“Model policial” o “delinqüència policial”? Quin és el problema?

Darrerament, i no només pels esdeveniments al nostre país sinó com un fenomen malauradament globalitzat en l’entorn europeu i també i amb més cruesa als EUA, s’està parlant de la necessitat d’un “canvi de model policial”. Però, sincerament, crec que aquest no és ben bé el problema que tenim ara mateix damunt la taula, tot i que alguns diputats, que tenen més de mags que de polítics, hi vulguin desviar l’atenció. Amb tot, des d’un punt de vista social i de plenitud democràtica he de dir que em sembla molt sa encetar el debat de quina policia volem, com també ho és abordar qualsevol altre debat que ens serveixi per anar perfilant el país que desitgem. Soc d’aquells a qui no els serveix qualsevol república catalana.

Però tornant a la qüestió que ens ocupa, el primer que cal deixar clar és que el model policial l’hem de decidir els ciutadans. No ho ha de fer  la policia, ni els seus sindicats, ni els directors generals, ni el mateix conseller d’Interior. I això vol dir obrir un debat respecte de si es vol una policia protectora o repressora; pròxima o llunyana; rigorosa o negligent (especialment pel que fa als drets i les llibertats); violenta o pacificadora; equilibrada o psicològicament inestable;  integrada en la societat o vivint en casernes; culta o analfabeta… I  sobretot, veient com van les coses, convé decidir si volem una policia criminal o una d’escrupolosament respectuosa amb la llei. Res d’això no se’ns ha preguntat a la ciutadania. I és que allò veritablement important no és el que pensin els nostres diputats sobre les qüestions que afecten els ciutadans i ciutadanes, sinó que el més rellevant i en allò que han de ser experts els diputats és precisament saber què vol i pensa la ciutadania sobre aquestes qüestions.

És lamentable i molt trist però cal dir-ho: la policia (el cos de Mossos també) delinqueix sistemàticament. Els policies que no ho fan per acció, ho fan per omissió. Ja sigui com a autors, coautors o partícips, i els darrers com a cooperadors necessaris, còmplices o encobridors. Per tant, tots són presumptament criminals llevat d’aquells, si n’hi hagués, que s’atrevissin a posar els fets en coneixement dels seus superiors i/o de la fiscalia. Per tant, que ningú s’enganyi, el problema té un nom i no és el de “model policial“, és el de “criminalitat policial”.

Quan un policia buida un ull a un ciutadà o ciutadana, no és un problema de model policial; quan es fan servir les anomenades “defenses” no com a tals sinó com a armes per agredir, tampoc no és un problema de model policial; tampoc no ho és quan un policia redacta amb falsedats un atestat o una denúncia; ni ho és quan insulta, amenaça o coacciona un ciutadà o ciutadana; ni quan dins del furgó, impacient per sortir a “carregar”, ja va col·locat fins dalt d’alguna substància; o bé quan no porta la identificació visible, ja que això és d’obligat compliment… I així podríem anar seguint i seguint fins a l’esgotament. Però sobretot, el que permet afirmar que “tots” són delinqüents és que cap policia denuncia, ni als seus superiors, ni al fiscal ni al jutge, cap dels comportaments descrits de cap dels seus companys o comandaments. En definitiva, això és un problema de criminalitat o delinqüència policial. I quin sigui el model policial no hi té res a veure.

També s’ha de dir que, quan les conductes que infringeixen l’ordenament jurídic es porten a terme com a conseqüència de l’ordre d’un superior, aquest serà inexcusablement responsable de la infracció. Però, en qualsevol cas, el “policia obedient” no quedarà emparat o alliberat de la seva responsabilitat per la figura de l’«obediència deguda», ja que el policia té l’obligació legal d’abstenir-se de complir les ordres que constitueixin delicte o contràries a l’ordenament jurídic. Així ho considera ni més ni menys que la “Sala de lo Militar” del Tribunal Suprem en la sentència 32/2018 de 22 de març referint-se a un incompliment d’un agent:

“Así pues, ha de concluirse que el sistema legalmenteestablecido obliga al no cumplimiento de una orden que constituya delito o infrinja el ordenamiento jurídico; lo que evidentemente hace referencia no solo a lo dispuesto en normas con rango de ley sino también en todo tipo de normasque conforman el ordenamiento jurídico”.

Conseller Sàmper, Sr. Pere Ferrer, Major Trapero: els Mossos d’Esquadra (especialment, però no únicament, els que formen part de les unitats de les Arro i Brimo) infringeixen sistemàticament el seu propi codi d’ètica, els reglaments, les lleis i la C.E. I quan la llei que s’infringeix és el Codi penal, llavors hem de parlar de criminals. Sí, sí, sempre presumptament… però criminals.

I no em cansaré de recordar-los que si un ciutadà exerceix un dret, vostès no poden fer res més que respectar-lo; en canvi, si infringeix alguna norma, només podran advertir-lo, denunciar-lo o detenir-lo en el pitjor dels casos. Mai, i dic mai, estaran legitimats per fer servir les seves armes o defenses i agredir-lo, si no és que els intenti agredir i no puguin repel•lir l’agressió d’una altra manera.

És per tot això que per molt que canviem el model policial com darrerament alguns proposen, segurament amb molt bones intencions, el problema seguirà sent el mateix. O sigui que, davant de la comissió d’il•lícits administratius o penals per part dels agents de la policia, hi ha una incapacitat o manca de voluntat a l’hora de fer-los respondre disciplinàriament o penalment. I això és així per la por a la reacció dels sindicats policials, conseller Sàmper, per un corporativisme mal entès o perquè existeix una conxorxa entre policies i comandaments policials, Major Trapero.

Si són honestos, només els cal fer complir la llei als seus policies i comandaments policials o bé dimitir. Si s’atreveixen a fer això primer, ja els avanço que el segon pas que hauran de donar serà cobrir les baixes convocant de forma urgent places per a policies, perquè les comissaries quedaran un pèl buides. I quan hàgim aconseguit que la policia respecti la llei, llavors podrem començar a parlar de si fa falta o no un nou “model policial”. Abans, no.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart
Prof. Dr. en Dret penal i portaveu del col•lectiu “Silenci… rebel•leu-vos”