03.10.2022 - 21:40
L’any 1968 l’escriptor malià Yambo Ouologuem va guanyar el premi Renaudot amb la novel·la Le devoir de violence. Era tota una fita, perquè era el primer escriptor africà que guanyava aquest prestigiós guardó de les lletres franceses. A més, la història no es podia enquadrar en el gènere de la negritud, que havien posat en voga el senegalès Leopold Sédar Senghor i l’antillà Aimé Cesaire, perquè tocava un tema espinós, gairebé tabú: el de la col·laboració dels senyors africans en el comerç d’esclaus. El llibre va aixecar un escàndol, que aviat es va enterbolir amb acusacions de plagi. Va ser acusat d’haver copiat Camp de batalla, de Graham Greene, i El darrer dels justos, d’André Schwarz-Bart, però també contes africans, la Bíblia, l’Alcorà, la Torà, clàssics com Guy de Maupassant i Gustave Flaubert, etc. Aquella campanya en contra el va fer tornar a Mali i desaparèixer del món literari. Es va tancar a casa i es va negar a concedir entrevistes. Aquests darrers temps amenaçava amb una pistola els qui s’atrevien a anar-lo a veure. Fins i tot el van donar per mort deu anys abans del seu traspàs.
Més de cinquanta anys després del seu pas efímer per la glòria literària, l’escriptor Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, Senegal, 1990) va guanyar l’any passat el Goncourt amb La memòria més secreta dels homes (Més Llibres), una història inspirada en la figura d’Ouologuem, a qui dedica el llibre. La novel·la, traduïda per Oriol Valls, és el viatge que emprèn Diágane Latyr Faye, alter ego de l’escriptor, a la recerca de l’autor d’un llibre llegendari, El laberint inhumà, de T. C. Elimane, a qui s’havia anomenat “el Rimbaud negre” abans de desaparèixer sense deixar rastre.
Una genealogia compartida amb Bolaño
Sarr acaba de visitar Barcelona, una ciutat estretament vinculada amb un dels seus escriptors de referència, Roberto Bolaño. De fet, en cap moment no amaga la seva adscripció a una genealogia literària que l’emparenta amb l’autor de Los detectives salvajes, més enllà de cultures i llengües: “M’agrada pensar que formo part de la mateixa família literària que Bolaño, que ell no va fundar, sinó que en va ser un graó més. El més important és la genealogia literària.” De fet, quan parla de la influència de Bolaño, no s’està de recordar que Gabriel García Márquez reconeixia com a influència decisiva del realisme màgic la literatura de l’haitià Stéphan Alexis, descendent d’esclaus africans. “Em sento part d’una família d’autors africans que hem begut d’autors llatinoamericans.”
Com assegurava l’editor Jordi Martín Lloret, La memòria més secreta dels homes és la història d’una fascinació que porta el protagonista a un viatge sense retorn, un viatge molt semblant al de qualsevol lector quan s’aproxima a un llibre com aquest. Segons l’editor de Més Llibres, en aquesta novel·la “ambiciosa, intel·ligent, però humil i honesta”, hi bateguen qüestions com l’africanitat, la negritud, els efectes del colonialisme i la dicotomia entre viure i escriure.
Amb més dubtes que no pas certeses, Sarr es pregunta sobre l’objectiu de la literatura: “Per què volia escriure? Sóc digne de ser escriptor o hauria de buscar una feina més honesta?” Per a ell, la recerca troba respostes en una literatura que només formula més preguntes. “Cal buscar sense saber què busquem. Aquesta és la recerca més absoluta.” Com a escriptor africà a la diàspora parisenca, és impossible que defugi les qüestions identitàries, com ara cap on ha d’anar un autor africà cercant una veu i una tradició.
Qüestions de llengües i expectatives
Per a l’escriptor senegalès, un escriptor africà es queda curt amb les eines i les pautes de la literatura occidental, que sovint no són suficients per a explicar l’africanitat i la seva complexitat. Complexitats com ara l’ús de la llengua francesa, que no és pas la seva llengua materna i, al capdavall, és una herència colonial. “Podem expressar en una altra llengua allò que ens és extremadament propi?” Sarr recordava que al seu país, el Senegal, pel sol fet d’escriure en francès, perd bona part del públic lector, però també posava en evidència que llengües com el wòlof o el serer no se solen ensenyar a l’escola, i que sovint els qui les llegeixen han après una llengua com el francès, abans.
Alhora, Sarr es queixa de les expectatives que hi ha dins el món literari francès sobre com ha de parlar de la negritud un escriptor africà: “El meu llibre va contra aquestes expectatives. Si jo tinc una cultura serer, a la meva literatura hi haurà allò que forma part dels meus orígens, allò que m’és natural, etc., però no vull que les expectatives afectin la meva literatura. Si atens les expectatives dels lectors occidentals o de la teva tradició, perds elements. Només pots ser fidel a tu mateix.” Per això, Sarr ha anat cercant referents que l’han ajudat a crear la pròpia estètica, sense limitar-se ni a la literatura francesa ni al continent africà.
Plagis o lectures?
Sobre fins a quin punt és deutor de l’obra de Bolaño, Mohamed Mbougar Sarr en reconeix influències, però també vol deixar clar això: “Quan llegim diversos autors, avancem en la motxilla de cada autor, en la biblioteca que cada autor té dins la seva obra.” Una qüestió que li permet d’enllaçar amb les acusacions que va rebre Ouologuem, de qui assegura que mai no va pensar escriure’n una biografia, sinó prendre’n allò que pot servir com a representació de les relacions entre l’Àfrica i Europa. En aquest sentit, recorda que Ouologuem va ser acusat de plagiar la primera frase d’El darrer dels justos, quan justament li donava un sentit totalment diferent. “A la novel·la hi ha moltes lectures i paròdies. Quan es parla de plagi en literatura és ben curiós. Un escriptor arriba a la literatura com a lector”, resumeix.
Una altra de les preguntes que es feia Sarr en la seva visita a Barcelona era per a qui escrivia: “No tinc lectors, ni per cultura ni per història. Penso que escric per a un lector ideal abstracte que surt de la meva literatura. Mentre es va escrivint, el llibre crea el lector.” Després d’haver publicat cinc llibres a només trenta-dos anys, Sarr ha acceptat que no es pot agradar a tothom: “Si assumeixes això, assumeixes una certa soledat; tanmateix, també un consol i una tranquil·litat.”
Finalment, a la seva obra hi ha una preocupació pel silenci. L’escriptor entén la paradoxa que expressi el seu interès pel silenci, escrivint. “Hi ha gent que necessita molts llibres per a arribar al silenci. Alguns altres, com Rimbaud o Ouologuem, hi arriben ràpidament. Hauré de continuar escrivint per arribar-hi. Sóc escriptor, no un místic”, diu, i recorda que Picasso ja deia que calia pintar tota la vida per arribar a pintar com un infant. “Potser cal escriure molts llibres per arribar al silenci.” De fet, per Sarr és evident que si tens coses a dir, no has de callar, has d’escriure: “Amb cada llibre que escrius, treus soroll per arribar al nucli mateix d’allò que has de dir. Per arribar al silenci. Entenc el fet d’escriure com a resta, no com a addició.”
