20.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 21.01.2024 - 22:55
Per a fer-se una idea de la gravetat i la dimensió de la maniobra del jutge Manuel García-Castellón n’hi ha prou de saber qui és el fiscal de l’Audiència espanyola a qui va renyar i humiliar en la resolució de dijous sobre la investigació de la causa contra el Tsunami Democràtic. És Miguel Ángel Carballo, el fiscal de la ràtzia contra els CDR, l’home que va provar d’empresonar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco, l’ideòleg de la repressió contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez pel 20-S. Aquest fiscal ha provat d’aturar l’escomesa de García-Castellón contra Carles Puigdemont, Marta Rovira i una desena més d’investigats del Tsunami amb l’acusació de terrorisme, perquè no se sosté per enlloc, perquè la causa s’esllanguia, era a punt d’anar a petar a un jutjat de Barcelona per desordres públics, fins que es va començar a negociar l’amnistia. Aleshores García-Castellón va reactivar la causa, la va retenir a Madrid per terrorisme i va fer-hi aparèixer Puigdemont perquè no pogués ser amnistiat.
El fiscal va presentar un recurs contra l’exposició raonada de García-Castellón de mantenir la investigació per terrorisme i de voler-la traslladar al Tribunal Suprem espanyol perquè hi ha Rubèn Wagensberg, diputat d’ERC i membre de la mesa del parlament, que és aforat (al TSJC, per cert, i no pas al Suprem) i el president Puigdemont, que és eurodiputat. Carballo deia a García-Castellón que no hi havia pas cap fonament jurídic per fer-ho: “No s’ha esdevingut cap circumstància que ho justifiqui.” Però sí que hi ha hagut unes noves circumstàncies polítiques, que són les que han fet moure peça a García-Castellón.
El missatge de García-Castellón
I com que el fiscal insistia al jutge que no veia pas la manera de sostenir l’acusació de terrorisme en la investigació sobre les mobilitzacions del Tsunami, s’ha acabat enduent una reprimenda considerable; García-Castellón li etzibava: “Caldria reflexionar sobre el fet singular d’haver d’insistir davant l’òrgan que té per missió de ‘promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat’ sobre la contundència, quantitat i nitidesa dels indicis que permeten de sostenir la qualificació inicial de delictes de terrorisme.”
En la resposta al recurs de fiscal hi ha amagat, entre línies, un missatge inquietant de García-Castellón que permet d’entreveure l’ofensiva que s’acosta contra els investigats del Tsunami. Perquè el fiscal li deia que no podia fer l’exposició raonada per elevar la causa al Tribunal Suprem (per la presència d’un aforat i un europarlamentari) si abans la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola no havia resolt el recurs del fiscal mateix contra la investigació per terrorisme a tots els afectats. No pots tirar endavant si abans no resoleu el meu recurs contra la investigació, deia Carballo a García-Castellón.
Doncs bé, el jutge li diu que sí que ho pot fer, que la interposició del recurs d’apel·lació per part de la fiscalia “no té efectes suspensius, de manera que no impedeix que l’instructor continuï amb la normal tramitació del procediment”. I això pot voler dir, en darrera instància, i tenint en compte la interlocutòria del 6 de novembre, la citació a declarar de tots els investigats, amb les conseqüències que pugui tenir.
Les armes del Tsunami
A més, el jutge diu al fiscal que avui té molt més clar que no al novembre que és un presumpte cas de terrorisme. Però com pot afirmar que hi ha indicis contundents i nítids de terrorisme en les mobilitzacions organitzades pel Tsunami? Com poden encaixar en els fets que la legislació espanyola i la internacional exigeixen per fer una qualificació de terrorisme? Si no hi ha armes, ni morts, ni estralls, García-Castellón se’ls inventa. Les darreres interlocutòries d’aquest jutge de l’Audiència espanyola, amb un historial polèmic, amb relacions i vincles amb el PP i amb la ultradreta, tenen una ressonància a aquelles que rubricava Pablo Llarena al començament de la instrucció de la causa contra l’1-O quan s’empescava els indicis de la violència necessària per a qualificar el 20-S i l’1-O de rebel·lió.
