L’era dels missatgers

Ara hem de comunicar que fem les coses, no solament de fer-les. El que no s’ha explicat que s’ha fet és com si no s’hagués fet, i si algú descobreix que has fet alguna cosa explicable i no l’has explicada, pot ser que es decideixi, es precipiti, en tots els sentits del verb!, a explicar-la per tu, per tenir el seu minut de glòria encara que sigui fent només de missatger. Només de missatger? Només? Vivim en l’era dels missatgers.

Dir-ho val tant o més que fer-ho. Dir és ja fer. Hi ha gent que treballa dient coses que no ha fet ni farà mai, i no perquè les facin o perquè les hagin de fer els altres, sinó perquè de tant dir que les fan acaba fent-se veritat que les han fetes, tothom s’ho acaba creient fins que algú, no sempre passa, es molesta a comprovar-ho i s’adona que aquella persona no ha fet el que havia dit que havia fet, i llavors segur que corre a dir-ho, per ser el missatger d’aquella cosa dita però no feta, i embolica que fa fort.

Tan important és fer bé la feina com explicar que la fas bé, i potser falta poc perquè travessem una altra línia i sigui més important dir que fem les coses bé que no pas fer-les bé, perquè ja hi ha gent que fa les coses d’aquella manera, passa que t’he vist, i després es fa un tip de dir que les fa magníficament i ja hi tornem a ser, la veritat acaba sent el que es diu i no el que es fa.

Ens hi anem adaptant, tots plegats, a aquesta manera de fer, de dir!, ens va quedant clar que ara mateix només passen les coses que es diuen, que si no s’han dit, les coses no han passat, i ens fem un tip de dir i dir i dir perquè les coses siguin, passin, es facin, però de vegades les coses només són dites, i ja hi torna a haver aquí un només que potser hi sobra.

Ara dir és fer, i correm el risc que es deixi de fer per dir que es fa i prou, però si les coses es diuen i no es fan, no les tindrem pas fetes i no en podrem fer de noves, i se’ns omplirà el món de coses que se suposa que estan fetes, que de lluny ben bé ho sembla i tot, però si ens aturem i observem una mica el que ens envolta, si ens hi fixem, veurem que tot són només paraules, i aquí el només hi ha de ser i ja em dol prou, que jo visc de les paraules.

Vivim en l’era de comunicar que fem les coses, però les coses s’han de continuar fent, i sí que després és important dir-ho, però que el dir i el fer coincideixin és important per no perdre-hi més, en aquest món que estem dient més que fent. I ho dic, ho escric, i temo que per a segons qui potser fins ara només m’he limitat a dir obvietats, però després intueixo que a uns altres els puc haver obert una mica els ulls, els puc haver acostat un pèl més al verb del fer perquè després el del dir els soni més robust, i m’agafo a això segon per continuar dient i fent alhora.

Perquè escriure és fer, no només dir, perquè és l’escriure que diu i fa, o fa i diu, el que m’interessa, el que espero de les paraules dels altres. L’escriure de dir i prou és com les puntes de coixí, que sense estovalles que les sostinguin cauen a terra. Si dius que hi ha una taula i unes estovalles i no hi són, les puntes cauen perquè les has cosides a no res, has fet puntades al buit, a una cosa que només s’havia dit, que no s’havia fet. Cal la taula, i després, si en tenim, hi posarem estovalles, i si hi ha temps, vindran les puntes, per aquest ordre. Les puntes ara cada cop fan més falta, sí, perquè són una manera visible de dir que hi ha una taula amb unes estovalles, però la taula hi pot ser sense puntes, no al revés.

Si has de triar entre fer i dir, fes, fes i després, quan puguis, ja diràs, o ja es dirà el que has fet, o potser no caldrà que ho diguis, perquè creu-me que encara en som molts els que ens fixem més en les coses que es fan que en les que només, sí, només, es diuen, i ens hi fixem i les diem un cop hem vist que han estat fetes, que encara és així com es fa el món, dient el que has fet més que no pas el que faràs, confiant que el que fas parli per tu també ara que vivim en l’era dels missatgers.