El misteri de les autopistes catalanes alliberades

La setmana passada vaig fer una escapada a les Terres de l’Ebre. I vaig fer la prova d’anar de Tarragona a Amposta per l’antiga carretera nacional. Volia veure com anava el trànsit, ara que l’autopista és de franc. Doncs la veritat és que vaig viatjar molt bé, em vaig trobar pocs cotxes pel camí i pràcticament cap camió, mentre veia una munió de tràilers baixant en corrua per l’autopista, en els trams en què totes dues vies van paral·leles. Vaig pensar quants d’aquells camions serien d’ací i quants estrangers. No sé si hi ha algun càlcul fet sobre això, però suposo que ens enduríem una sorpresa.

Vaig pensar que tota aquella camionada, que amb el peatge no feia servir mai l’autopista, ara causava un desgast de la calçada molt més gran que no abans. I que la qualitat del paviment ja no és la que era. S’ha deteriorat molt més de pressa. Tots ho hem notat prou. I el cost del manteniment, avui, l’hem de pagar entre tots, tant si usem l’autopista com si no. I no em va semblar just. Tampoc no em va semblar just que la gent d’ací que circula per les autopistes tingui més dificultats que abans. Molts trams estan dominats pels camions, de manera que dues vies són per a ells i tan sols l’exterior per als turismes. Bé, això no és culpa solament de la gratuïtat, sinó de la disciplina dels conductors, ja ho sé. Però tot plegat fa que la circulació sigui avui molt més lenta i feixuga i que, malauradament, hagin augmentat els accidents.

És cert que, al cap de més d’un any, una de les derivades de la gratuïtat de la circulació per les autopistes és que hagi augmentat molt el nombre de vehicles que hi circulen. És lògic. Segons dades del ministeri, d’ençà que s’han aixecat les barreres, el trànsit total de la AP-2 s’ha multiplicat per dos, i en destaca el creixement del trànsit de vehicles pesants, que s’ha triplicat. Així mateix, ha augmentat d’un 40% de mitjana el trànsit total de vehicles de la AP-7, i se n’ha registrat un del 80% en la circulació de vehicles pesants. Són augments molt alts i no sé si eren els prevists.

Però, més enllà de l’augment previsible del trànsit, hi ha un problema molt important que no s’ha resolt en més d’un any. Llavors ja es va criticar que l’obertura d’aquests peatges arribés molt abans de decidir com se’n finançaria el manteniment. Per no haver-hi, ni tan sols hi ha un consens sobre quin ha de ser el pas següent, i, ni de bon tros, un calendari per a aplicar noves fórmules de finançament. De moment, han estat les arques públiques les que han sufragat els costs que, una vegada l’obra ha estat amortitzada, representen el manteniment, la gestió de les vies i totes les obres de condicionament que s’hagin de fer en el futur.

Així, doncs, l’únic que és clar és que el model de finançament de les autopistes no s’ha solucionat, malgrat que la Comissió Europea hagi apressat perquè el 2024 s’estableixi una nova forma de pagament que assumeixi el principi de “paga qui utilitza les infrastructures i paga més qui contamina més”. Evidentment, el govern espanyol cerca una fórmula que permeti de costejar les despeses de manteniment de les autopistes. El Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol va encarregar a final d’agost a l’empresa d’enginyeria pública Ineco un estudi d’alternatives per a establir un mecanisme de finançament de la xarxa de carreteres de l’estat, tal com es recull a l’avantprojecte de la llei de mobilitat sostenible. Es va dir que l’elaboració d’aquest informe no implicaria reprendre el model de peatges que el govern va proposar fa uns quants mesos, sinó que era enfocat a cercar alternatives per a prendre una decisió “quan arribi el moment adequat i sempre amb el consens del sector”. A l’agost no n’hi havia, i ara, tampoc.

No puc evitar de demanar-me per què és tan difícil d’arribar a un consens. S’estima que el cost de manteniment d’un quilòmetre d’autopista cada any és entre 80.000 euros i 100.000. Feu números amb els quilòmetres que s’han alliberat a Catalunya –més de 480 l’agost del 2021– i veureu que no és cap fotesa la quantitat que cal pagar a càrrec dels imposts i que s’ha de treure d’unes altres partides de despesa, més necessàries. La ministra, Raquel Sánchez, aleshores calculava d’uns 750 milions anuals els diners que s’estalviarien els conductors; però calculava, això sí, que els usuaris augmentarien.

A mi el que em neguiteja és pensar que, si surto a l’estranger, em fan pagar, en general, per l’ús de les autopistes. En canvi, ací vénen milions de turistes que les tenen de franc. Pensem que avui són pocs els països europeus gratuïts: Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia i para de comptar. Malauradament, nosaltres no som tan rics com ells. I la part que m’emprenya més és que el transport de mercaderies el puguin fer de franc les companyies estrangeres. Què hauria costat, ni que fos provisionalment, fer pagar una vinyeta als forasters –camions i cotxes– que utilitzen les autopistes d’ací? És un sistema que no necessita infrastructures addicionals i és eficient, com fan, per exemple, a Suïssa i a Àustria. Quants diners s’haurien cobrat en més d’un any per poder-los revertir directament en el manteniment de les autopistes? No tinc clar per què no s’ha fet ni per què hem de continuar regalant un trànsit que és de pagament a la gran majoria de països als transportistes forans i turistes que se n’aprofiten.

Feia molts anys que érem conscients que Catalunya era la gran castigada amb els peatges, mentre que a la resta de l’estat les autovies eren de franc. D’ací ja sabem que volen de 15.000 a 20.000 milions anuals dels imposts que paguem amb destí desconegut i, a més, hem de pagar més imposts i, fins a l’any 2021, també peatges (encara n’hi ha). Plovia sobre mullat. Per això es va demanar amb vehemència de posar fi a aquesta injustícia flagrant (una més), però la solució, una vegada acabades les generoses concessions, de treure les barreres i prou em va semblar un error monumental, que, de moment, ja ens costa a tots un feix de milions, si volem mantenir les vies de circulació amb un mínim de decència i seguretat. Fins quan?