Misteri boreal

MARIONA MAYMÓ (@marionamaymo) i JOSE ANTONIO ALHAMA (@josanp8)

‘Banderes de colors fluorescents van creuar com un llampec la foscor acerada. El cel es va convertir en un calidoscopi de colors en el qual formes amorfes i ondades pugnaven unes contra altres per fer-se un buit a l’espai. La negritud, fins llavors propietària i senyora de l’escena, es va convertir en un arc de Sant Martí violent. Grocs, morats, blaus elèctrics, verds fantasmals, roses pàl·lids, blancs purpurats, vermells volcànics… allà semblava concentrar-se tota la paleta d’un pintor impressionista, convertint el cel en una bala de vidre meravellós’. Així va definir l’experiència de veure una aurora boreal en directe el periodista Paco Nadal, autor del Blog de Viatges d’El País.

Llac Tornetrask a Abisko, Suècia, feta l’any 2015. Font: Josep Masalles

Si ser testimoni d’una aurora boreal és impressionant encara avui, com deuria ser segles, o fins i tot mil·lenis, enrere? La seva excepcionalitat ha donat peu a tota mena de mites i llegendes al llarg de la història: el reflex de les valquíries armades a cavall, el mar en flames, l’esperit de les reines, ànimes de guerrers, foc de guineus que corrien per les muntanyes… Aquestes són tan sols algunes de les maneres d’explicar les aurores boreals des d’Alaska fins a la Lapònia, passant pel pol nord.

I si les teories de víkings i els samis no són prou convincents, sapigueu que hi ha, també, una explicació científica de les aurores; un espectacle lumínic que Albert Morral, Director científic de l’Associació Astronòmica de Sabadell, defineix com ‘una de les coses que s’ha de veure a la vida’. 

L’explicació científica, en paraules de Morral: ‘De tant en tant el sol fa unes explosions de gas molt calent, que viatgen per l’espai i s’escapen. Quan alguna d’aquestes flamerades xoquen amb el camp magnètic de la terra, surten les llums de colors que coneixem com aurores boreals’.

Morral també subratlla que amb les noves tecnologies de la comunicació ‘està naixent una nova ciència’, relacionada amb la predicció de tempestes solars. Això ajuda a filar més prim a l’hora d’anticipar-nos i assegurar poder-les veure. No obstant, el mateix Morral reconeix que encara no ho sabem tot sobre les aurores, i, també per això, és un dels fenòmens més fascinants que es poden veure a la Terra. Tant és així, que existeix una àmplia oferta turística per gaudir-les. Aquí us oferim una guia per saber millor què són exactament, quan i on es poden veure, i com ho podem fer per retratar-les i capturar-les.

Què són les aurores boreals?

Els responsables de la formació d’aurores boreals són, bàsicament, l’activitat solar, el camp magnètic terrestre i l’atmosfera. El sol, durant les ‘explosions de gas molt calent’ sobre les que parlava Morral, emet partícules carregades d’energia, els electrons. Aquestes partícules són conduïdes a gran velocitat a través del camp magnètic terrestre fins l’atmosfera. Un cop arriben a la capa exterior de l’atmosfera, aquests electrons procedents del vent solar xoquen amb les molècules de l’alta atmosfera de la Terra. Aquestes molècules normalment són d’oxigen o nitrogen i es troben en el seu punt més baix d’energia. La part més interessant del procés arriba ara, a l’anomenat ‘estat d’excitació’: els electrons procedents del Sol transmeten la gran càrrega d’energia a les molècules d’oxigen i nitrogen que, recordem, estaven descarregades. És quan aquestes es carreguen i després tornen al seu nivell fonamental que desprenen l’energia, en forma de llum i colors: l’aurora boreal que veiem des de la Terra. La prestigiosa revista National Geographic ho explica així en aquest vídeo:

 Procés de formació de les aurores boreals. Font: National Geographic

Però no totes les molècules desprenen l’energia del mateix color; i heus ací la màgia del calidoscopi que formen les aurores. Els àtoms d’oxigen emeten els dos colors més comuns i visibles en les aurores, el groc i verd. El vermell és produït tant per l’oxigen, com pel nitrogen. I el nitrogen també emet el violeta i el blau, que són més comuns en les aurores australs, les que es produeixen al pol sud.

