Molts silencis petits en feien un de tan gros

No sé com començar a escriure això, però sé que ho he d’escriure. Alhora, però, penso que hauria de callar, perquè no ho he viscut del tot, o no en vaig ser conscient mentre ho vivia; el debat intern fa dies que em dura i sé que només el podré desembullar amb les lletres, així que m’hi llanço. No és cap confessió, això, és un intent de posar ordre, més aviat. Potser aquest primer paràgraf després anirà fora, ho faig sovint quan em costa arrencar: primer deixo anar els dubtes i les explicacions i les excuses i després ja entro al tema, i en acabat torno enrere, esborro el que en dic “paràgraf del dubte” i l’article arrenca amb força i jo m’he quedat tranquil·la, perquè allò, tot i que ningú no ho llegeixi, ja ho he dit. Aquest cop em penso que no l’esborraré, però. Si l’esteu llegint és que no l’he esborrat, és clar. Però mentre teclejo això no sé encara què en faré.

És que potser me’n caldrà més d’un, de paràgraf del dubte, o potser tot l’article navegarà per aquestes aigües incertes, perquè em bellugo entre l’estupefacció, el dolor, la tristesa, la ràbia i la culpa, ni més ni menys, i el còctel de tot plegat és difícil de pair i encara més d’explicar, de moment. Jo tenia uns records ja prou estranys i foscos de la meva primera etapa escolar i de cop i volta un focus potentíssim me n’ha ensenyat una part que no veia, i encara no l’acabo de veure del tot, estic enlluernada, sense que això tingui cap mena de deix positiu: mal enlluernada, veig taques pertot.

Deia que m’hi llanço i ho he de fer de seguida. Vaig ser alumna de La Salle Premià dels sis als catorze anys, això és del 1982 al 1990. És una etapa que no m’ha agradat mai recordar ni reviure, no he tornat mai al centre, i quan hi he passat per davant, aquell edifici sempre m’ha incomodat. Durant molts anys vaig pensar que simplement havia anat a una escola “massa” religiosa, “massa” estricta, però a mesura que em vaig anar fent gran vaig anar veient, quan tenia ganes de mirar-m’ho (que era poc sovint), que l’ambient no era solament exacerbadament catòlic i estricte sinó directament repressiu –amb els pares ho vam comentar força vegades, ells eren dels que es queixaven quan veien coses que no els agradaven, però eren els anys vuitanta i ells van ser educats en escoles franquistes, aquest era el context.

Sé del cert, perquè encara ho sento a la pell, que sempre em vaig bellugar amb por dins d’aquell edifici. Sovint ho he atribuït a la meva timidesa, que llavors era extrema, però després, amb el temps, he pensat que aquella timidesa potser era també una cuirassa protectora i que gràcies a la distància física que necessitava per respirar jo en aquell temps em vaig salvar de viure segons quines situacions.

“Segons quines situacions”, dic. És que no sé ni com dir-ho. Fins fa ben poc només havia sigut una sospita i poques vegades n’havia parlat amb ningú, d’aquella època, perquè quan vaig començar a l’institut vaig sentir que se m’obria un món tan respirable, tan ventilat, tan… tranquil, que no vaig voler mirar enrere, vaig “fugir” cap endavant. Poso cometes a “fugir” perquè jo en realitat només fugia de sensacions, a mi no em va passar res, per això no sé si tinc dret a escriure sobre això, però el pes d’una culpa estranya que sento que no em pertoca em fa teclejar frenèticament ara mateix.

“Segons quines situacions”, m’explico: fa menys d’un mes que s’ha sabut que un professor de La Salle Premià, el germà Jesús Linares, va abusar sexualment d’uns quants alumnes durant molts anys, i no solament a La Salle Premià, també durant els anys, gairebé vint, que el van traslladar a La Salle Montcada. Tot va començar a partir de les declaracions de l’escriptor Alejandro Palomas, que va ser víctima de Linares als anys setanta. El testimoni de Palomas ha fet que moltes altres víctimes de Linares s’hagin atrevit a parlar. No us n’enllaço cap notícia, perquè no sé quina triar, les xarxes en van plenes, i hi aniran encara més, perquè hi ha periodistes que s’han llançat a investigar-ho a fons i perquè hi ha antics alumnes de les dues escoles que estan començant a parlar. A mi em va colpir especialment el testimoni d’una noia de Montcada que explicava (ho dic de memòria, perdoneu) que havia pres consciència del que havia viscut en llegir les declaracions de Palomas, que fins llavors no sabia si tot allò ho havia viscut o s’ho havia imaginat, i que de cop i volta, a quaranta anys fets, finalment s’adonava que havien abusat sexualment d’ella quan era una nena.

