Miss Tagless: “L’objectiu no és arribar a més gent, sinó a la meua gent”

Miss Tagless té més de catorze mil seguidors a YouTube, més de set mil a Instagram i a Twitter, i sis mil a Tik Tok… però no es considera una youtuber perquè no viu de fer vídeos. Tampoc no vol que la definim com a influenciadora perquè, diu, no influeix ni a sa casa i no li fa cas ni el gos. Creadora de continguts és el sintagma amb el qual es troba més còmoda. És de Pedreguer, a la Marina Alta, té vint-i-vuit anys i en fa cinc va batre rècords a YouTube quan va penjar un vídeo per a respondre a unes declaracions en què Carolina Punset deia que parlar català feia provincià i pagès.

En aquell moment, Miss Tagless vivia a Londres, on va treballar en una botiga de Levis i de recepcionista en algun banc de la City. A mesura que s’ha fet més coneguda ha anat obrint canals a totes les plataformes i els seus seguidors, que anomena trastos, la segueixen fidelment cap a Twitter, Instagram, Twitch, iVoox i ara, a Tik Tok. Fa tot just un mes que hi és i ja hi té més de sis mil fans. I és en aquesta plataforma on ha hagut de tornar a defensar el dret de parlar la seua llengua. Ho ha fet en un vídeo que també s’ha fet viral.

Entrevistem Sílvia P. Sesé per telèfon i la sensació és que està en un directe de Twitch o en un podcast. Parla molt de pressa, com per fer cabre totes les síl·labes d’una frase en un sol segon, i amb la mateixa espontaneïtat que té a les xarxes que controla. Parla del seu dret de parlar català amb naturalitat perquè és la seua llengua, i reflexiona sobre les coses bones i les dolentes que tenen les hores i hores d’exposició pública.

—Cinc anys després de l’episodi Carolina Punset us hem de tornar a preguntar per una polèmica amb la llengua a les xarxes.
—La veritat és que ha estat un poquet decebedor veure que encara hi ha una part de la societat que continua igual. I jo dic, per favor! Vull deixar clar des del primer moment que jo en cap moment no he dit que estiga en contra d’Espanya, és que la gent s’ho pren a un nivell polític, i és clar que la llengua pot ser política, però la llengua és molt més que això. La llengua ho és tot, però és que tenim la sort de viure en un estat plurilingüe, amb una riquesa cultural impressionant, i que apareguen actituds d’aquestes, a mi em trenca el cor, sincerament.

3setmanes van ja a tik tok i la penya continua demanant de males formes el meu contingut en castellà, supose que per allò de "DILO EN CASTELLANO, SUENA MÁS VERDAD"

Doncs va, rigueu-se un poc de jo parlant valencià controlant l'accent hahahaha pic.twitter.com/3jOjuigdos

— s í l v i a 🎗 (@MissTagless) January 29, 2021

—Cada vegada que feu un vídeo parlant de la llengua bateu audiències. Encara que no us agrade el terme, una mica influenciadora sí que ho sou, no?
—És clar, però la veritat és que em fa llàstima. Si em digueres que parle perfectament, o que tinc un control i un coneixement de la llengua espectacular, diria: “Poseu-me la bandera ara mateix que isc al capdavant de la manifestació!” Però no és el cas. I em defrauda molt, com us he dit, que la repercussió m’arribe perquè estiga enfadada. Ens hauria d’enfadar a tots. La meua reacció no hauria de ser l’excepció. Agraïsc una barbaritat la repercussió i el suport dels mitjans de comunicació i els usuaris de les xarxes, però no deixa de ser una situació un poc preocupant si mires el calendari i veus que estàs en 2021.

—Així i tot, la comunitat de creadors de continguts en català ha augmentat molt d’ençà que Miss Tagless va començar fa cinc anys.
—Sí. Quan vaig fer el meu primer xou no coneixia més que dos o tres creadors en la nostra llengua. I eren de Catalunya, perquè del País Valencià coneixia ben poca gent. Ara crec que som més de dos-cents a plataformes com Twitch, de directes. I em sembla una exageració. Hi ha gent que arriba a més de mig milió de seguidors en la nostra llengua a xarxes com ara Tik Tok, que ara és on hi ha la gent més jove. Jo he arribat un poquet tard. Tot just fa un mes que sóc a la plataforma i encara estic acostumant-m’hi, perquè jo tampoc no sóc tan jove. A YouTube també ha augmentat una barbaritat el nombre de canals amb continguts en valencià. S’ha normalitzat.

