Mitja vida al tren

Són les sis del matí i arribo a l’estació de trens de Tortosa. Quan es va inaugurar, el 1867, era a mig camí entre Barcelona i València. Ja fa anys que a l’antiga via que segueix cap al sud hi ha males herbes i rovell. De fet, ni ho recordem, quan no era cul-de-sac. Van canviar el traçat del corredor mediterrani el 1996 i van desmantellar l’estació. Fa gairebé trenta anys que és final de trajecte. Hi ha alguna cosa d’oblit i abandó en aquest indret ferroviari. La sensació no és del tot dolenta, és cert, podria ser plàcida, semblant a quan et deixen en pau. Però, socialment, és una tragèdia i fa pena. Ho penso cada vegada que hi vaig. Anuncien el primer tren del matí amb direcció a Barcelona, i veig un conegut entre la foscor. En Joan s’espera a la via 2 amb una motxilla i una bossa d’ordinador a la mà. També està mig adormit i la solidaritat és mútua. Vaig a Barcelona a treballar. Ah, jo també. Teletreballo i fa poc que m’he tornat a instal·lar a Tortosa amb la Marta. Pujo i baixo només dos dies la setmana i la resta treballo a casa.

Seiem de costat a la banda mar i avancem paral·lels al canal de reg. Passem per la fàbrica paperera, travessem Camp-redó i els camps de carxofes de l’Aldea on carreguen els primers camions que van cap a la capital. Veiem fosca la costa de l’Ampolla i una llum sobre l’horitzó. Ell treu el portàtil i fa equilibris per col·locar-se’l entre els genolls, amb un llapis que el connecta al wifi. Si tingués una taula i un endoll seria més fàcil. Hi ha dies que m’hi passo més de cinc hores, aquí al tren. Hi ha gent que llegeix o que escolta música, però jo al tren vull fer gestions. Entre els parroquians habituals, coneguts o saludats, surt dia sí dia també el debat sobre si vivim aquí o allà. Fa anys que va la cosa, no tan sols ara amb la pandèmia. Fa l’efecte que serà un dels grans temes generacionals. La Marta també volia tornar, continua ell. Va arribar un punt que m’ho va dir clar: em nego a continuar pagant el pis a Gràcia. Jo ja n’estic fart dels que parlen de la qualitat de vida a les terres de l’Ebre, és una qüestió econòmica, cago’n deuna, no podem permetre’ns viure a la ciutat. Mentre m’explica això, se sent una frenada i s’apaguen els llums del vagó. Mirem per la finestra. Devem ser en algun lloc indeterminat entre Cambrils i Salou. Són gairebé les set del matí i el tren ha anat recollint gent a cada andana. Això és la caravana matinal de la feina, diu. Continuem en suspensió deu minuts més. Encara que hi estiguis acostumada, les aturades dels regionals desesperen sempre de la mateixa manera, i més en hora punta. El tren reprèn el camí just quan en Joan ja tenia la piulada de denúncia al Twitter preparada. Resulta que ara s’ha engegat una campanya que recull milers de signatures per uns trens dignes. Demanen que torni l’Avant que sortia al matí de les terres de l’Ebre i arribava a Barcelona en una hora i quaranta minuts. Ens aturem a l’estació de Tarragona i comença a pujar gent al vagó. No queda ni un sol seient i la gent hi va dreta. Es nota que aquí sí que hi ha gent que treballa a Barcelona i hi va i en torna cada dia. Una hora és un temps raonable.

Nosaltres ja portem una hora a l’esquena i encara ens en queda una més. M’explica que a França el teletreball ha modificat el mapa. Ara hi ha ciutats a dues hores de París que comencen a rebre gent que ha decidit d’anar-hi a viure perquè tenen preus de lloguer més baixos i, allà també, més qualitat de vida. Diu que ho ha llegit en un reportatge al Libération. A França es calcula que el 40% de la població activa, per la feina que fa, podria teletreballar. Això també acabarà passant aquí, pronostica en Joan. La pandèmia ha canviat el nostre model de vida, és una constatació sociològica. N’hi ha prou de veure les xifres, diu. Fa poc que han sortit les dades de l’Idescat i, així com al principi de la pandèmia es veia que la mobilitat només era a la segona corona metropolitana, les últimes dades diuen que cada vegada hi ha més gent que se’n va a viure al Pirineu, i a l’Ebre. Han vist que això del teletreball serà llarg, o definitiu, i s’han instal·lat i empadronat a les segones residències o a les cases familiars.

Arribem a Bellvitge i veiem els edificis de vint plantes. Li explico què sento cada vegada que veig aquella via morta de males herbes a Tortosa. La ressegueixo mentalment com quan existia, mentre en parlo. Passo pels pobles interiors on abans arribava el tren. Per exemple, el meu. Recordo l’estació que encara existeix, ara en ruïnes. Fins i tot quan els trens ja no s’aturaven, hi continuàvem anant les nits d’estiu, quan es feia fosc, per veure aquelles llumetes quadrades que corrien a gran velocitat. I no era solament una sortida romàntica, era la sortida de l’accés. La imatge i el transport que ens connectava al món. Diu en Joan que després de la pandèmia viurem un canvi històric. El tren no serà el vehicle de l’accés i prou, sinó el de la tornada al poble. Anada i tornada. I si pot ser en un sol dia, i com més ràpid i còmode millor. Entrem a Sants Estació amb mitja hora de retard. Ara que el col·lectiu pels trens dignes s’ha fet fort, no ens podran continuar menystenint. Li dic que potser escriuré aquest article. Em diu que endavant, però que no hi posi el seu nom real. No vull convertir-me en l’home-tren, saps?