‘Molta decepció, però no per això ens aturarem’

La manifestació de la Diada 2019 es pot comptar en nombre de manifestants, 600.000 segons la Guàrdia Urbana, però també per estats d’ànim. I l’estat d’ànim d’avui ha estat molt diferent del dels anys anteriors: som ben lluny de la intensitat durant el camí vers el referèndum i tampoc som al pic del xoc emocional dels primers dies de presó i repressió. Avui pels volts de plaça d’Espanya, a Barcelona, hi hem trobat una resignació esperançada. Un baix to que no cau en la resignació. Un som aquí perquè pitjor és quedar-se a casa. Un no deixar-se vèncer, però tampoc veure-ho gens clar.

Els manifestants, una altra vegada, s’han presentat de manera multitudinària, pacífica, familiar, i diversa i VilaWeb ha pogut parlar amb mestresses de casa de Lleida, auditors d’empresa de Barcelona, professors d’economia d’Okinawa i joves estudiants de ceràmica. Diversitat social sempre present, però tots els entrevistats compartien un cert desànim amb la classe política i, alhora, la noció clara de persistir. Aquestes són les respostes i reaccions trobades durant la jornada d’avui:

Xavier. Auditor. 55 anys, de Barcelona: ‘Vinc cada any. I aquest any vinc fluixot perquè els polítics no segueixen allò que la gent vol i no van tots a una. I la gent vol unitat. Hauríem de fer que els polítics ens seguissin a nosaltres, que aquí hi ha gent que, voti què voti, va junta, perquè al final tots tenim el mateix sentiment.’

Marta. Arquitectura i urbanisme. Nascuda a Girona. ‘Hem vingut perquè és la Diada i som catalans i estimem la terra i perquè hi ha molta injustícia i ja n’hi ha prou. Fa vuit anys que visc a Mont-real i hem vingut expressament per la Diada. Molta decepció però no per això ens aturarem. Em veig positiva perquè crec en la gent i la ciutadania. En els polítics hi crec poc.’

Jordi. Enginyer. 34 anys. Barcelona. ‘Avui faig anys. S’hi ha de ser. Hem de persistir. Estic profundament convençut que l’única manera que tenim d’aconseguir què volem és persistir en tots els sentits encara que les coses no semblin òbvies o directes. Evidentment que pots veure que hi ha coses que s’han fet malament però és que no ser-hi encara és molt pitjor.’

Rosa. Nascuda a Lleida. Mestressa de casa. ‘He vingut perquè sóc independentista de tota la vida. I hi he portat la nena. El meu home, en pau descansi, ja ho era. I els meus fills, també. He vingut pels polítics que estan tancats. Ho veig una mica difícil perquè la cosa no està bé. Els polítics es tiren les pilotes els uns als altres. I allò que haurien de fer és posar-se d’acord. Però nosaltres què hi farem?’

Maribel. Barcelona. Mestressa de casa. ‘Jo vinc cada any des de l’any del Tarradellas. Un dia o un altre ho aconseguirem. És cosa del poble. I amb els polítics estem molt emprenyats però hem de fer pinya i anar fent. Passarem uns quants dies molt durs ara el mes que ve, però bé, s’ha d’aconseguir.’

Guillem. Estudiant d’enginyeria agrària. ‘No s’hi pot faltar. Vinc perquè així demostrem la força. Un estat d’ànim molt il·lusionador, m’agrada molt. Espero viure la independència. Hem d’anar tots junts. Això que fan ara és una estupidesa. Si no anem tots a una, no ho aconseguirem.’

Eloi. 71 anys. Viatjant de farmàcia jubilat. ‘He vingut a fer presència a la jornada. No servirà de res. No tenim opcions. Ara, potser algun dia, en algun moment, tirarem endavant. No tenim responsables que ens portin a bon port la feina que vam començar ni capacitat de negociar amb aquests senyors que no entenen mai res de què els diuen. Independentista després de la sentència de l’estatut, sóc jo’.

Tomochi. ‘Sóc professor d’estatística a la Universitat Internacional d’Okinawa i faig recerca a la Universitat Pompeu Fabra. L’arxipèlag d’Okinawa era un regne independent del Japó. I ens van atacar i ens van fer colònia el 1879. Tenim una lluita similar a la vostra. Com vosaltres, tenim una identitat molt forta. Hem vingut per mostrat el nostre suport. He vingut a Barcelona per aprendre del moviment independentista. Ho trobo molt bonic, pacífic i gran.’

Salma. 20 anys. ‘Vaig fer auxiliar d’infermeria i ara començaré a fer ceràmica. Nascuda a l’Índia, visc a Barcelona. He vingut perquè avui és el dia de la independència, i ja de fa molt de temps, que vinc. Avui t’he de dir que em feia una mica de mandra, perquè et preguntes què fan els polítics. Que es posin d’acord. No anem enlloc, si no. Si no es mou la gent, no farem res. Veig clar que al cap de tant temps i manifestacions al final no noto un canvi, però no vull deixar de lluitar. He vingut a fer fotos, perquè quan sigui més gran ho vull ensenyar als fills i dir-los: “Veieu, jo aquí venia a les manifestacions.”‘

Àlex. Estudiant de farmàcia. 17 anys. Sant Quirze del Vallès. ‘He vingut perquè és el dia del meu poble. I m’agrada venir. Esperem que sí, que serveixi, venir. El meu somni és viure la independència, sí. Polítics, tots al carrer. No serveixen.’