—Per què heu entrat a Tik Tok, ara?
—Un parell de xicones més jovenetes que jo em van dir: “Hauries de venir a Tik Tok, mira què fem nosaltres.” I em van passar enllaços. Jo no m’aclaria, però vaig veure que per poder xafardejar m’havia d’obrir un compte. I vaig començar a riure moltíssim. Vaig veure que Tik Tok no és tan sols per a adolescents o per a gent bonica i jove. No és tan sols per a ballar, sinó que hi ha contingut molt variat. I vaig pensar que potser jo també m’hi podia fer un lloc i vaig començar a penjar-hi vídeos. La meua gran decepció amb la humanitat ha estat aquesta gent exigint-me de passar-me a una llengua per a arribar a més públic. Jo veig que he tingut unes xifres espectaculars. No fa ni un mes que sóc a la plataforma i sense haver fet res ‘extra-mega’ viral, excepte aquest vídeo de la llengua, tinc més de sis mil seguidors.

—Són molts.
—Aquesta és la meua quarta setmana. Que dius, no ets la substituta del Rubius ni de qualsevol d’aquests influenciadors que hi ha, però si et pares a mirar, hi ha gent que fa mesos que hi és i no passa dels dos-cents, i ho fa en castellà o en anglès, i dius, home…

—…
—Doncs que potser l’objectiu no és voler arribar a més gent, sinó voler arribar a la teua gent. És una frase que acabe de furtar d’un usuari de Twitter de qui no recorde el nom, però que m’agrada molt.

—I quina és la vostra gent?
—Sincerament, encara que molta gent puga pensar que la meua gent és gent a qui li va el poc trellat i que parle o entenga el valencià, m’he trobat amb els ulls oberts i la boca oberta en veure que em segueix gent de tot l’estat espanyol. I el contingut els agrada i l’entenen. He al·lucinat del respecte que tenen. Tinc a moltíssima gent castellanoparlant de Llatinoamèrica… Molta gent que estudia la llengua i li interessa. Crec que el meu nínxol de mercat, per dir-ho d’alguna manera, seria gent respectuosa, que li agrade el poc trellat, però respectuosa i disposada a canviar el punt de vista. No sempre hem de tenir una etiqueta, això m’agrada i això no, o jo entenc d’això i d’allò no. Al cap i a la fi ens podem entendre. Podem entendre gent que parle italià, portuguès, francès i moltes altres llengües que s’assemblen tant a la nostra.

“Veig molta hipocresia a les crítiques als ‘youtubers’ que marxen a Andorra i molt de silenci amb esportistes i amb la família reial”

—Com treballeu el llenguatge i el contingut per a les diverses finestres on sou present?
—Potser m’enganye, però pense que faig el mateix contingut a una banda i a una altra. Em té igual el format, però hi ha la limitació del temps a Tik Tok i a Twitter, per exemple. Intente d’explicar les coses més directes i no anar-me’n per les branques, però sempre em base en experiències pròpies. Coses que pense que he pogut fer malament i ho explique perquè a algú li pot fer profit.

—S’ha acabat l’aventura d’À Punt?
—Fa temps que, per desgràcia, no em criden. Entenc que això del xou business són modes que van canviant, però si es tornàs a presentar una altra oportunitat, estaria més que encantada. La darrera cosa que vaig fer va ser per a la ràdio i va ser una experiència completament nova, molt interessant i molt divertida.

—On treballeu, ara?
—Sóc teleoperadora en una empresa de telefonia mòbil. Tant com m’agrada parlar, és la millor feina que hauria pogut trobar.

—Sou la persona que ens telefona cada dia a l’hora de la migdiada?
—[Riu] Jo sóc eixa persona. La meua jornada s’acaba a migdia, per tant no tinc gaire opció de molestar, però sí. Encara que la majoria de vegades estic en atenció al client, perquè m’agrada xerrar, però també escoltar.

—No us heu fet rica amb YouTube o les altres plataformes?
—Rica? [Riu] Ui! Rica d’experiència, de rialles i de mentalitat, però de diners, no.

—Us ho preguntava per la decisió de col·legues vostres com ara el Rubius i alguns altres, d’anar-se’n a viure a Andorra. Ho faríeu?
—Personalment, diré que no, perquè jo sé què és estar fora de casa. Els sis anys que vaig fer a Londres m’han servit per a adonar-me que preferisc tenir els meus pares, els meus familiars, els meus amics i tota la gent que m’estime a prop o a una hora i mitja màxim de cotxe que no pas a dues hores d’avió. Perquè es passa molt malament. Per diners no ho faria.

