boira, el cor mig ple d’incertesa i mig d’esperança i les ganes de fer camí miraculosament intactes perquè devem estar fets d’una altra pasta.

Però el que ha passat aquesta setmana amb els “ajuts” del govern ha sigut la gota que ha fet vessar el got. Hem entomat el daltabaix de la pandèmia tan bé com hem pogut, i això que a la majoria la feina se’ns va reduir dràsticament i per molt que en busquéssim no en trobàvem de nova, perquè tot s’havia aturat. Teníem un cert avantatge respecte de la resta, estàvem entrenats a tenir imprevistos. Però si sis mesos després estem amb l’aigua al coll i necessitem canvis, no acceptem que se’n riguin de nosaltres com ho han fet.

No esperem ajudes, que eren almoines!, esperem que el govern faci la feina que ha de fer a Madrid –les coses com són–: calen canvis en el règim dels autònoms, som mig milió, som moltes famílies, i a la resta de l’estat en són molts més, i fa molts anys que, diguem-ho clar, paguem més que ningú per treballar fins i tot quan no tenim feina. Hem de dir prou i ens han d’escoltar. Sabem viure al dia, podem continuar parlant de xifres de boira a totes les sobretaules, però si a tots els bastons a les rodes que ja teníem hi afegim els de la pandèmia això, és insostenible, i les disculpes no les volem ni sentir. Feu la vostra feina, governants, perquè puguem fer la nostra, la de buscar-la, la de fer-la i la de mirar de cobrar-la, que això és el que podem assumir, no més.

Vull poder continuar vivint en el meu món d’autònoms, i veient quin món és em sembla que a hores d’ara ningú pensa que demano massa.