19.01.2018 - 22:00
El setembre del 2003 va ser desenterrada d’un hort de Bagdad la Dama de Warka, un dels tresors artístics més antics, d’uns cinc mil anys. Havia desaparegut del Museu Nacional de l’Irac l’abril d’aquell any, durant la invasió nord-americana, quan el museu va ser saquejat. La Dama de Warka, que els occidentals anomenen la Mona Lisa sumèria, és una escultura d’uns vint centímetres, d’ulls ametllats grossos i oberts, que es conserven negres, sense parpelles. La representació és harmoniosa i geomètrica. Porta el nom de la ciutat que avui es diu Uruk, on es va inventar la primera escriptura, la cuneïforme, de signes. Joan Miró tenia penjada a la paret del seu estudi de Palma, a Son Boter, una foto de la dama. Els ulls d’aquest primer retrat femení conservat en la memòria artística del planeta apareixen sovint en l’obra mironiana. Un Miró d’arrels sumèries, que fins ara no havíem vist així.
Quantes coses que se li deuen, a la civilització mesopotàmica, moltíssimes. A l’Irac actual que viu en una postguerra que continua sent una guerra. Aquelles terres van veure nàixer l’escriptura, i també tantes formes més de l’expressió. Els artistes moderns, que fa un segle veien com es descomponia el món europeu a causa de la Gran Guerra, buscarien consol i recer a continuació en les formes més antigues del passat. Ja ho havien fet abans de la guerra amb l’art africà, però quan el 1924 el britànic Howard Carter descobreix la tomba de Tutankamon la repercussió gràfica li donarà abast mundial entre les classes lletrades i també doncs els artistes. La fotografia i els cartells donen a conèixer al públic les descobertes de les missions arqueològiques, amb l’objectiu d’aconseguir recaptar fons privats per a les seves excavacions.
Però la majestuosa antiguitat egípcia va eclipsar les troballes sumèries, de la Baixa Mesopotàmia, l’actual sud de l’Irac. No van entrar al Louvre i al Museu Britànic fins als anys trenta llargs. Són petites, de gran simplicitat. Les van descobrir i valorar els surrealistes. Miró sempre va recordar les sales del Louvre on més temps s’havia passat buscant-hi inspiració: les sumèries.
Aquella cultura colonial que excavava en les colònies i se n’emportava als propis museus i galeries d’art les troballes i restes del passat va donar lloc a un nou imaginari entre els artistes occidentals. En gran mesura, és l’imaginari que més commou encara. Com quan veus reaparèixer una llavor que feia temps que semblava seca. El que devem a l’Irac es pot veure en l’exposició a la Fundació Miró de Barcelona. Si no l’heu vista, aquest diumenge 21 s’acaba.
Hi tornaré per veure com lliguen, en una mena de continu al llarg de milers d’anys, les figuretes sumèries i les escultures de Miró. Per admirar els signes de l’escriptura-dibuix de diversos artistes, ja sigui el belga Michaux o el surrealista argentí Batlle Planas (nascut a Torroella de Montgrí el 1911, per cert que encara sense entrada a la Viquipèdia). Acaronar amb la mirada –no es pot fer amb les mans, als museus, llàstima– les escultures de Barbara Hepworth i de Henry Moore, els dibuixos de Giacometti i les pintures de De Kooning. Tantes altres obres que configuren un passeig íntim entre el passat remot i el present. Amb el pertinent recordatori final, àcid: la guerra destructora. Ho recorda el belga Francis Alÿs amb un vídeo, Untituled, Mosul, Iraq, 31 Oct 2016. S’hi veuen les mans de l’artista intentant pintar, sense aconseguir-ho, davant d’una concentració de tancs i soldats que en algun moment se’l miren malament.
Un altre aspecte de Miró reneix amb aquesta expo, gràcies a les investigacions del curador, Pedro Azara, que ha remogut els arxius mallorquins on havia anat a parar la foto de la Dama de Warka que Miró tenia penjada a l’estudi en una paret que Català-Roca va retratar. Quedi la dama incorporada als nostres ulls. Gràcies també al ciutadà de Bagdad que va conservar-la enterrada al seu jardí per retornar-la al Museu Nacional de l’Irac.