El fals mite de que ‘les aurores només es veuen al nord’

De fet, existeix una creença compartida que per a veure una aurora boreal s’ha d’anar a les regions del pol nord. En realitat, aquest fenomen el trobem tant en el pol magnètic nord, com en el del sud de la Terra. Morral desmenteix el mite afirmant que ‘quan es produeix una tempesta solar, part del gas va al nord i part al sud. D’aquesta forma, quan hi ha una aurora al nord, gairebé sempre de forma simultània, n’hi ha una altra al sud’.

El fet que Morral remarqui que això succeeix gairebé sempre és significatiu. En realitat, les imperfeccions del camp magnètic de la Terra fan que les aurores del nord i del sud no siguin miralls perfectes l’un de l’altre. Això ho va demostrar Timothy J. Stubbs i el seu equip de la NASA quan, per primer cop, van enviar dues naus espacials per seguir les localitzacions de les aurores que es produïen a l’hemisferi nord i a l’hemisferi sud de forma simultània.

On podem veure les aurores boreals?

Ara sabem que es produeixen aurores al pol nord i al sud. Però on has d’anar si viatges especialment per veure’n una? Concretament, les zones amb més probabilitat en què hi apareguin aurores reben el nom d’ovals aurorals.

Òvals aurorals. Font: Blog A orillas del Mare Nostrum

En l’hemisferi nord, l’oval auroral engloba Alaska, el nord del Canadà, el sud de Grenlàndia, Islàndia, el nord de Sibèria i el nord de la península escandinava (Noruega, Suècia i Finlàndia). De fet, és en les províncies noruegues de Tromso i Finmark on es troba el punt d’ocurrència màxima de les aurores boreals, el que les converteix en destins idíl·lics per a viure l’experiència.

Aurora boreal sobre Tromso, la regió més gran del nord de Noruega i on hi ha més probabilitat de contemplar aurores. Font: Greenland Adventure

És per això que l’expert en fotografiar i gravar aurores, Josep Masalles, que n’ha parlat amb Cetrencada, recomana anar al nord. ‘Les australs són més complexes’, explica.

Fa més de quinze anys que Masalles capta l’essència de les aurores arreu del món. Al seu bloc es pot gaudir del seu treball i revela tots els seus trucs: ‘S’ha de fer en llocs allunyats de les ciutats per evitar contaminació lumínica; la latitud idònia és d’entre 62 i 70 graus nord i la localització concreta dependrà de la composició de la foto’. I confessa: ‘a mi m’agrada que hi hagi objectes, com cases o muntanyes, perquè donen un punt de profunditat i bellesa.’

Lapònia, Finlàndia. Abril de 2013. Font: Josep Masalles

Quan podem gaudir de les aurores boreals?

Tal com explica el portal Astroaula, les aurores boreals es produeixen durant tot l’any, però no tot l’any es deixen veure. És un fenomen que només es veu quan el cel és fosc. Per tant, a l’hivern sempre serà més probable de poder-ne veure. Sabem que als països nòrdics el fenomen conegut com ‘sol de mitjanit‘ fa que el sol no marxi durant tot l’estiu. És per això que amb els cels blaus i contínuament il·luminats de l’estiu, és impossible de veure-hi aurores. Contràriament, cap el 22 de setembre comença una nit que durarà 6 mesos, en els quals no es veu ni un raig de sol. Això converteix l’hivern i el període d’octubre a març, en concret, la millor època de l’any per a veure una aurora boreal. Vegeu aquest mapa interactiu, amb les probabilitats de presenciar aurores, per territoris.

Probabilitat de veure una aurora boreal en un any per país (amb Alaska com a cas particular dins dels EUA) | Font: Mapa interactiu propi, amb dades d’Astroaula.

El blocaire Masalles concreta: ‘Jo recomano més que l’hivern, els equinoccis: el mes de setembre i el març, en concret. És per una qüestió d’inclinació de l’Eix de la Terra’. 

Com immortalitzar les aurores boreals?

