Però per què a Barcelona, sí, i a Amsterdam, no?

‘A Sony hem estat seguint de prop l’evolució de la situació després del nou brot de coronavirus, que va ser declarat emergència mundial per l’Organització Mundial de la Salut el 30 de gener de 2020. Atès que concedim la màxima importància a la seguretat i el benestar dels nostres clients, socis, mitjans de comunicació i treballadors, hem pres la difícil decisió de retirar-nos de l’exposició i la participació en el MWC 2020 a Barcelona.’ Aquesta nota, l’enviava el gegant japonès dilluns passat a l’organització del Mobile a Barcelona. Mentrestant, uns quants quilòmetres al nord, a Amsterdam, la gent de Sony acabava de preparar els detalls del seu estand a la fira que s’inaugurava l’endemà. Es tractava de l’ISE, la fira més gran d’integració de sistemes audiovisuals del món. Precisament, un dels expositors de Sony reconeixia a l’agència Efe que els treballadors no entenien ‘la decisió d’anul·lar la participació en el MWC i, no obstant això, mantenir-se a l’ISE, si el risc de contagi pel coronavirus’ era ‘el mateix que podria haver-hi al congrés de Barcelona’. Un risc que, fins ara, no s’ha materialitzat ni a Amsterdam ni a Barcelona.

Aquí ens hem emmirallat ràpidament amb Amsterdam i per això ens ha costat d’entendre la decisió de suspendre el MWC, perquè a la capital holandesa, amb unes poques anul·lacions, tot anava prou bé. Fins i tot, diverses empreses, a més de l’esmentada Sony, eren presents allà i es donaven de baixa aquí, sempre per precaució de cara als treballadors, segons diuen totes les notes que s’han rebut. I dic que ens ha costat d’entendre perquè les raons que va donar la direcció a la conferència de premsa no van ser prou concloents per a molts, ni tan sols per a les autoritats d’aquí, que es van negar a fer-se coresponsables de la decisió. La raó era clara: no hi ha prou indicis del motiu esgrimit pel conseller delegat de GSMA, el senyor John Hoffman, perquè Barcelona ha fet els deures i no hi ha més risc aquí que el que pot haver-hi a l’aeroport d’Amsterdam o Frankfurt, per posar dos exemples europeus.

Mentrestant, a Madrid, sortien els brètols habituals recordant la perillositat addicional de la ciutat de Barcelona i, ja no cal dir-ho, la por que genera el procés. La veritat és que resulta tan absurd, que aquesta vegada han fet poc soroll. Una altra cosa és que la suspensió els hagi agradat més o menys, però aquesta ja és una altra història. Si Isabel Díaz Ayuso hagués estat calladeta fa uns dies… Però, com diu Jordi Basté, sembla que ens hem acostumat a veure i viure les relacions entre Barcelona i Madrid com si fossin les que hi ha entre les aficions del Barça i del Reial Madrid. I així anem tirant…

Des del meu punt de vista, l’explicació de la suspensió va més enllà del coronavirus. Hi ha hagut una confluència de tres factors que, al final, ha estat letal per a Barcelona, com podria haver passat a qualsevol altra ciutat. És evident que el virus és la primera raó. No en sabem res, encara, només que l’OMS va augmentar el nivell de risc de moderat a alt el 28 de gener, una decisió que va ajudar a encendre les alarmes arreu. El fet que l’OMS hagi demanat ‘més claredat’ en les diagnosis de casos de coronavirus a la Xina aquest divendres tampoc no hi ajuda. I la manca de transparència del gegant asiàtic fa que circulin tota mena de rumors sobre la realitat del que es viu dins el país, molt més dramàtica que no diuen les informacions controlades pel govern. Això genera por a tot el món i ja es parla de la ‘infodèmia’, és a dir, que la por generada per la informació frena més decisions que el virus en si, que, de moment, només ha causat morts a la Xina, amb alguna excepció.

