Els mòbils lluny, les passions a prop

Durant el meu primer embaràs, vaig trobar a casa la sogra un llibre dels anys seixanta que donava consells mèdics i pràctics a les futures mares. Vaig topar amb perles com ara: “Prendre un petit còctel a les set de la tarda no farà cap mal a l’embarassada.” També s’hi assegurava que fumar de tant en tant no era tan greu i no s’anomenava cap aliment prohibit. “Ser mare als seixanta, per força, era més fàcil que ser-ho ara”, vaig dir-me mentre constatava que a les prenyades d’avui dia no només és que se’ns allunyi rotundament del tabac i l’alcohol, sinó que a més se’ns castiga durant nou mesos sense menjar pernil salat o fuet, per prevenir la toxoplasmosi, se’ns veta el sushi i tot peix cru per evitar els mals dels anisakis i també hem de dir adeu a molts formatges per no contraure la listèria. No podem jutjar amb ulls d’ara el passat. Tots aquells consells van comportar malalties que ara podem prevenir i eren fruit d’un desconeixement que hem superat amb els anys. D’acord. Shakespeare, a través de Hamlet, ens deia que “la consciència ens fa covards a tots”. Si m’ho permet el mestre, jo hi afegiria que també ens fa caure al parany de l’excés de responsabilitat, que acaba asfixiant-nos.

Les dones d’abans van patir moltíssim i eren molt menys lliures que nosaltres, però si assumien sense ofecs, ni contradiccions, el fet d’haver-se convertit en àngels de la llar com manaven els dictats ultramasclistes, podien arribar a ser felices ocupant-se de la canalla i la casa. Ara nosaltres sentim la pressió de ser excelses en un món laboral ferotge que no deixa espai a la criança, i no ens hem deslliurat del pes de les tasques domèstiques. Abans, amb el sou del mascle se sustentava una família. Ara calen dos sous per a sobreviure, fet que suposa tenir dos progenitors fora de casa moltes hores al dia. És a dir: la canalla desatesa davant les pantalles. El complex de superheroïnes ens va devastant silenciosament. Pràcticament totes les mares que conec han llegit llibres sobre pedagogia (Montessori, moviment lliure, Pickler, Waldorf) lactància materna, baby led weaning i un llarg seguit d’etcètera. Abans, sovint se’ns educava des de l’autoritarisme i la por: “Una plantofada a temps ho cura tot.” Però aquells preceptes ja no són vàlids; les normes estrictíssimes no s’estilen. Ara les mares, i algunes pares, es desfetgen per arribar a tot, atrapades entre els antics models d’educació i els nous; han d’entomar la difícil tasca de posar límits, però amb empatia, escolta, respecte i llibertat. I sí, evidentment, tot s’ha tornat més complicat. És per aquest motiu que servidora no gosa jutjar mai el comportament d’un altre adult en ple moment de criança. Totes plegades duem la bossa carregada de llibretes, retoladors, passatemps i entreteniments dels d’antes quan anem a un restaurant, i tenim la ferma voluntat d’allunyar-los dels perills dels mòbils –la gran droga–, però tots, en algun moment de desesperació, d’abatiment absolut, els hem acabat deixant el mòbil després de la seva insistència embogida. Jo també sóc una mala mare, i sí, ho he fet. I ho he pagat car: culpa per a mi, i inducció a l’addicció per a ells.

Encara em falten uns anys perquè arribi l’adolescència de la meva canalla, però celebro que el debat sobre l’ús dels mòbils entre els joves hagi fet el salt a un grup de Telegram, a la premsa i a les xarxes, en aquesta proposta anomenada “Adolescència lliure de mòbil.” Ho entenc com un gest gregari que busca, desesperadament, suports aliens per a imposar límits sense sentir-se tan sol. Unes quantes generacions d’adolescents han estrenat fins ara el seu primer mòbil als onze o dotze anys i ja n’hem pogut veure les conseqüències: dependència, aïllament, accés a continguts que provoquen pressió estètica i trastorns alimentaris, pornografia, assetjaments, amenaces i hores i hores d’embadaliment estèril. La polèmica ens empeny a fer-nos forts i a reflexionar sobre com educar-los a ells, però també ens interpel·la com a adults i ens obliga a assumir que nosaltres també estem enganxats a aquest refotut aparell. Ara bé, a estones, sento que el que pretenem és viure com si fóssim amish en un món de capitalisme asfixiant. Sabem que prohibir no és la solució i, per tant, qualsevol resolució equilibrada i flexible, complica la tasca.

Per què els joves no poden viure sense mòbils? Per a mi, el debat no pot deixar de banda el model laboral que se’ns ha imposat. Les dificultats de conciliació són part de la resposta. Quan la nostra canalla, els adolescents, estan motivats, en plena natura, fora de les quatre parets de les llars, sense estudis que els reclamen resultats numèrics excel·lents, sovint, ni pensen en mòbils, ni els troben a faltar. Quan els dediquem temps i podem atendre’ls, jugar amb ells, els mòbils passen a un segon terme. Però l’estrès del dia a dia, la buidor, els empeny a tornar a creure que el mòbil els és imprescindible.

Una altra possible resposta a la pregunta seria: els adolescents estan desposseïts de passions. Si faig una mirada enrere als meus tretze anys, m’adono que el que em va salvar del buit existencial, del tantsemenfotisme, de la vagància, va ser la passió que tenia per fer teatre: ocupar el meu temps assajant. Potser és naïf o folklòric, però cal que els tornem a encisar. I aquí és on els grups d’esplais, els equips esportius, formar part de grups de teatre, d’ateneus de barri, els clubs excursionistes hi tenen un gran paper. Aquests espais de trobada no virtual els faran connectar amb el present d’una manera activa, els faran sentir que pertanyen a un grup, que són importants i que poden treballar aportant els seus talents ja sigui per guanyar un partit, per alçar un text teatral o per organitzar una excursió.

Hem de vetllar per limitar l’ús del mòbil, sí, però també hem de posar-los en contacte amb les seves passions. Per trencar la seva indiferència mundi, hem de fer entrar l’art i la cultura a les aules, i també l’esport. Perquè se sentin escoltats i aprenguin a canalitzar els seus desitjos i anhels més enllà de la pantalla, perquè s’omplin de motivacions, perquè se sentin escoltats i plens i perquè, en conseqüència, deixin de creure que, d’elles i d’ells, només en destaquem fets negatius que els estigmatitzen.