Modernisme i natura

Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino. El modernisme va ser un dels moviments artístics que més profusament va fer servir la natura com a font d’inspiració. Però les plantes o els animals que hi figuraven no eren tan sols simples ornaments estètics, sinó que estaven carregats de valors o referències històriques, socials, ambientals, econòmiques, simbòliques i culturals. El modernisme les va utilitzar a diferents escales, de la urbanística i arquitectònica a la lligada a les mal anomenades «arts menors»: pintura ornamental, impressió, ceràmica, ebenisteria, orfebreria, etc., molt sovint amb motius naturals en què tiges, circells, fulles, flors, ornen el motiu central de l’obra o s’entortolliguen al seu voltant.

Com a resultat, cada obra modernista ofereix un mostrari admirable de formes naturals i d’inspiracions fantàstiques, d’elegants configuracions i de maridatges estètics que permeten conjugar composicions simètriques o asimètriques igualment belles.

Novelda com a exemple

En comparar les obres del modernisme, poden establir-se patrons de recurrència d’elements naturals comuns, però també les causes que podrien ocasionar-hi diferències. L’objecte d’aquest article serà mostrar alguns d’aquests patrons en edificis i en obres d’art emblemàticament modernistes, i com a unitat bàsica hem pres Novelda, una ciutat propera a Alacant i si­tua­da en la falla que uneix la costa del migjorn valencià amb l’interior peninsular.

«El modernisme va trobar en les formes fascinants de les plantes els seus motius d’inspiració predominants»

Aquesta falla, per la qual transcorre el riu Vinalopó, ha servit de camí entre la Mediterrània i la Manxa-Madrid des de temps immemorial, i de fet en el 1858 va establir-s’hi el ferrocarril d’unió entre Madrid i Alacant. Això va facilitar l’exportació dels productes de Novelda i dels pobles veïns (marbre, vi, anissos) així com el comerç de les espècies que hi arribaven gràcies a les línies de navegació que unien el port d’Alacant, directament o indirecta, amb centres de gran vitalitat comercial com Barcelona, Marsella, Orà o Alger. Aquestes connexions també facilitaven l’accés a altres mercats encara més distants, fins i tot de l’Extrem Orient (el canal de Suez es va inaugurar el 1869), ja que el Japó s’havia obert a Occident després que hi triomfara la revolució Meiji el 1868.

Tota aquesta activitat comercial va servir de base a la formació d’una nova burgesia mercantil potent que, a les darreres dècades del segle XIX, va saber fer el salt qualitatiu de la simple acumulació dinerària a la riquesa cultural del modernisme i, així, va transformar les poblacions properes al riu Vinalopó, i molt en particular Novelda.

Tendències florals en el modernisme

El modernisme va trobar en les formes fascinants de les plantes els seus motius d’inspiració predominants, fins al punt que aquest moviment va ser conegut com a stile floreale a Itàlia (on també s’anomenava liberty) o style floral (més conegut com a art nouveau) a França. Dins d’aquesta tendència destaca l’afició per la línia corba, per les fluències delicadament sinuoses, i per l’asimetria i llibertat de formes inspirades en la naturalesa, tot posat de manifest en el reiterat recurs ornamental anomenat coup de fouet. Aquestes atrevides decoracions d’inspiració zoomorfa i fitomorfa i, en concret, els motius florals, constituïen la més genuïna expressió d’allò que es pretenia emfasitzar.

Perquè si volem captar l’ànima d’aquest estil, caldria preguntar-se per què s’hi utilitzen determinades plantes. A més del component estètic o merament formal, hi trobem un rerefons associat a la voluntat d’una burgesia ascendent de presentar-se com a capdavantera no tan sols en l’aspecte industrial, comercial o agrari, sinó també en el cultural; una cultura que va saber associar els avanços científics, tècnics i socials amb la natura i, en particular, amb les plantes. Així, moltes de les que decoren l’aparador vegetal del modernisme van ser triades tant per raons estètiques com pel significat simbòlic. I cal subratllar-ho perquè tant els símbols com les analogies, les metàfores o les al·legories són excel·lents dispositius culturals que organitzen la informació més enllà de la utilitat o la inutilitat dels objectes que els suporten. En seria un cas paradigmàtic el Palau de la Música Catalana (1908), on un dels arquitectes més representatius del modernisme, Lluís Domènech i Muntaner, va idear una innovadora estructura de ferro que permetia fer parets de vitralls translúcids que, en subtil harmonia amb un interior ple de motius florals, aconseguien una mena d’hivernacle tan frondós com atractiu.

Per començar, farem una proposta de classificació en tres grups de les plantes emprades: 1) les que remeten a la influència cultural del món clàssic europeu; 2) les provinents del japonisme, i 3) les plantes de rellevància local, comarcal o de país. A continuació, en veurem exemples tant a Novelda com a altres ciutats que gojosament es van incorporar al projecte modernista, com ara Alacant, Alcoi, Barcelona, Borriana, Carcaixent, Cerdanyola, Palma, Reus, Sóller, Terrassa o València. De tal manera que quan les visitem puguem gaudir-ne encara més en saber associar les arts plàstiques, literàries i musicals als motius florals que figuren en els seus edificis emblemàtics.

