06.07.2023 - 21:40
Lispector mentia. Normal. Però hi ha una mentida que m’ha sobtat. Lispector deia que no havia llegit Woolf i és mentida. El problema és que, seré sincera, no sé d’on ho vaig treure, que negava haver-la llegit, que quan la hi comparaven ella reaccionava així, negant la lectura de Woolf. Però em sembla tan versemblant que ho fes. Ara bé, sí que l’havia llegida, és clar. És que no es podia ser Clarice Lispector i no haver llegit Virginia Woolf. No es pot escriure després de Woolf sense llegir Woolf, i Lispector ho sabia. I ara tocaria reblar el clau: no s’hauria de poder escriure després de Lispector sense llegir Lispector. Escriure sense haver llegit aquestes dues senyores em sembla una temeritat.
El 22 de maig de 1952 Clarice Lispector va publicar “La germana de Shakespeare” al diari O Comício, amb pseudònim. El 30 de novembre de 1977 (Lispector va morir el 9 de desembre de 1977) el text, retocat per l’autora, va aparèixer al diari Última Hora, aquest cop titulat “La violència d’un cor” i signat per ella:
Una escriptora anglesa –Virginia Woolf–, volent provar que cap dona, a l’època de Shakespeare, podria haver escrit les obres de Shakespeare, li va inventar una germana que es deia Judith. La Judith tindria el mateix geni que el seu germà William, la mateixa vocació. En realitat seria un altre Shakespeare, només que, per una gentil fatalitat de la natura, duria faldilla.
Abans, amb poques paraules, Virginia Woolf va descriure la vida del mateix Shakespeare: havia anat a escola, havia estudiat en llatí les obres d’Ovidi, Virgili, Horaci, i a més totes les altres bases de la cultura; de petit havia caçat conills, havia rondat pels voltants i havia observat bé el que volia observar, per emmagatzemar infància; ja de jovenet, es va veure obligat a casar-se de seguida; una lleugera frivolitat li va fer venir ganes de tocar el dos i va fugir, camí de Londres, a la recerca de la fortuna. Com ja se sap, li agradava el teatre. Va començar a treballar com a vigilant de cavalls a la porta del teatre, després va aconseguir ficar-se entre els actors, va arribar a ser un d’ells, va sovintejar aquell món, va esmolar les seves paraules en contacte amb els carrers i el poble, va tenir accés al palau de la reina, i va acabar sent Shakespeare.
I la Judith? Doncs la Judith no aniria a l’escola. I ningú pot llegir en llatí si no se’n sap com a mínim les declinacions. A vegades, com que tenia tanta ànsia d’aprendre, prenia els llibres al seu germà. Però els pares la renyaven: l’enviaven a sargir mitges o a remenar el rostit. No per maldat: se l’estimaven i volien que fos una dona de veritat. Va arribar el moment de casar-se. Ella no ho volia, somiava altres mons. El pare la va pegar, va veure les llàgrimes de la mare. Lluitant contra tot i amb el mateix ímpetu que son germà, va fugir cap a Londres amb el seu farcell. A la Judith també li agradava el teatre. S’aturà a la porta d’un, va dir que volia treballar amb els artistes, i hi va haver una riallada general, tots van imaginar una altra cosa. Com podria aconseguir menjar? No podia continuar vagarejant pels carrers. Algú, un home, es va apiadar d’ella. Poc després la Judith ja esperava un fill. Fins que una nit es va matar.
“Qui”, diu Virginia Woolf, “podrà calcular el valor i la violència d’un cor de poeta quan està pres en el cos d’una dona?”
Així acaba la història que no va existir.
(L’he traduït jo, sense encomanar-me a ningú.)
El 1952, a 32 anys, Clarice havia llegit Virginia, com a mínim, Una cambra pròpia. I potser abans n’havia llegit alguna de les novel·les, perquè és inevitable veure ressons dallowayians als seus contes de Lligams familiars, per exemple.
El 1968, a 26 anys, Caetano Veloso va publicar el seu primer disc en solitari, Caetano Veloso, i dedicà una cançó a Lispector: “Clarice”. Veloso va descobrir Lispector d’adolescent i sobretot la lectura del conte “La imitació de la rosa”, precisament de Lligams familiars, li va canviar la vida, com va afirmar a “Clarice segundo suas paixões”, al Jornal do Brasil, el 24 de novembre de 1992:
Va ser el relat “La imitació de la rosa”… Em vaig espantar. Estava tan feliç de trobar un estil nou, modern. Estava buscant o esperant alguna cosa que pogués dir que era moderna, alguna cosa que ja deia que era moderna, però la felicitat estètica (fins i tot em feia riure) va venir amb l’experiència d’una intimitat creixent amb el món dels sentiments que les paraules evocaven, insinuaven i deixaven captar… Així que qui llegia la història no parava de voler, amb aquella dona, aferrar-se als matisos de la normalitat i, alhora, lliurar-se, amb ella, a la inassolible lluminositat de la bogeria.
“Quin misteri té la Clarice?”, diu la tonada de la cançó de Veloso. Judith Shakespeare podria haver sigut Woolf abans de Woolf, i tot hauria sigut diferent (anava a escriure “millor”, però no ho sé). Només puc escriure-ho en condicional. El 1941, Lispector diu a l’escriptor i amic Lúcio Cardoso que el seu gran desig és “demostrar-me a mi mateixa i als altres que sóc alguna cosa més que una dona”, i no pot encaixar més amb el que va empaitar Woolf amb la seva literatura. Judith Shakespeare viu i mor atrapada en un cos de dona, Woolf surt d’aquest cos de dona però no hi renuncia, i Lispector (que sí que afirma amb contundència que llegeix Mansfield –“no hi ha vida més excelsa que la seva”, en diu–) busca un significat universal a les seves experiències particulars en un cos de dona. Si haguéssim tingut una Judith Shakespeare, Virginia Woolf no hauria escrit les conferències d’Una cambra pròpia. I Lispector no sé si hauria hagut de desitjar escriure com alguna cosa més que una dona. Tot hauria sigut diferent, i tornem-hi amb el condicional. Veloso no hauria escrit “Clarice” i quin misteri tindríem.
Tot això m’ha voltat pel cap llegint una biografia de Lispector que no recomano: Why This World de Benjamin Moser (2009). No la recomano perquè no és una biografia, o no és el que jo entenc que ha de ser una biografia d’una escriptora. És una investigació gairebé policial, morbosa i en alguns moments força ofensiva, i sí, molt exhaustiva. D’acord que Moser hi ha treballat de valent, però sense miraments i amb uns judicis estètics, físics, morals i literaris que per dir-ho fi treuen de polleguera, i airejant detalls privats de l’autora que travessen tots els límits. M’ha sigut inevitable pensar constantment com hauria canviat el to i l’enfocament de Moser si Lispector no hagués sigut una dona, si Lispector no hagués sigut una dona guapa (i com m’empipa haver d’escriure això).
Ai, Judith Shakespeare, tant de bo haguessis existit, per fer callar Benjamin Moser i els que miren i llegeixen com ell. Correria el risc de tenir una Woolf, una Lispector i una Mansfield completament diferents per no haver de tenir cap Moser llegint amb mirada d’home una Clarice que vol ser més que una dona. Quan Veloso pregunta quin misteri té Lispector, ho pregunta, no ho respon, Moser, m’explico? Potser Lispector mentia per això.
“Qui”, diu Virginia Woolf, “podrà calcular el valor i la violència d’un cor de poeta quan està pres en el cos d’una dona?”
Així acaba la història que no va existir.
