Mitologia lingüística

L’estrena de la pel·lícula Arrival, amb una lingüista per protagonista, va fer sortir durant un moment prou efímer la lingüística del món universitari. Si haig de dir la veritat, la meva impressió dels quinze minuts de glòria va ser que la vida del lingüista deu ser percebuda com una cosa molt trista si cal recórrer als mites per fer-la interessant. Per començar, la protagonista no em va semblar pròpiament una lingüista. Els mèrits que fan que la contractin són els seus serveis com a traductora i els lingüistes no es dediquen precisament a això. Encara més, hi ha lingüistes reconeguts que només parlen una llengua. Vull dir que la idea del lingüista com a poliglot o expert en llengües rares és en si mateixa un mite. En la primera classe de lingüística a què assistim en la pantalla, la lingüista anuncia que explicarà per què el portuguès és tan diferent de la resta de les llengües romàniques. Sort que arriben els extraterrestres i no pot continuar, perquè jo tremolava pensant els disbarats que es podien arribar a dir sobre el portuguès.

En un altre moment, la protagonista vol defensar la seva posició esgrimint el mite del cangur. Tal com explica, quan el capità Cook va tornar d’Austràlia, va portar una llista de paraules entre les quals hi havia kangaroo. En successives expedicions es va intentar contrastar aquesta dada i no trobaven cap llengua en la qual cangur es digués d’aquesta manera, així que es va arribar a la conclusió que, en realitat, al capità Cook no li havien dit el nom de cap animal sinó alguna cosa similar a ‘no t’entenc’. La lingüista desfà el mite poc després, però no diu que va ser John B. Haviland qui, als anys setanta del segle XX, va descriure el guugu yimidirr i va constatar que, en aquesta llengua, el cangur en efecte es diu gangurru.

Però allò que m’han mencionat més vegades de la pel·lícula i la causa definitiva que em va portar a veure-la va ser que l’argument es basa en la hipòtesi Sapir-Whorf. Deixeu-me dir que el mateix nom de la hipòtesi ja és un mite. Whorf la va formular amb el nom de ‘hipòtesi de la relativitat lingüística’, i va dir que s’havia inspirat en Sapir. La qüestió és que Sapir va ser un gran lingüista que va escriure molt i que pot inspirar moltes coses, però que precisament en aquest terreny també diu coses totalment contradictòries. Quan tots dos ja eren morts, Harry Hoijer va batejar la hipòtesi amb els seus noms, cosa que em sembla bastant injusta amb Sapir, que va lluitar sempre contra els mites de la lingüística i en la lingüística. I què diu la hipòtesi? Doncs allò que hem vist tantes vegades parafrasejat com ‘la llengua condiciona el pensament’, o ‘la visió del món’. O, com diu el curador de Whorf, John Carroll: ‘L’estructura de la llengua d’un ésser humà influeix la seva manera d’entendre la realitat i de comportar-se respecte d’aquesta realitat.»

Ben segur que tots hem topat amb versions diferents d’aquesta idea. Sense rumiar-hi gaire, em vénen al cap formulacions similars de Humboldt, Cassirer, Piaget, Durkheim, Mauthner, Lévi-Strauss, Wittgenstein… I què hi diu la lingüística? Doncs hi ha de tot, des dels qui defensen que el llenguatge és innat i, per tant, no es pot correlacionar amb la cultura, fins als qui creuen que no es poden formular generalitzacions sobre les llengües perquè totes estan subjectes al seu entorn. Sapir mateix pot exemplificar aquest ventall quan en un lloc afirma: ‘I tampoc no puc creure que la cultura i la llengua estiguin causalment relacionades en cap sentit real’, i en un altre, ‘Els mons en què viuen societats diferents són mons diferents, no sols el mateix món amb rètols diferents’.