Els motius vegetals d’origen europeu i tradició clàsssica

En les tradicions d’ornamentació vegetal hi ha una mena de repetició de determinades plantes relativament comunes en diferents estils i èpoques: acant, llorer, trèvol, lliris, rosella, blat… El modernisme va continuar aquesta tradició, enriquida amb els components simbòlics que s’hi havien incorporat al llarg del temps i dels quals hem triat alguns dels exemples més reeixits.

Lliris

En primer lloc, trobem el lliri, una de les plantes que va gaudir d’especial consideració entre els modernistes. De fet, un dels noms descriptius d’aquest moviment a Alemanya va ser Lilienstil. De tots els lliris (dels gèneres Iris, Lilium, Zantedeschia), el més representat en el modernisme ha sigut el lliri blau (Iris germanica).

En els edificis modernistes de Novelda és relativament fàcil trobar ondulants fulles i tiges de lliris encimbellades per les flors. Els lliris apareixen en diferents llocs i de múltiples formes: gravats a les finestres, com si la saba haguera esmerilat el vidre i s’haguera metamorfosat en ales de libèl·lula; en baixos relleus de mobles; en panells ceràmics, cortines, pintures i tapissos… En representació naturalista o simbòlica, o en quimeres botàniques: híbrids artístics en què fulles, flors i fruits provenen d’espècies botànicament incongruents.

Roses

En la decoració modernista trobem roses amb profusió, tant d’esplendents roses cultivades com de silvestres, que, tot i ser més senzilles, estan dotades de gran força ornamental.

A Novelda hi ha esplèndides representacions de roses de les més variades formes i colors en espais com el saló menjador de la Casa Museu Modernista, on es poden admirar les primaverals roses silvestres també anomenades gavarreres o gavarneres, amb només cinc pètals però guarnides de feridores espines corbades com els ullals d’un gos (d’aquí prové el seu nom científic, Rosa canina). Una rosa espinescent, sí, però també paradigma de la bellesa, quinta essència de les arts i missatgera de l’amor.

Roselles i cascalls

Tant les genèriques roselles de color escarlata intens (Papaver sp.) com l’opiaci cascall de color més rosat (Papaver somniferum, “portadora del son”) figuren en les decoracions d’algunes de les estances més reeixides de cases modernistes de Novelda.

En el món grecoromà, tant la rosella com el cascall havien sigut consagrats a Demèter (la Ceres romana, epònim del mot cereal) per doble motiu: en primer lloc, perquè aquestes flors creixen espontàniament entre les meses, les quals ornen amb el seu color refulgent; en segon lloc, perquè havien adormit el dolor de la deessa després del rapte de la seua filla Persèfone (o Prosèrpina, en la mitologia romana) per part del déu de l’inframon Hades (o Plutó).

Al seu torn, el cascall, l’origen de l’opi, ha sigut considerat l’al·legoria de l’oblit i del consol, potser per les seues propietats analgèsiques, narcòtiques i somníferes. De fet, ha estat vinculat a Morfeu, el déu del son i epònim de l’analgèsica i sedant morfina. Les propietats calmants de les càpsules del cascall eren conegudes des de l’antiguitat i tradicionalment s’han usat en medicina popular, en infusió, per a aplacar el plor dels xiquets o la tos dels grans. I també com a inductores del son, raó per la qual el cascall abunda, gravat i com si fora un amulet, en els baixos relleus que decoren els mobles del dormitori principal de la casa del collidor i exportador de vins Francisco Mira Abad a Novelda.

Cal recordar també que l’opi era una de les drogues de moda en època del modernisme (a l’igual de la marihuana i l’absenta) i que la forma habitual de prendre’n era en tintura alcohòlica feta amb vi blanc, opi, clau, canella i safrà. Així, trobarem vi, safrà i cascall donant-se la mà en la decoració modernista de Novelda.

Acant

Les fulles d’acant (Acanthus mollis) van ser un motiu molt utilitzat pels artistes modernistes, tant en mimesi o còpia del natural com en silueta. La raó potser és que el recargolament de l’eix foliar i la divisió escalonada de la fulla faciliten cobrir angles de portes i finestres, mènsules de balcons, capitells de columnes i figures diverses.

Segons Vitruvi, l’arquitecte grec Cal·límac va inspirar-se en aquestes fulles per a retre homenatge a la seua filla prematurament morta: quan va veure com havien envoltat, com en una abraçada, una cistella amb flors que havia deixat sobre la tomba coberta amb una teula, va voler representar la bellesa i harmonia del conjunt en el remat de les esveltes i estriades columnes que sostindrien el palau que estava construint. En aquell nou parament, dues fileres de fulles d’acant envoltaven el capitell, pètria metàfora de la cistella, mentre que l’arquitrau correspondria a la teula que la cobria, i delicats pecíols s’enrotllaven en volutes sota els angles de l’àbac i fulles menudes s’acoblaven a les superfícies planes. Aquest conjunt de columna, capitell i arquitrau millorava de tal manera la sobrietat del model dòric que nombrosos arquitectes van adoptar el nou estil, conegut com a corinti. Així va iniciar-se el triomf estètic de les fendides fulles d’acant que tan bé podem admirar en estils arquitectònics posteriors, des del romà al bizantí, romànic, gòtic, renaixentista, barroc i modernista. Segons John Henry Ingram, l’editor d’Edgar Allan Poe, l’acant podia considerar-se el símbol per antonomàsia de les arts.