‘És necessari saber fer fotos en mode manual’, ens diu Masalles. ‘Per descomptat cal una càmera amb prou sensibilitat, perquè les aurores són uns fenòmens molt febles i per això és més fàcil fotografiar-los, que gravar-los’, adverteix. I afegeix: ‘s’ha d’utilitzar un trípode i configurar un temps d’exposició d’uns quinze segons.’ Cal tenir en compte que a menys exposició, més ISO; i, a més ISO, més gra a la imatge. Finalment, s’ha de tenir en compte l’obertura del diafragma: com més obert, més lluminositat.

El tipus de lent també és important. ‘Jo utilitzo un gran angular de 15mm, tot i que també porto un ull de peix per aconseguir una major amplitud de camp. I si es vol fotografiar només una part de l’aurora, es pot fer ús del teleobjectiu, però no sortirà tota’.

És possible que segueixis aquests passos i no aconsegueixis unes fotografies com les de Masalles. Ens explica més secrets: ‘Utilitzo un disparador per evitar la vibració a l’hora de polsar el botó. Si no es té aquest artefacte, un truc és prémer el botó de la càmera mentre es té un cartró negre al davant de l’objectiu. Quan ja s’ha pres el polsador, es treu el cartró els segons que es vulgui exposar el sensor i es torna a col·locar’. D’aquesta forma aconseguim que desaparegui la tremolor prèvia a la captura.

A més a més, Masalles no és només un fotògraf experimentat, sinó que és un dels únics que ha fet servir la tècnica time lapse amb les aurores a l’estat espanyol. ‘Per fer un time lapse, jo normalment programo el disparador cada 15 segons o 10.’ S’ha de tenir en compte que un time lapse és un vídeo. Per tant, cada segon conté 25 frames o fotogrames en condicions normals. És a dir:  25 fotos per segon de vídeo. Per aquesta raó és recomenable fer com més fotos millor. D’aquesta manera s’aconsegueix observar el moviment de l’aurora en vídeo.

Time lapse d’aurores boreals a Alaska, 2014. Font: Josep Masalles

També a casa nostra

El també fotògraf i astrònom Albert Capell va ser un dels afortunats que va veure i fotografiar una aurora a casa nostra, concretament a Lleida, l’any 1991. ‘Pensàvem que estava cremant-se alguna cosa o que s’havia estavellat un avió’, confessa. ‘Vaig haver de fotografiar-la amb el que tenia a mà: un teleobjectiu de 300 mm. Després vam investigar i saber que rarament ocorren en latituds tan baixes. Vam ser afortunats’, comenta Capell.

A més de la fortuna de trobar-se en el moment i lloc adequat, s’hi suma una explicació científica que dóna sentit al que va passar: com més intensa és l’activitat solar, més grans seran els ovals aurorals i, per tant, en el cas de les aurores del nord, més probabilitat hi haurà que s’estenguin pel sud. És per això que és possible veure aurores pel sud d’Estats Units i d’Europa. Per exemple, la probabilitat de veure una aurora boreal a l’estat espanyol és d’una a l’any al nord, mentre que si anem cap al sud, la probabilitat ja baixa a 0,2 aurores a l’any.

Les aurores també parlen

La màgia del fenomen no es limita a l’espectacle de colors que ens ofereix. Les aurores no apareixen en una mateixa forma estàtica i repetida, tot el contrari: es presenten com arcs que van d’horitzó a horitzó -normalment d’est a oest-, i en pocs moments podem trobar-nos espirals, taques, onades i columnes de llum que es mouen ràpidament pel cel.

A tot aquest misteri, se sumen els mites o especulacions al voltant del soroll que produeixen les aurores. Diversos testimonis del fenomen afirmen que van sentir ‘el que se sent quan una ràdio no està sintonitzada, un lleu cruixit o xiulet‘.

Josep Masalles ho associa a ‘una qüestió del fregament electrostàtic de les fulles dels arbres’ i afirma que es tracta d’un mite i que no s’ha demostrat. Altres, malgrat això, intenten esbrinar-ho: un d’ells, l’investigador Unto Laine, Professor de la Universitat Aalto de Helsinki, va realitzar una investigació amb més de 60 gravacions on es poden escoltar aurores parlar.

No obstant, les aurores són capritxoses i decideixen quan i com aparèixer. I és, segurament per això també, que encara són un veritable misteri.