Dec el títol de l’article a Damià Bardera. El seu llibre, Incompetències bàsiques (Pòrtic, 2024), demana tornar-hi, i ara per centrar-nos en la llengua: “Conec un filòleg, un bon filòleg, que treballa fent classes de català en un institut de Santa Coloma de Gramenet i sempre em diu el mateix: que allà, a Santa Coloma, els nanos aprenen català com aquell que aprèn llatí, com si es tractés d’una llengua morta.” Aquest conegut de Bardera descriu una situació que intueixo que molts dels qui ens llegiu (a ell, a mi o a tots dos) podeu reconèixer. 

Jo potser deixaria el llatí de banda, perquè pobret ja gairebé ni s’estudia, que s’ha convertit en optativa en molts casos i, és clar, als estudiants d’ara, si els deixes escollir i per explicar-los les assignatures et bases en la utilitat, després no demanis que hi hagi cua per a aprendre la llengua mare. Prenguem l’anglès per fer la comparació: els alumnes no catalanoparlants aprenen el català com si fos una llengua estrangera. Després, doncs, no la fan servir si no és que la necessiten per comunicar-se. I quan la necessiten per comunicar-se? Ara hi vaig, però hi sabeu anar sols, oi?

Unes pàgines més endavant, Bardera parla d’un altre col·lega seu: 

“Avui li he dit que jo no la volia pas, una Catalunya independent, si els qui ens han de governar són els mateixos que fa anys i panys que dirigeixen, impunement, el Departament d’Educació. 

Davant les innegables evidències que els catalans, en matèria educativa, no toquem ni quarts ni hores, que ens trobem a la cua d’Espanya i que no hi ha senyals de millora, ans al contrari, m’ha dit:

‘La qüestió de l’educació s’hauria de separar de la independència’.

I s’ha quedat tan ample, com si tal separació fos possible, com si la manera de comportar-se del Departament no tingués res a veure amb la idiosincràsia catalana. Pensament màgic, en dic jo d’això.”

Ara mateix la immersió lingüística és una mentida. Es pot viure en castellà, es pot aprovar i anar passant de curs sense haver après català (i sense haver après gairebé res, també) i es pot acabar la secundària amb un nivell de català fins i tot inferior al nivell d’anglès i passa que t’he vist. Per què? Pel que deia abans: quan el necessiten per comunicar-se? Mai. 

Potser sí que aniria bé que anéssim comparant-lo amb el llatí, perquè el català cada cop té més números de ser una llengua morta. O vosaltres heu aconseguit fer vida normal 100% en català? Jo ho intento tant com puc, però allò de parlar sempre en català peti qui peti no sempre funciona… 

Fa uns quants dies vaig acompanyar un parent a un hospital comarcal perquè l’operessin de cataractes. Des de la persona que va trucar per dir quin dia seria la intervenció fins a l’última infermera que ens va donar hora per fer les cures de l’ull, sabeu quantes persones se’ns van adreçar en català d’entrada? Cap ni una. Tothom va començar parlant-nos en castellà i menys de la meitat van passar a adreçar-se’ns en català quan ens van sentir parlar-lo. Tothom va ser molt amable, molt atent, tot va anar bé, que és el que interessava, sí, d’acord, no ens exaltem, però és allò que deia més amunt: els que van canviar de llengua vaig percebre que feien un esforç, que el català el devien parlar ben poc, i el seu diàleg era breu i ple de castellanismes, fins i tot eixut, i llavors els senties parlar amb els col·legues que treballaven amb ells i en castellà sonaven més fluids i més simpàtics. Fins i tot l’informe del cirurgià estava escrit en un català ple de faltes. L’operació va ser un èxit, però jo que m’hi veia dels dos ulls vaig tornar a comprovar per enèsima vegada que viure en català és una missió impossible. 

De tornada a casa, vam agafar un taxi i el taxista, per l’accent que tenia parlant castellà, vaig deduir que era d’origen eslau, no puc concretar més perquè no li vaig preguntar d’on era. Ens va parlar en castellà tota l’estona, i nosaltres anàvem mantenint la nostra conversa en català fins que vam arribar a lloc i per un comentari que ens va fer vam poder deduir que ell entenia el català perfectament. Quin comentari ens va fer? Resulta que mentre tornàvem de l’hospital parlàvem d’una de les meves filles, que estudia anglès en un lloc que és tan bo i tal i tal… Doncs quan vam haver pagat el trajecte, el taxista es gira i em demana si li puc passar les dades d’aquesta acadèmia perquè hi vol apuntar el fill. Em va semblar tan… tristament irònic, aquest gir. 

M’he deixat de dir que bona part del personal del sanitari que ens va atendre personalment el dia de la intervenció eren menors de quaranta anys i autòctons: vull dir, que posaria la mà al foc que han estudiat en instituts catalans. El català que van aprendre a escola els va servir per ser monosil·làbicament amables amb nosaltres. És clar que podrien haver-se negat a parlar-nos en català, però jo em nego a pensar que ens hem de sentir afortunats pel tracte lingüístic rebut. Si algú considera això un triomf de la immersió lingüística, és un cínic. Que el taxista entengui una conversa en català, que un auxiliar d’infermeria se’ns adreci per sistema en castellà, que quan et truquen d’un hospital comarcal per dir-te quin dia t’operen d’entrada no et parlin en català és immersió lingüística de fireta, de mentida. Qui s’acontenti amb això, que sàpiga que al pas que anem falta poc perquè el català realment s’aprengui com una llengua morta…, com una optativa.