Model basc a les escoles catalanes (i II)

Diumenge passat ens demanàvem, a El model basc a les escoles catalanes, si el model lingüístic basc no seria una bona opció per a les escoles del nostre país. Entre més coses, per una raó pràctica: al País Basc el 67% dels pares trien escoles on el basc és la llengua vehicular (es fa tot en basc, tret d’espanyol i anglès), mentre que a Catalunya només el 47% dels professors fan classe en català (tot i que, segons la llei, el català és la llengua vehicular). Un cop deixes triar els pares, les xifres poden ser millors.

Pocs dies després es feia públic que una sola família d’una escola de Canet de Mar havia reclamat, de primer a l’escola i després a la justícia, que el castellà fos el 50%, i el català l’altre 50%, per a nens de cinc anys (P5). La justícia ha dictat de moment mesures cautelars d’un 25%. I  dijous, 9 de desembre, l’escola de Canet de Mar haurà de fer el 25% de les classes en castellà. Això amb el model basc no passaria. Aquest pare ja hauria enviat els seus fills a una escola amb més castellà, i els pares que volen que el català sigui la llengua vehicular no haurien d’ajupir-se al desig d’una sola família, una de sola, que amb l’ajut de la justícia espanyola ha fet canviar el model lingüístic de la resta de pares.

Diumenge també desitjàvem que s’obrís el debat sobre el model basc a Catalunya. I ahir llegia amb plaer l’article de Germà Bel al diari Ara. Immersió, game over, fa temps. Germà Bel també demana de revisar la immersió lingüística i d’optar potser per la via basca, amb el mateix argument. La via de la immersió a Catalunya va ser un èxit perquè van ser els pares (castellanoparlants de Santa Coloma) que la van demanar, i els mestres i els pares anaven a l’una. I és això que permet de fer la via basca: pares i professors a l’una. Amb el sistema d’immersió de Catalunya això ara no passa. Pares i professors no van a l’una. Hi ha pares que voldrien que la llengua vehicular de les classes fos el català, i es troben que l’escola ho fa gairebé tot en castellà. I n’hi ha que voldrien castellà a Catalunya i l’escola fa català. Mentrestant, els mestres al mig, i la justícia sempre espanyola.

Obrir el debat sobre el model lingüístic tira a terra dues coses molt catalanes. L’una, l’autoengany. Ens hem enganyat durant dècades sobre la immersió. No n’hi ha, d’immersió, però ens dèiem que sí. Tocar la immersió és deixar d’enganyar-nos. No serà fàcil. L’altra cosa que se’n va a terra és la cultura de la queixa. Optar pel model basc implica que creus que pots atènyer, com a mínim, les xifres basques; és a dir, que un 67% de famílies optarien pel català com a llengua vehicular. I això implica una mentalitat guanyadora, la de pensar que la gent et segueix, en lloc de creure que tens les de perdre. No serà fàcil. Però, si s’aconsegueix, aleshores una sola família no faria canviar tot el model lingüístic de la resta, com pot passar dijous a Canet de Mar.

M’agradaria també de llegir articles en favor de la immersió lingüística: com es pot aplicar de veritat (fa dècades que no ens en sortim), com podem superar la justícia espanyola i els avantatges del model basc. I també m’agradaria de llegir articles defensant un tercer model, ni el català, ni el basc. Perquè és trobar arguments nous que vull en aquests moments. Perquè tot ajudarà a trencar el tabú sobre el model lingüístic, el silenci que de mica en mica es va trencant i la freda realitat que ens desperta: la immersió lingüística no s’aplica a Catalunya. I ara què fem?