Si aleshores Llarena comparava la protesta davant el Departament d’Economia amb “una presa d’ostatges amb trets a l’aire”, ara García-Castellón diu que la mort per un infart d’un turista francès en una terminal de l’aeroport és atribuïble a l’acció terrorista del Tsunami, i que “en l’acció desplegada el 14 d’octubre de 2019 a l’aeroport es van usar armes”. Quines armes? “Artefactes i substàncies d’una potència destructiva semblant: artefactes pirotècnics, mecanismes per a disparar projectils metàl·lics, extintors…” Més armes: “Carretons per a portar maletes, extintors, pedres, ampolles, garrafes, vidres, fustes, metalls, etc.”
Durant quatre anys, García-Castellón no havia demanat informes a AENA ni a l’Agència de Seguretat Aèria de la UE sobre l’afectació de la protesta en el trànsit aeri, en una infrastructura de transport important, estratègica; ni havia demanat l’historial mèdic del turista francès mort a l’hospital, ni les gestions que van fer el servei d’emergències i els Mossos d’Esquadra. No ha estat fins ara, quatre anys després, que ho ha demanat: perquè ara ha tingut pressa per retenir la causa per terrorisme, i ha procedit contràriament a com ho hauria de fer un jutge: primer diu que Puigdemont és sospitós d’un delicte de terrorisme i després mira de trobar els indicis que ho fonamentin.
El cas és que la resposta de totes aquestes autoritats al jutge en les diligències que ha anat encarregat d’ençà del novembre –just després de l’acord sobre la llei d’amnistia– no fonamenten una causa per terrorisme: perquè l’agència europea de seguretat aèria va respondre-li que no va alterar l’activitat dels aeroports europeus; perquè AENA va informar que l’afectació a l’aeroport de Barcelona fou limitada, amb vols cancel·lats i alguns retards, per la dificultat per part d’alguns controladors de poder entrar al torn de la tarda d’aquell dia, però amb cap incidència sobre la zona de pistes i d’embarcament… Però el jutge s’ho mira diferent, i veu estralls terroristes en aquells retards i cancel·lacions.
El terrorisme, el PSOE i el jutge
Amb el rebuig al recurs de la fiscalia, García-Castellón desbrossa el camí per impedir l’amnistia de Puigdemont, i hi avança de manera decidida i obsessiva, simultàniament a una negociació contra rellotge entre el PSOE, Junts i ERC sobre el punt fonamental de la llei que no és ben tancat, el del terrorisme. Els afectats per causes de terrorisme són exclosos de l’amnistia, sempre que hi hagi una sentència ferma, diu el text actual. Però encara hi ha un mínim marge d’interpretació perquè un jutge com García-Castellón entengui que si el terrorisme és a l’article 2 de la llei, el de les exclusions, i no en l’article 1, el de tots els casos inclosos, és que no deu ser amnistiable. Junts i ERC, que no van posar pas cap pega a aquest punt de la llei quan fou presentada, acordada i registrada al congrés espanyol, han demanat en el tràmit d’esmenes que sigui eliminat.
Però el PSOE no vol, és una línia vermella. I el temps per a tancar l’escletxa del terrorisme en la llei d’amnistia s’acaba, hi ha temps fins demà passat, a tot estirar. García-Castellón esprem aquesta oportunitat, la del terrorisme, contra tota lògica jurídica i contra el sentit comú. Contra el fiscal Miguel Ángel Carballo. Però García-Castellón no va pas sol. Els seus col·legues de l’Audiència espanyola hi tanquen files: deploren que la defensa d’un dels investigats, Josep Lluís Alay, critiqués en el seu recurs d’apel·lació les motivacions polítiques del jutge. “Són absolutament rebutjables les al·legacions de la defensa sobre una pretesa motivació política de l’il·lustríssim senyor García-Castellón.” El problema no és tant que a García-Castellón no l’aturi ningú; és que no va pas sol.
