Misteris i assassinats marquen les novetats de Nadal d’Edicions Bromera

Edicions Bromera arriba als trenta anys de vida aquest gener vinent, amb un carregament de novetats marcades per la política d’autor, tant pel que fa a l’edició d’obres d’escriptors estrangers com pel que fa als autors en llengua catalana de tots els Països Catalans. Ahir l’editor Gonçal López Pampló va presentar a Barcelona les quatre novetats d’autors en llengua catalana que seran presents a les llibreries aquestes festes de Nadal. Les obres de Pep Albanell, Vicent Usó, Silvestre Viaplana i Joanjo Garcia van ocupar l’interès de l’acte, on també es van presentar les novetats en l’àmbit de la traducció i es van apuntar algunes edicions que marcaran el primer trimestre de l’any vinent.

Va començar a parlar el veterà escriptor Pep Albanell que presenta ‘Les fantasies del nàufrag’, una novel·la ‘crossover’ que parla de les lectures i les persones que van marcar l’amor d’un nen per la literatura i els llibres durant el franquisme obscur. Segons Albanell, és una novel·la escrita a contrapèl dels temps moderns, perquè té la voluntat de ser llegida amb un somriure als llavis: ‘Vaig ser un gran lector de novel·les de nàufrags, d’aquí ve el títol, i la història presenta un nen amb una certa dificultat de relació amb l’entorn i que aconsegueix sobreposar-se gràcies a la literatura, malgrat el que transmetia aquella escola rància i repressiva del franquisme, que considerava que llegir era nociu.’

Albanell explica que ‘Les fantasies del nàufrag’ no són unes memòries d’infantesa, tot i que alguns lectors que el coneixen s’ho pensin, perquè la història se situa a la postguerra a la Seu d’Urgell, la seva ciutat de petit, i hi fa aparèixer personatges d’aquell moment, com ara la bibliotecària i el llibreter de la Seu. Tanmateix, diu que, tot i basar-se en la seva infantesa, no l’ha respectada gens i ha utilitzat un cert sentit de la ironia per recuperar aquell passat, del qual extreu els bons sentiments i emocions, però amb la prevenció de no convertir el relat en una novel·la blanca o sentimentaloide.

El suïcidi com un assassinat induït

La segona novel·la que va presentar Bromera és obra de Silvestre Viaplana (Alcoi, 1969), ‘Un sepulcre de lletres minúscules’, que ell mateix va definir com una ‘intriga angoixant’: vuit personatges que viuen al límit de les seves condicions físiques, econòmiques i emocionals, s’apleguen en una mateixa casa. El lligam entre ells és que tots volen matar-se i per això són personatges molt intensos.

‘Volia parlar del suïcidi, un tema tabú als mitjans de comunicació –diu Viaplana–. El meu interès és escriure novel·les que enganxin el lector. I en aquest sentit he proposat una sèrie de personatges que, havent tingut unes vides diguem normals, la crisi els ha abocat a una situació d’extrema pobresa. Quan a una persona li ho lleves tot, ja no té res a perdre i la seva situació és al límit. Perquè hi ha suïcidis que són induïts.’ Viaplana revela que dedica cada capítol a un personatge i que funciona cadascun d’una manera autònoma, com un conte. Com el recurs dels ‘Deu negrets’ de l’Agatha Christie.

Fer literatura del paisatge de les illes Columbretes

Vicent Usó (Vila-real, 1963) va guanyar el Premi Alfons el Magnànim amb ‘Les veus i la boira’, que arriba a les llibreries aquesta setmana (vegeu-ne un avançament). Una novel·la que parteix d’un misteri i una desaparició per entrar en l’imaginari real i passat d’un indret ric en relats i en paisatge, les illes Columbretes, a trenta milles nàutiques de Castelló, que han fascinat l’autor.

‘Quan jo era nano –explica Usó– les Columbretes eren deshabitades i servien als avions americans per a fer-hi diana, sense càrrega, sortosament; si no ja no tindríem illa. Avui les illes Columbretes són guardades per tres guardes que s’hi passen quinze dies i els altres quinze tornen a la península. Són illes que visiten turistes i també científics i biòlegs (hi ha una espècie de sargantana que només es troba allí, hi ha molts escorpins i més gavines)… A més, gratant una mica vaig descobrir que s’hi havien amagat els pirates del sud d’Àfrica que atacaven les costes del País Valencià; que els contrabandistes les utilitzaven per amagar la mercaderia; que era illa de referència per als pescadors i terra de faroners i les seves famílies. Fins i tot hi ha un cementiri amb sis tombes que trobo que és el més trist del món.’

I continua: ‘Volia homenatjar aquest territori i vaig plantejar-ho a través d’una colla de testimonis, personatges diversos que responen a les diverses visions que es poden tenir d’aquestes illes, i que són personatges que sovint no han escollit el seu futur, sinó que s’han aferrat a una opció de supervivència. Testimonis que tant parlen com callen, perquè tan importants són aquests silencies com allò que expliquen.’

