Misèria i companyia

A Catalunya la misèria moral espanyola ja no pot sorprendre ningú, però a l’estranger encara és causa de sorpresa. N’hi ha hagut prou amb el tracte acordat a Kossove durant el partit de futbol jugat a Sevilla per a confirmar la imatge de país intolerant i estrafolari que Espanya projecta al món. Espanya és decididament diferent quan es compara amb les democràcies liberals. És un dels pocs països de la Unió Europea que extravaga de les normes de convivència, tant a l’interior com a fora, avantposant interessos difícils de confessar a la concertació de voluntats democràticament expressades. En aquest cas la causa inconfessable de l’interès a negar la realitat estatal de Kossove és la negació del dret de la minoria nacional catalana a l’autodeterminació. Previsiblement, l’estat tornarà a llençar uns quants milions en una campanya més d’España Global per reparar l’irreparable. I és que la realitat sempre acaba imposant-se a la propaganda.

Vista amb la perspectiva dels anys, la transició –oficiada bàsicament pel PSOE– fou una operació de rescat del franquisme. No sols per la llei d’amnistia i el pacte de l’oblit, sinó amb la recuperació gradual però cada vegada més evident de la praxi essencial de la dictadura: la corrupció, la persecució de les minories nacionals, l’abús del poder, la centralització i el monopoli de l’estat per l’elit madrilenya, guardada per un exèrcit ideològicament adoctrinat. I per garantir-ne la continuïtat, un aparell de propaganda sense fissures entre els mitjans públics i els privats, tots a les mans de l’oligarquia madrilenya amb algunes terminals de províncies, com El Periódico i La Vanguardia a Barcelona.

Sovint s’ha dit que el procés català d’independència ha obert els ulls a molta gent que es negava a veure allò que ja era evident. Però els GAL no són d’ahir, l’anticatalanisme visceral d’El País (l’òrgan oficiós del PSOE durant dècades) tampoc, i l’espoliació fiscal no ha estat sols cosa dels anys de traspàs. Però és cert que tot ha esdevingut més transparent, més cínic, del 28 de juny de 2010 ençà. El PSC, partit que primer havia defensat l’autodeterminació, després un estat federal i sempre la preeminència formal de la llengua pròpia, s’ha franquistitzat sota la pressió dels capitosts madrilenys. Volen pescar vots a les aigües tèrboles de Ciutadans. Per això, Salvador Illa, el nou líder de l’espanyolisme a Catalunya, no ha tingut inconvenient –ni cap remordiment– a trencar el tabú de la llengua i assimilar el partit al franquisme sociològic. Els socialistes ja formen un tot amb la dreta realment existent al parlament català, i ara són els comuns que recullen el testimoni d’aquell PSC de l’ambigüitat i els equilibris, el difunt partit dels Reventós, Maragall, Obiols, dels hereus del catalanisme d’avantguerra que als anys vuitanta i noranta aportaren al seu partit, ja supeditat al PSOE, la coartada cultural que més tard dinamitarien els barons de la corona metropolitana durant l’aventura de l’estatut.

L’estrangulament de l’economia catalana i la marcada decadència del sector públic havien d’haver estat revulsius per als centenars de milers de catalans socialitzats –a casa i a l’escola– en l’espanyolisme, car tots comparteixen horitzó vital amb els catalans de tradició. Un horitzó com més va més anivellat amb la misèria general espanyola, si se n’exceptua el laberint del Minotaure i cort dels miracles de la capital. Proposar-los un horitzó més esperançat és com descriure un paisatge a un cec. Limitant-se a la que els ofereixen mitjans espanyols, no coneixen cap altra visió que l’espanyola, que ells mateixos consoliden girant-se d’esquena al país que un dia fou l’esperança dels seus pares i avis. Acabats de corcar en la intel·ligència de les coses per la propaganda dels partits –a la bestiesa de la dreta acaba d’afegir-s’hi la insidiosa campanya racial dels comuns–, no hi veuen més enllà de l’status quo degradant.

Però “els altres catalans”, que avui ja són la minoria nacional minoritzada, tampoc no són aliens a la propaganda. La independència no és a l’horitzó, no perquè sigui impossible, com pretenen els immobilistes, sinó perquè massa gent hi veu una nosa en lloc d’un alliberament. El tràngol és difícil de superar, perquè aquesta qüestió tan senzilla d’entendre, hi ha partits que l’emboiren amb la ideologia. És veritat que d’ideologia qui més qui menys, tothom en té, car el règim que suplantà l’estat teocràtic per força havia de ser ideològic, del moment que la religió –a Occident, si més no– ja no pot ser el principi unificador de la política. El drama de derivar-ho tot cap a la ideologia és que aquesta fa molt difícil d’equilibrar les tendències en conflicte orientant-les a una finalitat compartida.

A Catalunya la conjuminació dels blocs ideològics en nom de l’interès nacional ha fracassat amb la divergència cada vegada més notòria entre ERC i Junts per Catalunya. I a la fossa sentimental que s’ha obert entre aquestes formacions s’hi enterra la independència. Queixar-se de la realitat és estèril, però reconèixer-ho no obliga a fer cabrioles dividint la causa del divorci equitativament entre les parts. La ideologia, com l’estrabisme, es corregeix amb una lent que permeti de veure la realitat més definida. I en política la lent correctiva no són els discursos sinó les conductes. Els discursos es fan per desvirtuar l’evidència, però a l’esfera de l’acció els fets esmenen les paraules. El divorci sota pretext ideològic l’ha procurat fonamentalment ERC. Ho fa, pel cap baix, des del desembre del 2017. D’aquesta obsessió pel trencament ve la dèria d’assimilar Junts a l’antiga Convergència sense importar gens ni mica el principi de realitat. La insistència recorda la coneguda tàctica del ministre nazi de propaganda: repetir la mentida fins que esdevingui veritat. Però qui sigui capaç d’esmunyir-se de la xarxa de consignes i mirar les coses en la seva essència, què hi pot veure a l’actual política catalana? D’antuvi, una paradoxa en cerca d’una explicació.