—La motivació dels influenciadors que marxen és més econòmica que no sentimental, sembla.
—Respecte la seua decisió i pense que si es parla d’això, potser és perquè es critica que una gent tan jove, sense experiència de la vida, segons els crítics, guanyen tants de diners. No sé si és per moralitat, o simplement és per tirar-los damunt un poc de merda, parlant clar, per enveja. I aquesta gent no diu res dels futbolistes, dels cantants, ni dels artistes que viuen, entre moltes cometes, a Andorra, però passen el cent per cent del temps a l’estat espanyol. No els diem res? No ens sembla malament? I ja no ens parem a mirar quant cobren alguns polítics que també tenen empreses i propietats en uns altres estats. I el gran xou que s’ha muntat amb la família reial? Jo hi veig hipocresia.

“Em pareix vergonyós això que fan amb Pablo Hasel i amb Valtònyc per haver dit que el rei és un lladre”

—Us autocensureu a les vostres intervencions?
—No. Però sempre intente ser respectuosa amb segons quins temes, i tot i que tothom pot cometre errors, intente ser respectuosa i pensar que res del que dic pot ofendre algú que pense completament diferent, o que està afectat per alguna de les coses que dic. Un altre tema és que la teua opinió o el teu punt de vista estiga de la banda dels que oprimeixen col·lectius desafavorits… Aleshores, jo ho sent molt, però no puc respectar aquestes opinions. Intente ser tan clara com puc i dir el que pense.

—Què en penseu que hi haja persones a la presó i a l’exili per haver-se expressat lliurement?
—Sincerament, em pareix vergonyós! Jo us diria que em sent espanyola, però no em sent espanyola d’aquesta Espanya que fa això. No em sent espanyola de l’Espanya que li dóna deu dies d’avís a un raper per dir que el rei és un lladre [Riu burleta] i que el clavaran a la presó en deu dies, quan tenim el mateix rei del qual es parla fugit de l’estat per lladre, parlant clar. És una hipocresia tan gran! I que Valtònyc estiga a l’exili per haver-se expressat… A ells, i a Willy Toledo, els passa això, però després hi ha qui fa afirmacions que fan molt de mal i que maten persones, afirmacions que van en contra del col·lectiu LGTBIQ+ i contra molts drets fonamentals de la humanitat, i no els fan res. És un abús de poder decebedor. Veig coses a les xarxes i he de comprovar que estem en 2021, perquè sembla que estem cinquanta anys enrere. I em sembla que coses com aquestes no deixaran de passar. I això dol. Tinc molts amics i amigues músics que, sincerament, em fa mal pensar que un dia els puga passar això per alguna cosa que canten.

—Aquests temes, els toqueu als vostres vídeos?
—Hi ha molts temes d’aquests sobre els quals opine sobretot a llocs com ara Twitch, o en directes. No me’n considere experta i sé que la meua opinió no val més que la d’una altra persona, però per descomptat, si algú em pregunta, no tinc cap problema de parlar de qualsevol tema. No em crec amb la veritat absoluta sobre res, però si algú vol obrir debat, com una xerrada de bar entre amics, jo sense cap problema.

—Heu tingut cap problema o enganxada amb ningú o amb cap administració per haver dit sempre allò que penseu?
—Amb institucions, no. Però sí que he tingut moments d’assetjament o de vigilància. M’han dit que saben on viu la meua família… Era quan vivia a l’estranger, i això em causava angoixa. També he rebut amenaces, com ara “quan arribe et faré això o allò…”, coses prou fortetes. Però al cap i a la fi entens que són gent, trols, que s’amaguen darrere una imatge falsa i un nom anònim i aprofiten per a desfogar-se. Crec que aquestes no són perilloses de veritat. Segurament seran persones amb complexos i amb una vida molt trista i fan aquestes coses per a sentir-se un poc millor. Jo els intente entendre en certa manera, però de tant en tant encara els conteste alguna cosa. També rep comentaris de caràcter masclista, valencianòfobs…

—Heu tingut por?
—A vegades rep algun correu electrònic amb alguna expressió que m’ha fet preocupar un poc. Ho he intentat de denunciar, però mai no he tingut por per la meua vida. Però, uf. Una cosa és un trol i una altra que et diguen: “He vist les teues germanes al parc”, o “Sé on viuen els teus pares.” Hi ha gent que es pensa que perquè algú comparteix les seues intimitats o els seus punts de vista, ja els poden insultar o dir el que els passa pel cap. I no pensen com pot afectar a l’altra persona. Ja han passat desgràcies amb influencers i youtubers internacionals. Trobe que ara estem en un moment en què a tots ens agrada de compartir un missatge d’amor i de respecte, però després alguns es posen en mode trol i comencen a fer maldats.

