El mite de la resistència davant d’una violació

Ara que es parla de les violacions en grup com si n’hi hagués més que abans, ja tenim el terror definitiu en l’escala dels terrors sexuals per infondre a les xiquetes. Perquè, si amb un violador sol encara els podíem exigir –a elles, naturalment– la punteria de fotre-li genollada a l’entrecuix i arrencar a córrer, o la destresa ninja per convertir el propi cos en una pluja de punys, o la prevenció d’assistir de ben petites a classes de defensa personal, davant d’un grup d’hòmens encaparrats a violar-les, que on no arriba l’un arriba l’altre, les possibilitats de sortir-ne amb vida mitjançant la resistència física –el mite de la resistència física– cauen en picat.

En una sèrie britànica molt ben documentada en qüestions de victimització sexual, una policia explicava a la denunciant d’una violació: quan un home és atacat, sospesa dues possibilitats: o bé enfrontar-se a l’atacant, o bé fugir-ne corrents, mentre que una dona, en la mateixa situació, només en sospesa una: mantenir-se en vida. Arran d’això, he intentat recordar sense èxit on vaig llegir les conclusions d’un estudi –un de tants, cert– que desmentia que els xiquets fossin per naturalesa més violents que les xiquetes –perdoneu-me de nou el binarisme–, però que, durant centenars de milers d’anys, la violència com a recurs havia acabat funcionant més bé als uns i no tan bé a les altres per a la consecució dels propis objectius, cosa que havia portat al fet que finalment fossin més hòmens que contemplessin la violència com a solució davant d’un atac cos a cos, i que les dones pensessin en altres possibilitats… per a conservar la vida.

En una violació en grup, on cada violador afegit és una amenaça addicional, els càlculs de la víctima per sortir-ne viva són faves comptades. I malgrat tot, continuem apel·lant al mite de la resistència física com a termòmetre del consentiment. Llegeixo d’una violació recent de set homes a una nena de 14 anys: ‘La fiscalia no hi aprecia violència ni intimidació perquè la jove anava beguda i no s’hi va resistir‘. Després de la sentència corregida de la Manada, després de tenir-hi treballant durant tres anys jutges incompetents en matèria de violència sexual, tornem a començar de zero. Faig un esforç per no aturar-me en l’obvietat que no et viola l’alcohol, et viola un violador, i vaig a allò que a la llarga fa mal de debò: el fet de continuar fixant en l’inconscient col·lectiu la noció testosterònica de ‘resistir-se’ –lluitar o fugir– com a barem del grau de negació a ser perforada per múltiples desconeguts.

En termes de gènere, a la justícia li passa com ha passat molts anys –i encara dura– a la medicina, que molts símptomes i medicaments s’han estudiat sobre el cos masculí, que es considera ‘neutre’, el patró universal, i d’aquí que moltes dones hagin estat infradiagnosticades per no ajustar-se a aquest patró, o medicades amb dosis incorrectes pel mateix motiu, o menystingudes perquè allò que els passa no té correspondència en l’anatomia de l’individu universal. Dones amb ‘nervis’, dones amb ‘dolor’, dones amb atacs de cor enviades a casa a fer ganxet perquè no manifesten els símptomes universalment coneguts; dones a qui no se’ls diagnostica TEA perquè el seu trastorn no s’ajusta als patrons hipermasculinitzats dels estudis; dones a qui no se’ls presumeix endometriosi perquè el dolor extrem, com que és per menstruació i no pas per una universal pedra al ronyó, es considera abans normal que incapacitant per a portar una vida normal. I em freno aquí perquè tothom té una dona a mà a qui pot demanar-li els exemples que li calguin.

Durant segles, tenir aquesta meitat de la població constantment qüestionada ha reforçat la idea que les dones són uns éssers inestables i imprevisibles, que les seues percepcions sobre el propi cos són inexactes o exagerades, que el seu testimoni sobre les pròpies experiències no és científicament de fiar. Aplicat als delictes sexuals, el codi penal és com els vells vademècums mèdics que, negligint la perspectiva de gènere, té conseqüències nefastes per a la salut psiquico-física de les dones. Tant és així que, per causa d’aquest qüestionament atàvic, un 80% ni tenen esma de posar denúncia i passar per l’aquelarre culpabilitzador d’un procediment judicial.

Una solució d’aquest desequilibri de base, o més ben dit, el punt zero per començar a buscar-hi una solució, no passa per ampliar el camp semàntic dels termes ‘violència’ i ‘resistència’ perquè al final acabin no significant res: el punt zero passa per entendre que un abús sexual en superioritat física i/o numèrica ja és per si mateix una violació; que la violència no és el mal superior que un violador pot infligir a la víctima –del dolor físic, el cos se’n pot refer–, i que la resistència –lluitar contra l’altre, córrer més que l’altre– no és un recurs que tingui les mateixes possibilitats d’èxit en una meitat que en l’altra de la població. El punt zero passa, en definitiva, per desentronitzar el valor suprem que els hòmens han donat a la violència i enterrar per sempre la percepció masculinitzada que és només per la força, que s’obre camí una violació.