16.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 17.10.2023 - 09:10
La negociació entre Junts i el PSOE sobre la possible investidura de Pedro Sánchez avança amb molt d’hermetisme respecte dels termes d’una possible llei d’amnistia, però amb el reconeixement explícit que se’n parla i amb propostes força concretes com la que va encarregar Sumar. Però de l’altra qüestió que el president Carles Puigdemont va posar damunt la taula com a condició imprescindible per a permetre la investidura de Sánchez, del “mecanisme de mediació”, hi ha un mutisme absolut. Les poques filtracions que hi ha hagut apunten a una negativa del PSOE a acceptar un mitjancer internacional, o a un relator, una figura que la dreta espanyola ja va demonitzar quan el govern de Quim Torra va començar una negociació amb el de Pedro Sánchez a final del 2018, amb la Declaració de Pedralbes. En aquell moment, els socialistes van arribar a acceptar públicament la figura d’un relator, que és la mateixa que proposa ara Sumar, però que no encaixa ben bé amb la d’un mitjancer internacional com els que es van arribar a oferir l’octubre del 2017, poc abans de la declaració d’independència.
Ara, Puigdemont, en la conferència del 5 de setembre a Brussel·les, quan va exposar les condicions al PSOE per a poder començar a negociar, va fer servir una fórmula més oberta. Un dels punts era el següent: “La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos. La total falta de confiança entre les parts fa que aquest mecanisme sigui imprescindible, i que hagi d’operar des de l’inici de les negociacions.” I ho explicava així: “La nostra experiència ens impedeix de tenir cap confiança en la paraula que ens donin; seria una irresponsabilitat emprendre una negociació de futur que no comptés amb aquest mecanisme […]. Per això, per poder transitar, cal aquest mecanisme de garantia.”
Tot això es pot comprovar en el text íntegre de la conferència, que la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, va lliurar a Pedro Sánchez en la reunió que van tenir divendres i que va servir perquè Nogueras constatés que encara s’és lluny del “compromís històric”, que les posicions són, ara per ara, molt distants. Puigdemont no ha concretat, si més no públicament, si quan parlava de mecanisme de mediació i de verificació es referia a un mitjancer internacional.
Quan s’hi havia referit anteriorment sí que havia parlat d’aquesta figura. El 2018, per exemple, va fer la proposta que el mitjancer fos Donald Tusk, aleshores president del Consell Europeu, un càrrec que avui ocupa Charles Michel. Era una proposta que va fer un any després de l’agitació que va viure com a president, els dies posteriors al Primer d’Octubre, quan va rebre pressions de tota mena perquè no declarés la independència, amb propostes diverses de mediació internacional que no van arribar a reeixir, algunes perquè no es va demostrar pas que fossin certes i algunes altres perquè el govern espanyol sempre les va acabar refusant.
L’oferiment més clar, perquè fou públic, el va fer el govern suís el 6 d’octubre de 2017, quan va transmetre mitjançant la cadena RTS que el Departament Federal d’Afers Estrangers de Suïssa estava disposat a impulsar una plataforma de diàleg entre el govern espanyol i el govern català. D’una manera més indirecta també van arribar propostes dels governs de Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Suècia i l’Uruguai, segons el llibre M’explico (la Campana, 2020) del president. Aquest llibre també recull el contacte que va tenir amb l’ex-secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, que li va parlar del moviment The Elders, del qual formaven part ell i un grup nombrós d’ex-dirigents internacionals de prestigi i que encapçalava aleshores Kofi Annan.
M’explico revelava els contactes que va fer Antoni Puigverd perquè hi hagués una mediació del Vaticà, en concret les converses amb el cardenal Joan Josep Omella i la posició incerta de la Conferència Episcopal Espanyola, massa influïda per sectors molt afins al PP. D’oferiments n’hi hagué uns quants, segons la investigació publicada a Tota la veritat (Ara Llibres, 2019): de l’ex-president austríac Heinz Fischer al Centre Carter, passant pel mitjancer anglès Jonathan Powell i el centre de mediació Henri Dunant. Entre el Primer d’Octubre i el 10 d’octubre hi va haver moltes converses i moltes propostes de diàleg, de possible mediació, pressions a Puigdemont perquè no fes la DUI. El president la va acabar suspenent per donar una oportunitat a una via de diàleg amb el govern espanyol que no va arribar a existir mai, perquè la resposta de l’estat fou l’activació per part de Rajoy del procediment per al 155 i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
La figura de mediació que dos anys després van començar a acordar el govern de Torra i el de Sánchez, a començament del 2019, prenia el nom de “relator”, i havia de permetre de validar els acords que es poguessin prendre en la negociació que tot just havia arrencat a Pedralbes. Miquel Iceta i la vice-presidenta Carmen Calvo l’havien arribada a defensar públicament, cosa que va enfurismar la dreta i l’extrema dreta, que van escalfar l’ambient pre-electoral amb la convocatòria de la manifestació conjunta de PP, Vox i Ciutadans a la plaça de Colón de Madrid. Aquella mobilització, malgrat no ser reeixida, va refredar el govern de Sánchez, que va acabar enterrant la proposta. I encara no l’ha desenterrada.
A començament del 2020, quan ERC va facilitar la investidura de Sánchez en canvi d’una taula de diàleg, no va exigir la recuperació del relator. I no ha estat fins ara, amb el “mecanisme de mediació i verificació” que exigeix Puigdemont, que se n’ha tornat a parlar. Un relator extern o un mediador internacional? El nom fa la cosa, en aquest cas, però el president no ha detallat més quina és l’exigència, què constitueix la línia vermella sobre aquesta condició. El negociador de Sumar, Jaume Asens, en deia facilitador, en aquesta entrevista a VilaWeb: “En qualsevol negociació, si hi ha una desconfiança, hi ha persones o equips de persones que poden fer un paper de facilitadors. El facilitador és una figura diferent de la del mediador. Ja estava reconegut en la Declaració de Pedralbes del 2018. Jo crec que en aquest sentit sí que és bo que hi hagi persones que dinamitzin un determinat diàleg, que introdueixin qüestions metodològiques, que donin fe de què es discuteix, perquè es facin síntesis i acords de les reunions i, després, se sotmetin aquests acords a cada una de les parts perquè els ratifiquin.”