—Quan us poseu davant la càmera, sou Sílvia o sou Miss Tagless?
—Sincerament, des del principi m’ha fet por dir que sóc un personatge. Des de fa uns anys he agafat naturalitat davant la càmera i no m’amague. Seria molt hipòcrita negar que al principi em costava una barbaritat de posar-me davant la càmera, no em sabia moure. Es notava que ho passava malament. Ara veig eixos vídeos i pense, ai… Però ara també hi ha dies que potser no estic contenta, però no posaré mala cara. No puc estar parlant de música, que és allò que més m’agrada en aquest món, i estar amb la cara de: “M’ha vingut la factura de la llum i aquest mes a veure com menge.” Sempre es fingeix un poc. També hi ha el dia que dius: “No puc aparentar res, m’òbric en canal i ho solte tot.” Això normalitza el meu contingut, però entenc que hi ha molta gent que no vol fer-ho. 

—Tots aquests mesos de pandèmia, gairebé un any, us han afectat poc.
—Clar! Em sap greu de dir-ho, però a mi la pandèmia m’ha vingut beníssim. Treballar des de casa m’ha permès d’estalviar-me el temps d’anada i tornada de la feina i he pogut fer més continguts per escampar el meu projecte. M’ha vingut bé, però vull que s’acabe perquè les vides de les persones estan davant de tot. Tant de bo, quan s’acabe tot, puga continuar treballant des de casa. És una meravella.

—De totes les xarxes on sou, en quina us trobeu més còmoda?
—Em sent còmoda en totes, però la veritat és que a Twitch tens un contacte més proper, al moment. A YouTube veus la reacció general del públic, però pense que ara mateix Tik Tok es queda amb aquesta funció. Instagram també és propera a la gent, és allà on hi ha més moviment, és més instantani.

“A vegades pense que m’estic fent major, però després veig gent que ho és més que jo i dic: Xica, fins que ens en cansem”

—Continua tenint el mateix sentit el vostre nom? Encara continueu sense etiquetes?
—Pense que després de cinc anys creant continguts és difícil no posar-me etiquetes, però tot i això continue sent una persona que no es vol definir. Però no em representa una sola cosa. Al llarg dels anys he canviat molt d’opinió i m’agradaria continuar fent-ho perquè mai no es té la veritat absoluta sobre res i tot el que puga anar aprenent i canviant el punt de vista són coses que m’ajuden.

—De tota la gent del vostre món, a qui admireu?
—Uf… Cada dos o tres dies mire certs perfils a les xarxes. Hi ha gent de la qual no em perdria els seus vídeos per res del món. Hi ha gent que si en fera més, que tremole el Rubius i tot Andorra. Adore Emma Tomás, que fa unes entrevistes espectaculars al seu canal Diàlegs. A Tik Tok, seguisc a Redeula, que és una artista de Twitter i no em puc perdre cap dels seus fils. I més gent. També seguisc algun blog de viatges. A Twitch hi ha una barbaritat de videojugadors, com una valenciana que juga als Sims i té una barbaritat de paciència, i tu vas i la mires…

—Heu pensat de canviar els continguts que oferiu?
—La majoria de coses que em preocupaven fa cinc anys, no són les que em preocupen ara. Sóc la mateixa persona, però vaig creixent. I també creix el públic que m’acompanya. Però un fil que es manté són les preocupacions socials. Espere no canviar en eixe sentit i no arribar a dir que tant m’és què passe al món.

—Cap a on aneu?
—Sincerament, no ho sé. En aquests anys hi ha hagut moments que he pensat que m’estic fent major, que hi ha moltes persones que tenen deu anys menys que jo i que ho peten a les xarxes. Però després pense que hi ha persones que tenen deu anys més que jo a les quals també els encanta compartir el seu dia a dia i les seues experiències. I davant això, jo dic: “Xica, fins que ens en cansem”, i ja està.