El meu cas és tot un altre: jo només vaig viure l’“ambient” d’aquella escola, aquell aire enrarit, aquella sensació de no estar mai en pau enlloc d’aquell edifici, de sentir sempre una mena de por que tot es torcés, perquè tot eren normes que et coartaven, no et podies sentir mai del tot lliure, no et deixaven ser nen del tot, hi havia càstigs per a tothom, també càstigs físics, camuflats, ells ho negarien, però hi havia germans de La Salle que pegaven, i n’hi havia que es dedicaven dia sí dia també a maltractar-nos psicològicament, i ara penso que tot anava lligat –i llavors penso en els pares, en els pares de tots, els que gosaven queixar-se i els que ho vivien amb por perquè aquella por s’encomanava, i encara se m’encongeix més el cor, perquè la seva culpa ara deu pesar tant i és tan injust que carreguin aquest pes.

És complicadíssim mirar-s’ho amb ulls d’ara, perquè tot ha canviat (per sort) i cal posar-se a la pell dels pares i dels mestres dins d’aquell context per entendre que molts callessin, cada cop és més una certesa i menys una sensació que vivíem tots amenaçats, petits i grans. El context és una escola religiosa als anys vuitanta, és manipulació per mitjà de la culpa, de fer-te sentir culpable per cada mínima cosa que fessis que no seguís les normes estrictíssimes del centre. No vull fer un escrit etern ni tampoc vull excusar ningú, així que deixo aquesta pinzellada aquí i que cadascú en faci el que pugui o vulgui.

Afortunadament la meva intuïció de petita em va fer estar sempre lluny del germà Jesús Linares, jo pensava que per timidesa, però devia detectar alguna cosa més, i com jo, molts companys meus, o potser només vaig tenir sort. I penso en els nens que érem, en com devíem viure enmig de tant de silenci imposat, i em fa l’efecte que ens van prendre alguna cosa, allà, fins i tot als que “no ens va passar res” (les cometes, com m’ajuden en aquest article). Quan de gran he vist reportatges sobre assetjament escolar, de seguida m’han vingut records de l’època de La Salle, del mal ambient que alguns germans s’entestaven a imposar a l’aula, als passadissos, al menjador, al pati, a tot arreu, que sempre, sempre, sempre tinguessis por, semblava que era el seu objectiu, que et portessis bé perquè si no…

Sento tristesa perquè ara sé que una part de la meva infantesa està tacada per tot això. Sento estupefacció perquè no entenc que no me n’adonés abans. Sento dolor perquè de cop i volta aquella part fosca dels records queda il·luminada i veig tot el que hauria pogut ser d’una altra manera i m’hauria pogut fer d’una altra manera. Sento ràbia perquè penso en els adults que ens envoltaven, a l’escola, en el seu silenci còmplice que ens va fer callar a tots, i alhora em poso a la seva pell i sento pena per tot el que devien patir callant. Sento culpa pel meu silenci, que era un silenci petit, com el dels meus companys, però que amb els anys ha anat creixent amb mi i aquests dies m’oprimeix el pit i llavors em renyo perquè a mi no em va passar res, em dic, a mi no em va passar res!, em crido, no tinc dret a queixar-me’n, jo vaig tenir sort. Allò va ser sort.

I he escrit tot això, us ho juro, a raig, fent pauses per agafar aire perquè ara tinc els records regirats i he de fer un esforç extra per assegurar-me que allà també hi vam viure moments bons i hi vam conèixer gent bona, perquè si no faig aquest esforç la taca s’escampa i ho embruta tot. I repeteixo que tot i això em continuo considerant afortunadíssima, perquè veig, ara, el que van patir molts companys meus i no sé ni per on començar a encaixar-ho, a entendre-ho, però el que sí que em ve de seguida és una insuportable glopada de culpa gola amunt per no haver sabut veure-ho, per haver contribuït al silenci, encara que el meu silenci fos tan petit i visqués tan subjugat a tot de silencis adults que suposo que senten un pes més gros que jo ara mateix.

L’únic que em consola, i m’hi agafo fort perquè és també el que em salva, és que tot plegat pugui servir per trencar silencis de totes les mides a partir d’ara. Que a mesura que s’escampi tot el mal que va fer Jesús Linares sota l’empara de la institució de La Salle, amb la complicitat del seu silenci colossal i el seu ambient repressiu, s’escampi també l’exemple de totes les víctimes de Linares i es trenquin a partir d’ara tots els silencis petits, mitjans i grans que estic tristament convençuda que encara hi ha per trencar. Jo he trencat el meu i ara sento una mica menys de pes, tot i que continuï veient-me culpable per haver callat dels sis als catorze anys. Molts silencis petits en feien un de tan gros.