I per impulsar la novel·la, Vicent Usó se serveix d’una trama: el periodista Bernat Sequeral no s’imaginava que trobaria la mort pel fet d’indagar per què el taüt de la seva mare era buit. Per això, vint anys després, la vídua s’oposa rotundament a la idea que el seu fill Mateu reprengui aquella investigació fatídica. Però Mateu Sequeral ja ha pres la decisió. Per a desxifrar l’enigma que el pare va deixar pendent, el jove s’endinsa en un perillós entramat d’històries d’amor, assassinats, secrets familiars, contrabandistes, estraperlistes i especuladors urbanístics.

Ni la novel·la de Silvestre Viaplana ni la de Vicent Usó no són novel·les negres, però totes dues recorren a les eines del gènere per construir una trama que atrapi el lector. Quan li preguntem per aquest recurs, si és símptoma de res, Viaplana salta: ‘Compartim que vivim al País Valencià, que és una novel·la negra.’ I així ho corrobora la novel·la de Joanjo Garcia, que es va presentar tot seguit i que va comentar: ‘Jo de fet volia fer un western, però la realitat se’m va anar tintant de negre.’

Gènere negre per a contar la València d’avui

L’últim protagonista de la trobada fou Joanjo Garcia (València, 1977), que presentava ‘Tota la terra és de vidre’, premi de narrativa Antoni Bru (premi que l’ajuntament d’Elx havia desconvocat i que l’Associació Tempir, gràcies a una iniciativa de microfinançament, va recuperar). La novel·la, inscrita en el gènere negre, se situa en la València del 2012, en plena crisi, enmig d’un estiu en què cremaven les muntanyes valencianes. Enmig d’aquest núvol de cendra, a la capital assassinen un membre del Tribunal de les Aigües.

‘Volia parlar de la crisi –explica Joanjo Garcia–, de la corrupció al País Valencià, a través del gènere negre i la creació d’un personatge, un periodista jove, que vol resoldre el crim i que representa la bondat enfront d’un policia corrupte, de més edat, a qui la investigació li arriba gairebé per casualitat. La novel·la ens passeja per la ciutat de València i ens porta a parlar d’un tema tabú, de silenci imposat, que no revelaré.’

Tot i no explicar elements importants de la trama, l’escriptor recorda una situació que ha recollit al llibre: ‘El dia que presentava la meva primera novel·la va ser el dia que tancaven Canal 9. Sopàvem quan ho vam saber i vam anar-hi. Quan els treballadors es van decidir a ocupar les instal·lacions, molts no sabien què fer. No es movien d’una tanca invisible. Perquè va ser amb la seva complicitat que es va fer malbé el mitjà. Hi ha una crítica als periodistes i ho faig aparèixer en el llibre.’

Joanjo Garcia representa un autor de la darrera generació d’escriptors valencians en llengua catalana. Ell comparteix generació amb Feliu Ventura i Xavi Sarrià, amb els quals va coincidir a la facultat. En aquest sentit, reflexiona: ‘Hem de seguir el camí de la música en català al País Valencià, de quantitat, qualitat i de connexió amb el públic. Aquest fenomen no existia fa quinze anys. En el món de la literatura també hem d’intentar aconseguir aquesta connexió amb el públic, revolucionant el món literari, que es troba una mica encarcarat, parlant de coses properes.’

Joanjo Garcia tenia vuit anys quan va néixer Bromera. I l’editor Gonçal López Pampló en tenia dos. Formen part de la generació que els llibres de Bromera ha ajudat a formar, des de la llengua i la cultura pròpies. L’editor complementa l’argument de l’escriptor: ‘Tenim un repte i un dèficit en relació amb el món de la música en valencià i que també passa amb els poetes, però no amb els narradors: joves autors de Catalunya i del País Valencià tenen molt poca relació, no formen un tot territorial. Com vinculem Joanjo Garcia amb Yanick Garcia o Jordi Nopca? La Marta Rojals en aquest sentit seria una excepció.’

Trenta anys de Bromera

Edicions Bromera va ser fundada el 1986 per Josep Gregori i des de bon començament va tenir una voluntat d’incidència a les escoles. Avui, dels seixanta títols de mitjana que edita l’any, el 70% continuen essent títols de literatura infantil i juvenil. Segons López Pampló, l’editorial organitzarà una festa amb autors, mitjans, amics i representants institucionals, tant a València com a Barcelona. De moment, no hi ha les dates decidides.

Per estrenar amb altura l’any 2016, l’editorial té previst de portar dos dels seus autors estrangers més importants del catàleg a Barcelona, John Banville i Pierre Lemaitre. I entre les novetats que apareixeran el primer trimestre del nou any títols de Dario Fo, John Banville/Benjamin Blake, els darrers títols detectivescs de Pierre Lemaitre, Andrea Camilleri, Paola Predicatori, Erri de Luca, i els darrers premis Man Booker i Strega.