01.02.2022 - 21:50
Suposem que Toni Cruanyes, presentador del Telenotícies de TV3, es mereixia el Premi Josep Pla, que va guanyar el passat 6 de gener amb la novel·la La vall de la llum. Suposem, també, que Empar Moliner, omnipresent a programes de TV3 i Catalunya Ràdio, també es mereixia el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, que va guanyar fa pocs dies amb la novel·la Benvolguda.
Dic que ho podem –o ho podríem– suposar perquè només els membres del jurat dels respectius premis podrien explicar les raons que els van dur a atorgar aquests premis a dos personatges mediàtics per davant d’unes altres candidatures, ni que sigui sense donar el nom dels qui es van presentar i van perdre. En el pla teòric, això dels premis sempre és un territori ple de subjectivitats: la dels qui prèviament descarten obres presentades i que ja no arriben al jurat; la dels membres del jurat que llegeixen les peces que arriben a la final; i les conclusions a què arriben entre tots. Però això només passa en el pla teòric, perquè fora de les subjectivitats de tots els qui formen part de l’engranatge d’uns premis literaris com aquests hi ha coses objectives.
Per exemple, tots dos premis són convocats sota l’empara de l’editorial Planeta. A través de les sucursals que Planeta ha anat absorbint: el premi Josep Pla el publica l’editorial Destino (és a dir, Planeta); el premi Llull el publicarà Columna, del Grup 62 (és a dir, Planeta). Perquè, si ho recordeu, els de Planeta van prendre posició en contra de la independència, van amenaçar de marxar de Catalunya, però mai no han deixat de fer negoci amb la literatura catalana. M’agradaria subratllar això de fer negoci, perquè tothom vol guanyar-se la vida amb la seva pràctica professional, és lògic, però hi ha editorials que s’imposen unes línies, gairebé en diria ètiques, i n’hi ha que apliquen lògiques capitalistes a la producció literària. Ras i curt!
Lluny de la subjectivitat, també és bo de recordar la composició dels jurats d’aquests dos premis. Són elles i ells qui podrien explicar les raons que els han dut a agombolar-se sota el paraigua de Planeta; i premiar dos llibres escrits per famosos o famoses, fama que no han aconseguit, precisament, per la seva trajectòria literària. Més encara, el llibre de Cruanyes era la seva primera incursió en la narrativa de ficció. Ai, caram! Tan bo és? Per estricta informació, i vosaltres ja jutjareu la competència literària dels membres del jurat, us en canto els noms. El premi Josep Pla va ser concedit per: Laia Aguilar, Antoni Pladevall, Marc Artigau, Montse Barderi i Glòria Gasch. I el premi Llull: Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i Emili Rosales.
Més coses objectives. Cruanyes i Moliner necessiten diners per a viure? Això ho responc jo: comparativament, no. Després, cadascú se sap quin ritme de vida porta, ja ho sé, però tant l’un com l’altra han de tenir uns sous que superen amb escreix la mitjana d’emoluments dels catalans. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es paga bé, i especialment a figures mediàtiques com ells dos. Per tant, per què es presenten a uns premis literaris amb molt bona dotació econòmica? Per què no deixen pas a persones que necessiten amb més urgència el premi, qui sap si per a poder viure de la literatura ni que sigui durant uns quants mesos? Ben mirat, la pregunta és per què es presenten a cap premi literari si moltes editorials (almenys, les que cerquen beneficis abans que res) publicarien les seves obres a ulls clucs, sense necessitat de rebre cap premi? No voldria pensar que viuen en l’opulència econòmica i la popularitat mediàtica, però encara volen més coses: el prestigi cultural, per exemple. Qui sap si els falta autoestima.
I de les coses objectives passem a les sospites, a les especulacions. Cruanyes i Moliner s’han presentat als premis Pla i Llull, respectivament, de manera lliure i veritablement anònima? Quants s’ho creuen, això? O n’hi ha que intueixen que l’editorial Planeta els va convèncer de presentar-se als premis respectius que han guanyat, no dic que amb la promesa de la victòria (això suposaria que haurien prevaricat els membres dels jurats, els guanyadors i l’editorial en pes), però que tothom s’ho miraria amb bons ulls. No ho afirmo, només em faig peguntes. Perquè a la cultura catalana li cal preguntar-se moltes coses, per més incòmodes que puguin ser. Per no viure sempre amb aquest silenci enganyós, que amaga tants crits apagats per la docilitat generalitzada.
En una data tan llunyana com el 1961, Manuel de Pedrolo deia, mot amunt mot avall, que la presència d’editors en la concessió de premis “fa més nosa que servei”, a causa de la mania de buscar la novel·la més comercialment remuneradora. I si això ho deia en ple franquisme, ara, quan la literatura catalana hauria de ser més desvergonyida, continuem sota aquesta estaca, una estaca planetària si em permeteu un acudit tan pèssim.
I el corol·lari de tot això, quin és? Que una cosa és la literatura catalana i una altra són els premis que atorga l’editorial Planeta a través de tota la seva xarxa d’empreses. Per més bones que puguin ser les obres de Toni Cruanyes i Empar Moliner, que consti. Perquè, sigui quina sigui la seva qualitat, els seus llibres ocuparan els primers llocs als rànquings de vendes dels mesos vinents i, probablement, a la diada de Sant Jordi. Perquè la maquinària de mercadeig ja va començar en el mateix moment de proclamar-se els dos premis; i continuarà de manera implacable i desvergonyida. I sent ells qui són, això és injust.
Ja m’ho estic imaginant: els seus col·legues de la Corporació (un nom propi de novel·la sobre la màfia) els convidaran a parlar dels seus llibres, fent-ne promoció gratuïta, rient-los les gràcies. I hi haurà qui, poc acostumat a les llibreries i a les biblioteques, si ha de fer un regal, pensarà en primer lloc en aquests personatges populars que surten dia rere dia als mitjans, tan simpàtics ells, i que a més han escrit un llibre.
Sort que, mentrestant, hi haurà escriptores i escriptors, editores i editors que mantindran viva la flama de la literatura que es cou i es distribueix fora dels focus dels guanys econòmics estrictes, aquest desfici per la fama, aquesta obsessió pels diners, els diners, els diners…
