Mocions de censura i règim del 78

Aquesta setmana les mocions de censura han estat protagonistes de l’agenda mediàtica del nostre voltant. Dues de les quals han estat presentades a l’estat francès, i han fracassat, contra la primera ministra Borne. L’altra, a l’estat espanyol. Mentre a l’estat francès l’Assemblea anava contra la imposició de la reforma de les pensions per part del govern de Macron, a l’espanyol, Vox defensava la seva moció, però no pas per tombar Sánchez i el seu executiu, sinó com a estratègia per a recuperar el focus d’atenció, per a ampliar el seu espai polític i per a posar el PP en un compromís.

Això que hem viscut al congrés espanyol ha estat un retrat del règim del 78. Primer, perquè la moció va ser presentada pel partit que en fa una defensa més aferrissada. I, segon, perquè l’alternativa presentada a Sánchez va ser Tamames, històric d’un partit, el PCE, que va ser una de les bases sobre les quals es va erigir el règim del 78. Un home que aquests darrers dies ha estat beatificat per mitjans de comunicació espanyols i que ha passat de ser un dels referents del PCE i de participar en la fundació d’IU a saltar a les files del CDS i a les tertúlies de la Brunete mediàtica.

El govern de coalició espanyol, amb un Sánchez que es va dedicar a defensar l’“escut social” promogut pel seu executiu i amb una Yolanda Díaz que va tornar a primera línia de l’escena política pocs dies abans de presentar la seva plataforma, va representar el futur, mentre que la suposada alternativa va representar el passat, i no sols per l’edat del candidat, sinó per les posicions antidemocràtiques i reaccionàries, plenes de fal·làcies i manipulacions.

A Sánchez i Díaz no els va sortir malament. Van vendre unitat i van tenir hores per a posar sobre la taula les actuacions de l’executiu, com en un míting. A Vox, tampoc. Van aconseguir de marcar l’agenda i fer que el PP es mogués. A qui no va sortir bé va ser al PP. Dirigits per Casado, els populars havien votat en contra de la primera moció presentada per Vox, però el PP de Feijóo, aquell que va posar la catifa vermella al partit ultra per a governar a Castella i Lleó, va aplanar el terreny amb l’abstenció, atès que sap que qualsevol alternativa a Sánchez implica anar de bracet amb la ultradreta. La disfressa de la moderació ja és vella.