ERC és oficialment independentista, però un partit que posa al capdavant una figura tan poc carismàtica, tan poc inspiradora i tan poc compromesa amb aquest objectiu com Pere Aragonès és un partit que no té cap intenció d’encoratjar les masses a enfrontar-se amb l’estat. Aragonès és, com ja ho fou Torra, el substitut del líder real del partit, amb la diferència que Puigdemont encara representava la força moral de l’independentisme quan Oriol Junqueras impedí que fos investit. L’executor de la maniobra fou Torrent, però a Junqueras el delatà el “gràcies, company” amb què regracià el seu majordom. En sintonia amb l’estat, des d’aquella jornada ERC ha fet tant com ha pogut per neutralitzar Puigdemont.

Si Puigdemont és la peça a abatre és perquè toca la part més sensible i descarnada de l’estat: la mentida de la pretesa democràcia. I és molt cridaner que ERC disfressi la mentida amb una estratègia de “diàleg” que si ha aconseguit res ha estat reforçar el PSOE i en compensació atènyer un minúscul sorpasso a les eleccions catalanes.  Però, així i tot, Puigdemont molesta. Tot i que la presó és una escandalosa conculcació del dret i un element a favor de la imatge de resistent de Junqueras, aquest no pot competir amb Puigdemont en lideratge ni en eficàcia. Li manquen la projecció internacional, la capacitat oratòria i l’audàcia del seu rival. Per això ERC fa tant com pot per desvirtuar el Consell de la República, l’únic òrgan creïble de coordinació de les forces independentistes, i s’empesca la inaudita proposta d’entrar-hi amb autoritat autònoma, ço és, divergent. Dit d’una altra manera, ERC proposa de perpetuar al si del Consell la discòrdia que ha mantingut al cor del govern durant la darrera legislatura, exportant-la a l’organisme creat per a transformar la lluita ideològica en lluita d’alliberació nacional.

La negativa d’ERC de supeditar la independència a un organisme de coordinació que, a diferència del govern, quedi a recer de la repressió és i serà el principal escull en la negociació d’investidura. De la decisió d’ERC de sotmetre’s o no a una estratègia col·legiada de lluita depèn que amb la investidura es rescati o s’acabi d’extingir l’ambició nacional. La perspectiva, en aquest dilluns de Pasqua, no és pas una jubilar resurrecció del procés, car la negociació s’ha orientat malament des del principi. I no sols per l’acord prioritari amb la CUP, que declara inconvenients els perfils de Junts abans no hi hagi pacte. La negociació també l’ha esguerrada Junts. Del moment que s’ha compromès a investir Aragonès passi què passi, s’ha quedat sense cartes. El rellotge corre en contra seu i Aragonès sols ha d’asseure’s i esperar que el pas del temps augmenti la pressió sobre Junts. Aquest modus operandi és difícil d’entendre, car inicialment la relació de forces era la contrària, a condició, és clar, que Junts hagués tingut el valor d’assumir el cost d’unes eleccions repetides. I aquesta és, al meu entendre, la prova del cotó de la determinació de Junts.

Diversos comentaristes han proposat l’única sortida digna d’aquest embolic. Junts hauria de facilitar la investidura del president més gris després de Montilla, regalant a ERC l’oportunitat de formar amb la CUP el govern més progressista de la història, si escau amb la participació dels comuns, l’objecte del desig dels republicans. Seria instructiu observar el gradual deteriorament de la Generalitat, amb un executiu que previsiblement reproduiria el desori de la política espanyola, amb els anticapitalistes astorant els inversors mentre el país s’enfonsa en la crisi postpandèmica sense cap força per a afluixar la tenalla extractiva de l’estat. Les declaracions guerracivilistes d’alguns cervells d’ERC, com l’al·lusió de Tardà als masovers que són a punt d’ocupar la finca, i l’enduriment del dogmatisme ideològic que impliquen aquesta declaració i unes altres de semblants revelen nostàlgia pel frontisme d’una època tràgica que a Catalunya no li convé saludar de nou.

L’experiència de l’oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència i la voluntat d’anar-hi sense fer marrada per miratges d’espanyola benvolença.

La força de l’independentisme durant el quinquennium mirabile entre el setembre del 2012 i l’octubre del 2017 es degué, en part, a la confiança que els polítics, empesos per les organitzacions cíviques i la societat, serien conseqüents amb les seves promeses. El desencís ha vingut, més que de la violència de l’estat, de la revelació que en els partits i en el govern mateix hi havia més aparença que no substància. Si ara Junts renuncia a participar en un govern autonomista condemnat d’antuvi a la desmoralització i al desgavell i es decanta per fer oposició conseqüent, podrà aspirar d’ací a uns quants anys a restablir la fe en la mobilització i a erigir-se en líder indiscutible de la pròxima onada reivindicativa. En aquests moments, la disputa per l’hegemonia i en definitiva per la ruta que prendrà el país pròximament no és una qüestió d’ocupació de conselleries sinó de sinceritat en el patriotisme.