Misha: “Ara hem de cuidar-nos la salut mental”

Els joves que comencen ara el seu projecte vital ho fan enmig de la pandèmia de la covid-19 i la crisi econòmica posterior. Alhora són els qui han viscut el procés polític independentista i han vist l’exili i la presó que se n’han derivat. Aquests joves tenen una mirada i una actitud marcades pel paisatge, però també per l’edat. VilaWeb ha volgut conèixer-ne alguns i avui presenta el testimoni de Kahmisha, Misha, professora d’anglès i francès, cantant de reggae, que va començar la pandèmia sense feina fixa i amb dificultats per a renovar els papers, però que ara té feina i els papers resolts. És la tercera veu que escoltem, després de la Queency i la Crotchet. Heus ací el seu testimoni:

“Vaig néixer a Toronto el 1990. Em dic Kahmisha però em diuen Misha. La meva mare comercialitza amb productes orgànics i el meu pare, d’origen jamaicà, és comptable en una empresa. Tinc germà i germana petits. Vaig estudiar educació. Vaig arribar el 2016 a Catalunya. El Canadà és increïble, però les coses que m’agradaven d’allà (com la música i la cultura) aquí les vaig veure ampliades i a sobre em va encantar la passió de la gent sortint al carrer. Lluitadors. Vaig viure els moments intensos d’abans del referèndum. Vaig sortir del Canadà per viure la vida, i vaig veure que aquí es feia. Gent amb sentiments. Això em va agradar. Al Canadà es dediquen a treballar i prou. Aquí veus unes altres maneres de viure.

Una vegada instal·lada aquí, a casa d’una amiga que vaig conèixer arribant en BlaBlaCar des d’Itàlia (on treballava), cada vegada que volia sortir de Catalunya i anar a un altre país tenia problemes. Com si algú em digués “queda’t aquí; on vas?” I sóc aquí.  Treballo de mestra d’anglès i francès a Sabadell, en una escola i una acadèmia d’idiomes. Però també he treballat per a hotels, esdeveniments, cuina… I a la música.

He passat el confinament i ha estat horrible. Vivia a Cerdanyola amb la meva xicota i els meus animals (dos gats, una gossa i un conill), vam fer el trasllat al pis on som ara Sabadell, i dos dies després, confinament! No teníem fetes ni les instal·lacions. Ha estat dur. Vaig començar el confinament sense feina fixa, molta càrrega emocional per la mort de la mare de la meva parella i problemes amb els papers. No tenia els papers renovats. Finalment, el problema es va resoldre el mes d’agost del 2020. Ho he resolt gràcies a la covid-19. Ha estat més fàcil fer la gestió en línia.

Durant el confinament no he tingut gens d’ajuda econòmica. La meva parella tampoc. Ella vivia en un bosc fins fa poc. Però mira, la feina la vaig trobar durant el confinament. Per Google vaig buscar escoles de la vora que feien idiomes i vaig enviar correus electrònics. I vaig trobar feina i vaig arreglar els papers.

Just abans del confinament tenia el disc de reggae acabat. Es diu Black and Alive. Aquesta sóc jo: negra i viva. Sobrevivim. Tot i fer reggae estic mot oberta i vinc del Rhythm and blues. Canto hip-hop, rap, reggae. Canto en anglès, alguna cançó en castellà i una col·laboració en català. Amb el català vaig a poc a poc. M’agradaria fer-hi més temes, per connectar amb el públic d’aquí. Ara estic molt abocada al projecte de l’àlbum. Hi ha bones oportunitats. Vaig començar amb el productor Siva, germà d’Adala, el noi que canta Reggae en català. Increïble com ho fa. Siva em va produir al seu estudi. Ara busco banda per a l’estiu. Aquí a Catalunya vaig retrobar-me amb el reggae i vaig llançar-me a fer música, que al començament feia només poesia, l’spoken word. Algú em va demanar de fer una cançó. I mira.

He seguit una mica la política catalana. Crec que la independència es vol per motius diferents, i ho veig bastant bé. Quan arriben els canvis, t’has de moure. El dia del referèndum jo era aquí i vaig fer una cançó que es deia “Not a War Zone“. Jo veia que volien votar, i la manera com va reaccionar el govern i la policia em va semblar molt malament. Vaig veure que també passava a Xile. A mi el Primer d’Octubre em va enganxar en ple trauma per la falta de renovació dels papers. Hi donava suport i hi volia anar, però no em volia arriscar. La primera vegada que he estat víctima de racisme ha estat aquí a Catalunya. A Terrassa. Em van parar uns ‘secretes’ sortint de l’estació de Terrassa. Em van posar les manilles sense necessitat. Va ser molt incòmode.

Hi ha moltes coses que el govern haurà de gestionar en la postpandèmia. Sé que no és fàcil. I caldrà una avaluació i una reflexió. Jo crec que després de la pandèmia hem de cuidar-nos la salut mental. I el control de les emocions. Treballant amb nens he après que ells tenen molta resiliència. Ho aguanten tot. I ho normalitzen. Però no sé si això els passarà factura després.