La Fundació Miró es converteix en epicentre cultural amb una exposició inèdita sobre Miró i Matisse

La Fundació Miró de Barcelona acull a partir del divendres 25 d’octubre i fins al 9 de febrer del 2025 l’exposició “MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, que ens mostra d’una manera intel·ligent, sensible i altament delicada, alhora que gens òbvia, la relació vital i artística entre Joan Miró i Henri Matisse. És una exposició feta en col·laboració amb el Museu Matisse de Niça. El comissari, Remi Labrusse, especialista en ambdós creadors, i l’assistent comissarial, Veronique Dupas, membre de l’equip de la Fundació Miró de Barcelona, proposen una exposició que té la particularitat de creuar la història vital de tots dos, l’admiració mútua, la cultura catalana compartida, l’actitud revolucionària també compartida i la mirada que els va permetre d’avançar en la seva recerca artística, en diferents etapes de la vida de cadascú. 

En aquest sentit, el desafiament de la proposta, allò que la fa singular i original, és, com diu el comissari, el fet de fugir de la concepció clàssica del terme “influència”. I això vol dir que no hi ha imitació, que no es mostra la relació de tots dos artistes a partir de la similitud de les obres o en relació amb l’edat i el mestratge, per tant, de la submissió, sinó que s’ha incidit en una sèrie d’encreuaments entre tots dos a partir de dos aspectes, un primer de naturalesa històrica i un segon de naturalesa estètica. I aquests moments d’encreuament tenen a veure, per exemple, amb l’interès de Miró pel fauvisme i per Matisse, sobretot a començament de la dècada del 1940, o en l’interès de Matisse per l’obra de Miró dels anys vint, quan aquest vol assassinar la pintura. En un moment en què Matisse té una crisi creativa, la recerca de Miró li és un revulsiu. Hi ha estímuls recíprocs. En tots dos casos, les obres d’ambdós artistes es reflecteixen en l’altre com esperons per revolucionar i redefinir les fronteres de l’art. 

Una mirada nova

El director de la Fundació Miró, Marko Daniel, ha assegurat que la revolució que va significar la nova mirada de l’art d’aquests artistes ha tingut una influència determinant en la manera com després s’han establert nous enfocaments. Ha dit: “En aquesta exposició veiem que tant Miró com Matisse van revolucionar la pintura trencant amb els patrons del passat i aportant noves maneres de veure el món. I han tingut una influència en nosaltres, perquè gràcies a ells també veiem el món diferent i tenim una manera de mirar i de relacionar-nos amb el món que no s’entendria sense la seva revolució.”

Marko Daniel ha parlat de la bellesa de la mostra i del xoc visceral que originen la juxtaposició d’algunes obres de tots dos artistes. És el cas dels dos quadres de fons blau que tanquen la mostra: Pintura (El guant blanc), del 1925, de Joan Miró; i la Vista de Notre-Dame, del 1914, d’Henri Matisse. I la poètica que destil·la tota la mostra, nascuda sovint de l’atenció pels detalls, s’entén perfectament amb els quadres que es troben al costat, també a l’última sala: dues obres on Miró va col·locar un punt vermell, obres que van acompanyades d’un comentari sobre Miró que Matisse fa en una carta a Louis Aragon: “Ell pot representar el que vulgui en el llenç, però si, en un moment determinat, ha col·locat una taca vermella, pots estar segur que ha de ser allà, no en cap altre lloc, allà és on ha de ser.”

Daniel també ha destacat la importància del text del catàleg escrit per Rémi Labrusse, que considera que formarà part de les lectures dels cursos de la carrera d’història de l’art. Així també aportarà molt de plaer i coneixement la possibilitat de llegir-lo a casa.

Pierre Matisse, figura clau

Veronique Dupas recorda que “MiróMatisse” és una exposició inèdita, de la relació entre dos artistes inexplorada fins ara. “La recerca té el punt de partida en la correspondència d’Henri Matisse amb el seu fill Pierre, que de fet és el personatge clau.” Perquè l’any 1930 Pierre Matisse es converteix en el marxant de Miró a Nova York i li organitza la primera exposició als Estats Units. I el 1934 munta a la seva galeria la primera gran exposició individual de Miró. En aquella època, Henri Matisse es trobava en una crisi creativa i Pierre li proposa que l’ajudi a triar les obres de Miró per a enviar de París a Nova York. Són obres de l’època en què Miró parla d’assassinar la pintura. Aquestes obres esperonen Matisse, que hi veu un estímul per a obrir un camí nou per a explorar i reiniciar en la pintura. Fins i tot demana al seu fill dos quadres de Miró, que s’enduu a casa, per estudiar-los. En aquesta època, doncs, Miró és una font d’inspiració per a Matisse. D’aquí ve que el títol de l’exposició posi el nom de Miró davant del de Matisse, tot i que és més jove i formaven part de generacions diferents, perquè Henri Matisse havia nascut el 1869 i Joan Miró el 1893. Tenien vint-i-quatre anys de diferència.

Però Miró, en la seva època de formació, ja s’havia mirat Matisse, per mitjà de Sunyer, en les ressenyes de Joan Sacs, a la galeria Dalmau… I més endavant, ja ho hem dit, Miró torna a reivindicar el fauvisme i especialment l’època fauvista de Matisse, una obra que va realitzar a Cotlliure. Per això els comissaris parlen d’una sensibilitat, d’una cultura mediterrània i de la costa catalana compartides. Matisse de Cotlliure estant, Miró de Mont-roig del Camp estant. En la recerca feta, també descobrim que ambdós artistes comparteixen el gust pels elements de la vida quotidiana i també el gust pels colors.

Ara, el subtítol, “Més enllà de les imatges”, remet a una idea desenvolupada per Rémi Labrusse: “Es tracta de la dimensió crítica de l’art que tots dos artistes ens proposen. La idea de desconstruir la tradició, que és una manera de percebre les imatges i després de tornar a construir-les.” En relació amb això, el comissari diu que la idea d’assassinar la pintura en Miró i l’estètica decorativa de Matisse (que també vol anar més enllà de la pintura, quan parla de deixar-se guiar per la seva mà, per exemple) tenen la voluntat de qüestionar la representació clàssica, una representació que havia pouat històricament en l’expressió literària de les imatges.

Reconstruir i recomençar la pintura. Per Labrusse la paraula més important de l’exposició és “vitalisme”: “Miró i Matisse comparteixen i s’encomanen una mena d’energia vital positiva que els diferencia d’altres creadors avantguardistes. I això ressegueix tota l’exposició.”