Més enllà que la idea és prou suggestiva i fins i tot inspiradora, el fet és que no s’ha pogut demostrar mai, i generalment, quan s’hi fa referència, el fonament són altres mites. Un de prou conegut és el dels termes per a la neu dels inuits. No hi ha curs en què, quan parlo de la relació entre la llengua i la cultura, més d’un alumne no em surti amb els incomptables termes per a la neu o per al blanc. També hi ha la versió dels termes per a camell en àrab o dels termes per a formiga en llengües bantus. Però el de la neu és bonic perquè ha experimentat literalment l’efecte bola de neu. Resulta que Franz Boas –professor i col·lega de Sapir i Whorf– va fer treball de camp per a la seva tesi doctoral a Alaska. En un moment esmenta quatre termes per a ‘neu’ en la llengua dels inuits i fa una reflexió sobre com cada cultura pot segmentar la realitat de manera diferent. De fet, Hjemslev empra un exemple de Ferdinand de Saussure per mostrar la diferent segmentació de la mateixa realitat: arbre, bois, fôret que per a nosaltres seria arbre, fusta, bosc, selva i en danès træ, skov. Però Hjemslev, potser perquè no era tan exòtic, no va fer fortuna com Boas i l’exemple de la neu va anar creixent i multiplicant-se fins a arribar a xifres sense cap ni peus i sense que a ningú se li acudís de dir que nosaltres també tenim aiguaneu, neu pols, neu primavera, glaç… i no som ni inuits ni tan sols grans esquiadors.

L’exemple de la neu és una mostra d’allò que en antropologia lingüística anomenem èmfasi cultural. Totes les llengües tenen termes per a destacar el que és rellevant culturalment, de la mateixa manera que tots coneixem el lèxic especialitzat del nostre ofici o afecció. Les llengües són sistemes portentosos que poden explicar qualsevol realitat i per això són tan versàtils i adaptables. Que cada llengua expliqui el món a la seva manera no vol dir que ens faci veure el món d’una manera determinada. Com tampoc no vol dir que sigui la llengua la que configura la realitat. L’única cosa que podem constatar és que, si el món canvia, la llengua s’adapta als canvis. Però les llengües canvien sempre, totes. I canvien a la seva manera. Sapir va proposar el terme drift per designar els canvis que, sense cap explicació, es produeixen de la mateixa manera en llengües diferents. Aquest misteri de les llengües és la demostració més clara que funcionen al marge de la voluntat dels parlants. Però la idea que la llengua configura la realitat prescindeix d’aquest fet i la violenta.

Si els qui volen canviar la llengua per canviar el món reflexionessin de debò sobre la relació de la llengua i la realitat, no voldrien canviar la llengua, voldrien canviar el món, perquè la llengua no fa més que mostrar-nos que, no sotmetent-se, ens fa iguals. Potser no ens hem aturat gaire a rumiar en tot això i a diferenciar, per exemple, la voluntat de fer del món un lloc més amable de moltes propostes forassenyades del políticament correcte. Fa uns dies, el meu alumne Xavier Sirés em feia llegir una entrevista a la contra de La Vanguardia a Juan Soto Ivars i hi vaig trobar aquesta afirmació: ‘La correcció política creu que el que algú diu –acudit, broma, opinió…– conforma la realitat. I que canviant la representació, canvia el món real: censurar, doncs, seria constructiu.’ Si Whorf i companyia sabessin que les seves idees podien portar a la censura (de fet, Hitler també va fer servir les idees de Humboldt) potser s’haurien dedicat més a explicar els mites. És clar que, sense mites, la lingüística no hauria tingut el seu moment de glòria hollywoodià.

Dues notes a peu de pàgina

1) No patiu que, en aquest article, no hi ha spoilers.

2) Posats a fer sortir lingüistes al cinema, suggereixo Roman Jakobson. Una vida de pel·lícula que il·lustra la història d’Europa i la de la lingüística del segle XX.

Maria Carme Junyent, membre del Col·lectiu GELA