En el món de la cultura també hi ha enemics

Fa anys, abans de la pandèmia, vaig anar a la inauguració d’una exposició que tenia lloc en una galeria d’art. Hi exposava un artista l’obra del qual em sembla interessant, fill d’un filòsof que va ser important en la meva formació. El galerista, de molt bon tracte, és l’únic que em va ajudar quan vaig fer una exposició sobre Miró a l’IVAM. I, de cop, enmig de la inauguració, entra per la porta Manuel Valls, quan bregava per ser alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. I, és clar, el galerista va anar cap allà; l’artista va fer cara de “quin remei!”. Jo vaig tenir clar que havia de marxar rabent d’aquell local: Manuel Valls era –és– un enemic, per més quadres que comprés. Perquè, per més interès per l’art que tingui, la seva ideologia reaccionària i xenòfoba és als antípodes de la meva.

Començo per aquesta anècdota, no pas per jutjar el galerista i l’artista. Ho prometo, no podria jutjar-los perquè jo, en la meva feina, també he hagut de claudicar més d’una vegada davant de gent que, indubtablement, són a l’altra banda del món que vull i que m’imagino. Potser, de jove, vaig equivocar-me estudiant història de l’art, ho he pensat més d’una vegada. Però almenys sóc conscient que no hi ha cap diferència entre el món social i el món cultural, les trinxeres són les mateixes. A pesar que molts col·legues del sector de les arts es moguin amb entusiasme en els ambients de l’opulència, com si arribés a ser veritat que la cultura és neutral. (El primer senyal de la no-neutralitat és que l’opulència dels rics gairebé mai no es trasllada al camp de la cultura, que viu en una precarietat generalitzada.) Quan a les classes expresso aquesta idea, que si ells, els alumnes –i elles, és clar, sempre aquest llenguatge exclusiu– es mobilitzen per un món millor, han de tenir clar que en els ambients de les arts també hi ha enemics, sovint fan cara d’espant. Si la paraula “enemic” cou massa, poseu-hi “contrincant”, “adversari”. Són els altres, els qui no formen part de les trinxeres que reclamen l’igualitarisme en tots els àmbits de la societat.

Hi ha molta gent, més de la que els altres volen i diuen, que lluita per l’igualitarisme social i econòmic: per una educació i una sanitat públiques de qualitat, pel dret real a l’habitatge dels qui tenen menys, per les conquestes de les dones en la seva antiquíssima i obligada prosternació, per la defensa de la llengua catalana com a idioma d’ús, entre més, i més. I l’estranyesa –o l’enuig– m’assalta quan molta d’aquesta gent compromesa acudeix al món de la cultura (museus, concerts, festivals, programacions teatrals, el Liceu, editorials dels rics…) sense cap reivindicació, fent veure que tot va bé, emblanquint la inqüestionable realitat que, en el nostre sector, no tots som iguals: hi ha, com en la resta de l’estructura social, patrons i treballadors, cabdills i pelacanyes. En resum, que a mi no em fa por fer servir expressions que ara no són considerades de bon gust, que en el món de l’art també hi ha rics i pobres, explotadors i explotats, per més que ens dediquem a un mateix camp. Hauríem de negar desobedientment la suposada bondat dels filantrops que dediquen una part de les seves riqueses a la cultura. No ho fan pas per filantropia, ho fan per cobdícia i aparença, han vingut a servir-se dels obrers de la cultura, no a l’inrevés, amb les excepcions que vulgueu exposar, que només serviran per a fer bona la regla general.

Tot això ve perquè fa uns quants dies que la gent –o una gent– del Raval de Barcelona protesta per l’ampliació del MACBA. I, entre més arguments, exposen que la col·lecció del museu és privada, cosa que és certa en un bon percentatge, perquè depèn de la Fundació MACBA, aquesta agrupació de rics que Pasqual Maragall va permetre que tingués un paper insòlit en el funcionament de l’equipament. I des d’aleshores que la cosa no ha canviat gens, cap consistori de la capital no s’ha enfrontat a aquesta intromissió dels diners privats en un equipament públic. I, davant de les protestes d’una part del barri, aquella gent a qui mai no han fet sentir seu el museu, què ha dit el món de la cultura. D’una banda, he vist per les xarxes respostes inaudites, menystenint les protestes, ridiculitzant els veïns i les seves raons, com si la cultura (l’ampliació d’un museu) estigués per sobre de tot, fos neutral, i ens poguéssim aliar amb… l’enemic, efectivament.

D’una altra banda, i no pot ser casualitat, el diari del comte de Godó (que és membre del patronat de la Fundació MACBA) fa pocs dies va publicar un reportatge sobre la presidenta de la fundació, Ainhoa Grandes. Més que una entrevista (em sap greu dir-ho per l’autora, una bona periodista que conec de fa anys), es tracta d’una ensabonada en què una dona rica parla desbocadament dels seus problemes des de l’opulència, des d’una posició social privilegiada. És des d’aquests privilegis que ens ensenya que, per a ella, l’art no és més que posició social i glamur. Ja em perdonareu, no posaré l’enllaç de l’entrevista, que no cal divulgar les andròmines de l’altre bàndol, la més grossa de les quals és parlar amb orgull d’un premi d’art que ha impulsat, dotat amb vuitanta mil euros. Grandes diu que vol competir amb els millors premis internacionals. Per què? Per la seva pròpia condició, per afavorir els seus i fer-se valer, perquè la veritat és que a ella el teixit artístic del país se li’n fot. I els veïns del Raval encara menys. Vuitanta mil patacons! Us imagineu què podria fer una comunitat d’artistes amb aquesta quantitat?

La història de l’art que estudiem i venerem obedientment és el relat del poder, dels artistes als quals els qui tenien el poder encarregaven obres. I la cosa ha variat, però no del tot. Hi ha museus que tenen patronats formats, no pas de per artistes, pensadors, veïns (sí, veïns), sinó per gent adinerada, només pel fet que són rics, res més. Hi ha festivals de música o museus finançats per bancs que, amb això, volen amagar que, en la seva funció principal, enriqueixen els rics i empobreixen els pobres amb mecanismes perversos. Hi ha personatges de la cultura que treballen per al poder, i surten a la televisió pública, mentre els qui treballen a peu d’obra malviuen, o sobreviuen.
Al món de la cultura hi ha enemics, encara que s’amaguin i facin veure que són els nostres col·legues. Són els mateixos enemics sobre els quals protestem (els qui ho fan, és clar) per aconseguir una societat millor, més igualitària, veritablement democràtica. Una societat en què la cultura també sigui igualitària i democràtica.