Això s’ha convertit en una raó de pes per a ajornar una sèrie d’esdeveniments a la Xina i a alguns llocs més del món. Però per què a Barcelona, sí i a Amsterdam, no? És lícit preguntar-nos-ho. Hi ha qui explica que perquè la fira d’Amsterdam començava l’11 de febrer i pràcticament no hi havia temps de canviar el pas. Però no és així. La coreana LG, per exemple, va retirar-se d’una fira i de l’altra. I com ella, unes quantes més. El calendari és l’única raó? No m’ho sembla. Potser errem el tret. De fet, moltes empreses anaven a Barcelona i a Amsterdam, però amb parcel·les d’activitat molt diferents. ‘L’ISE 2020 va destinat als professionals de l’audiovisual i promet noves solucions innovadores, accessoris emocionants per a l’espectacle, oportunitats enriquidores d’aprenentatge i grans possibilitats de networking. L’ISE es basa a establir connexions més fortes amb les persones, les tecnologies i la indústria en general’, assenyalava fa poc Mike Blackman, director gerent de l’ISE 2020.

I el Mobile de Barcelona? La informació deia: ‘Es donaran a conèixer les últimes tendències i avenços en comunicacions sense fils i mòbils, una indústria en canvi constant. Com en anteriors edicions, els diferents pavellons versaran sobre el present i el futur de la tecnologia mòbil. La secció Digital Planet tractarà sobre aplicacions de comunicació. Al NEXT Tech Hall es faran demostracions dels avenços d’avantguarda en intel·ligència artificial, drons, robòtica i realitat virtual. Al GSMA Innovation City 2020 es mostraran les innovacions del mercat mòbil, com el 5G i el IOT…’ Com veieu, el catàleg és molt diferent. Aquí, hi entren aspectes tecnològics que tenen aplicacions molt diverses en camps estratègics de la geopolítica. Per què Huawei tenia tant d’interès a ser-hi present que fins i tot havia posat en quarantena les persones que hi havien d’anar? Què volia presentar al món des de Barcelona? Després que se n’anés Ericsson –potser l’empresa que ha fet més mal–, l’americana Cisco – la més important del sector de xarxes– va dir que tampoc no vindria. Poca estona després de saber la notícia, Albert Cuesta va piular: ‘Ja només queda Huawei en el sector de xarxes.’ 

Cal recordar que Huawei és una empresa estigmatitzada pels EUA, acusada d’espionatge i que ha estat abandonada per proveïdors americans clau com Google i que, malgrat tot, havia dit que se’n sortiria. És probable que als americans no els interessés donar-li un aparador tan espectacular com el del Mobile i menys en el clima de guerra comercial que viuen els dos països. És aquest el motiu de fons de la suspensió? La llarga discussió en el si del comitè –format per vint-i-sis empreses i operadors de la indústria mòbil– que va precedir la decisió final va entrar en aquest terreny? No ho sabem, però com repeteix Josep Cuní, per tenir una mica de llum en aquests casos sempre cal començar per veure qui hi surt guanyant. En aquest cas, el guany no seria tangible, però podria ser important. Crec que el més correcte és veure-ho com una hipòtesi de treball, amb un percentatge de probabilitats de certesa que deixo al vostre criteri.

I hi ha un tercer aspecte del qual s’ha parlat poc. Empreses com Nokia i Sony, per exemple, a la mateixa nota de comiat feien menció específica que ja presentarien ells les seves novetats per altres canals fora del Mobile. I cal pensar que no són les úniques. Vol dir això que el cost que els representa anar al Mobile ja no és tan interessant per als gegants mundials com uns anys enrere? Que l’època de vertigen en el canvi que vivim ha superat la necessitat del punt de trobada com l’entenem avui? No ho sabem. Però també podria ser una hipòtesi plausible. Evidentment, tot són suposicions, però la suma de les dues últimes amb la coartada perfecta de la primera ens haurien de fer pensar una mica, a la vista de les contradiccions que s’han posat en solfa aquests dies amb les comparacions amb la fira d’Amsterdam.

Si les coses haguessin anat per aquest camí, Barcelona hauria estat la perdedora sense voler-ho. Per una vegada que l’ajuntament, la Generalitat i el govern de Madrid anaven a l’una! I que els taxistes i els transports públics ja no amenaçaven de fer vaga! I ara tots ens preguntem qui hi ha perdut més. Es donen xifres del que s’ha deixat de guanyar a la Fira, als hotels, restaurants, establiments d’oci nocturn, taxis, serveis interns de la fira… Però sempre s’haurà perdut molt més que no puguem quantificar. Sobretot, en el si de moltes petites empreses tecnològiques que anaven a la fira a presentar-hi les seves novetats, que podien significar el seu ‘ser o no ser’ futur, amb molt temps de feina, d’il·lusió i dedicació acumulats en un determinat producte. El fet de no poder-ho presentar no sabrem mai quant els ha costat… I no només en termes materials.