Mohammad Dajani, l’exemple àrab

“Els psicòlegs Michael Wall i Naila Branscom van demanar una vegada a voluntaris jueus que reflexionessin sobre el patiment dels palestins. Els psicòlegs van fer memòria de l’Holocaust a alguns d’aquests voluntaris. En comparació amb aquells a qui no n’havien fet memòria, els jueus que van recordar el patiment del seu propi grup van mostrar menys compassió pel patiment palestí. Això mateix passa amb més grups. Els nord-americans a qui van recordar traumes, fins i tot llunyans, com l’atac de Pearl Harbor, mostren menys empatia amb les víctimes de les tortures infligides pels membres del servei nord-americà. El trauma ens fa girar endins. I ens procura justificacions del dany que causem als altres. Fa que sigui més difícil de sentir empatia amb els nostres enemics. El 1948 centenars de milers de palestins van perdre la casa per causa de la formació de l’estat d’Israel. Els palestins tenen una paraula per a descriure aquest trauma. En diuen la Nakba, la catàstrofe. I de la mateixa manera que els israelians traumatitzats no volen pensar en la Nakba, els palestins traumatitzats no volen pensar en l’Holocaust.”

Aquest fragment és d’un pòdcast de la ràdio pública dels EUA NPR, que vaig sentir fa quatre anys: “Tribus i traïdors: què passa quan empatitzes amb l’enemic?“, i que que m’ha quedat a dins. Em va impactar quan el vaig sentir. S’hi parla d’un israelià i d’un palestí que no segueixen la norma i que, tot i el trauma viscut, sí que són empàtics amb l’enemic. Són dos exemples de llum en un conflicte enverinat.

L’israelià empàtic és Avner Gvaryahu, actual director de Breaking the Silence, organització de veterans de guerra, o de soldats en actiu, molt crítics amb l’exèrcit israelià de fa anys –i d’ara, no cal dir. Soldats que creuen que una cosa és l’autodefensa d’Israel, totalment justificada, i l’altra el que han viscut personalment i que volen denunciar. Avner, per exemple, explica que l’any 2014, a la seva unitat, hi ascendies pel nombre de gent que mataves o contra la qual disparaves. Per tant, buscaven el xoc, el conflicte. L’excusa per a disparar. L’excusa per a matar. No volien arrests. Volien morts. Breaking the silence fa anys que denuncia els abusos, assassinats i crueltats de l’exèrcit israelià, en primera persona, sovint anònima. I avui també. Una història, la de Breaking the Silence, que ja coneixia.

Qui no coneixia era el protagonista palestí del pòdcast. Una versió elegant d’empatia. Mohammad Dajani va néixer a Jerusalem en una família d’àrabs cultes, refinats i seculars. Però de jove es va fer militant de Fatah, va tenir dificultats al Líban i a Jordània, d’on el van expulsar, i a Israel, que no el va deixar tornar. Va exiliar-se als Estats Units i s’hi va doctorar en ciència política. I va acabar tornant. L’home acostumat a veure l’israelià com un enemic va canviar de mirada quan el seu pare, malalt de càncer, va ser tractat immillorablement per metges israelians, i la seva mare, en un atac, va ser amablement tractada per soldats israelians. Van ser dues experiències que li van fer canviar la mirada.

Professor de ciència política de la Universitat Al-Quds de Jerusalem va explicar la seva experiència als alumnes, molts dels quals s’havien de llevar a les tres de la matinada per poder arribar a les nou, per culpa dels controls. Una alumna, de fet, havia passat sis anys a les presons israelianes. A tots, les històries de metges i soldats israelians amables que els explicava el professor, els semblaven inventades.

Els va acabar portant a Auschwitz i els va explicar l’Holocaust. Molts no sabien ni què era. També es va emportar l’alumna que havia passat sis anys a les presons israelianes. “Va ser molt emotiu per a ells. Algunes de les noies fins i tot van plorar. Un dels estudiants em deia que pensava que Hitler reunia jueus en aquests camps de concentració per enviar-los a Palestina. Tenien una concepció totalment equivocada sobre què era l’Holocaust i què era el camp de concentració. Per tant, l’experiència els va fer obrir els ulls.” En unes altres entrevistes Dajani explica que l’Holocaust és vist com a propaganda. Un invent. “Tothom explica la Nakba. I ningú l’Holocaust.” Per això el seu viatge no es va entendre. El degà de la universitat es va allunyar d’ell, alguns estudiants li van fer malbé el despatx, van organitzar manifestacions, el van amenaçar de mort, li van cremar el cotxe i els superiors el van obligar a deixar les classes. Va fer les maletes i se’n va anar a l’exili, forçat pels seus compatriotes. Com passava als de Breaking the Silence, el veien com un traïdor.

L’he anat seguint, més o menys, el senyor Mohammed Dajani. Com va acabar tornant a Jerusalem, on fa pocs dies va concedir una entrevista, l’última que li he llegit, condemnant els atacs de Hamàs i la venjança israeliana. I com va fundar el moviment Wasatia, que propugna un islam moderat, critica l’extremisme religiós, que, diu, l’ocupació israeliana fa augmentar. Wasatia va tenir un director periodista que va explicar una de les taques negres de Fatah, el moviment d’Arafat i ara Abbas: la taca negra de la col·laboració amb l’exèrcit israelià per a cercar i detenir palestins, en aquest cas homes acusats de matar dos colons i de ser de Hamàs. Fatah va detenir el periodista, i directiu de Wasatia, que va acabar alliberat.

Fatah, que col·labora amb l’exèrcit d’Israel (a banda la corrupció), és el gran elefant a l’estança occidental. Hamàs creix, també, pel paper galdós de Fatah amb els seus. Ens volem enganyar, crec, considerant assenyats els de Fatah. Diria que, si col·labores amb l’exèrcit enemic, els palestins et veuran com una altra cosa. Per mi, un àrab assenyat i valent és el senyor Dajani. Fatah, l’opció occidental per Fatah, en canvi, té un problema bàsic: la col·laboració activa amb l’exèrcit israelià. No sé si els palestins ho compraran, per molt que la darrera resolució del Consell de Seguerat de l’ONU (tan criticada perquè no reclama l’alto-el-foc) doni a Fatah el futur control a Gaza.