Miró i els poetes catalans, un terratrèmol

[Quan no es fa distinció entre el poema literari i el poema plàstic passen coses fortes, es provoquen terratrèmols. La cultura sacseja. La nació es manté pels poetes.]

Dijous passat, dia 2 de febrer, al vespre, a la Fundació Joan Miró de Barcelona es presentava el llibre de bibliòfil i l’assaig que l’acompanya Miró i els poetes catalans, escrit per Vicenç Altaió i editat per Enciclopèdia Catalana. L’acte va anar més enllà, perquè es va convertir en un gran acte de cultura. Molts artistes van acompanyar Altaió i van fer els honors als llibres, als poemes literaris de nou poetes catalans i als poemes plàstics de Joan Miró. Tants artistes i creadors lligats a Miró i a la poesia, de Perejaume a Manel Esclusa, de Pere Llobera al Mag Hausson, d’Ester Xargay a Frederic Amat, de Daniel Giralt-Miracle a Emmanuel Guigom, de Pere Portabella a Martí Rom, de Jordi Carulla a Carles Duarte, de Maria Josep Balasch a Imma Merino, de Xavier Folch a Gloria Moure, de Luis Miñarro a Valerio Carando, de Josep Ramon Bach a Joan Pons, de Jaume Vidal Oliveras a Manel Guerrero, d’Anderground Films a Terra-lab, i més i més i més. Aquests artistes i creadors s’hi aplegaren per honorar un projecte que mancava, un projecte d’altura que serveix per a continuar llegint la història de la cultura catalana, continuar pouant en la tradició, per a projectar-se endavant partint del qüestionament crític del present que és futur. S’ha produït un terratrèmol, va dir Xavier Antich a Vicenç Altaió després de la presentació, amb un final que va ser una declaració de principis, quan Altaió va declarar: ‘Vivim uns moments històrics, polítics agitats, dominats per la política. Aquest és un llibre que aporta en aquest moment una qüestió no administrativa ni jurídica. La nació necessita segurament la jurisprudència, però sobretot necessita la cultura.’

Ser a la Fundació Miró és trobar-se en un espai confortable i familiar, que té aquella pàtina de civisme, de cultura, de recerca, d’emoció. Que bé que s’hi està, a la Miró. I dijous passat no podia ser de cap més manera, i encara més pels creadors que va aplegar entre les parets de l’edifici de Josep Lluís Sert. Enciclopèdia Catalana ha difós via Facebook el vídeo de l’acte, que podeu veure íntegre. Van parlar-hi el director general d’Enciclopèdia Catalana, Albert Pèlach; la directora de la Fundació Miró, Rosa Maria Malet; i el filòsof, patró de la Fundació Enciclopèdia Catalana i professor de teoria l’art, Xavier Antich; a més de Vicenç Altaió, l’autor dels llibres.

Per situar-nos, el llibre Miró i els poetes catalans és un llibre de llibres. Per una banda, és un recull de totes les obres que Miró va fer amb els poetes catalans. Inclou J. V. Foix, Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Sindreu, Joan Perucho, Miquel Martí i Pol i Pere Gimferrer. En molts casos, es tracta de col·laboracions de les quals es van fer edicions curtíssimes i bona part del material és inèdit. Miró i els poetes catalans és una edició de tiratge numerat, limitat a 1.500 exemplars, que consta d’un llibre de gran format i d’un llibre d’estudi, escrit per Vicenç Altaió, dins una capsa estoig. Vicenç Altaió ha utilitzat la metodologia del collage per resseguir la relació de Miró amb els nou poetes catalans. Cada relació és un capítol i cada capítol una metodologia pròpia i un estil narratiu diferent. Com diu Xavier Antich, acaba essent la vida d’un fresc d’època, la demostració visual de Miró com a poeta i també la cruïlla mai no narrada abans de Miró amb els poetes catalans.

En la presentació de l’obra, Xavier Antich va destacar que l’edició d’aquests volums era un esdeveniment cultural de primera magnitud, en primer terme per la importància artística de Joan Miró per a la cultura catalana i per a la cultura universal del segle XX. És una aportació inèdita en els estudis mironians i s’ha convertit en un altre punt i a part en els estudis al voltant de Miró, com ho foren les aportacions de Roland Penrose, Margit Rowell, Robert Lubar i Maria Josep Balsach. En segon terme, es destacava la importància cultural del període que el llibre recorre: del 1918, amb la primera exposició de Miró a Barcelona, a la Sala Dalmau, fins al 2015, que és l’any del poema que Pere Gimferrer dedica a Miró, molts anys després de la mort de l’artista. ‘És un fresc d’època, de tota una època. Dècades que apareixen vívides i apassionants. Per això és una crònica de tot un segle de cultura catalana.’

I en tercer terme, Antich creu que aquest projecte editorial és un esdeveniment cultural per la singularitat del seu autor, Vicenç Altaió: ‘Altaió aquí no és només l’autor del llibre, sinó sobretot és el punt de vista. D’entrada ha tingut relació de primera mà amb bona part dels poetes que apareixen en el relat: de Miró i Foix fins a Pere Gimferrer. En alguns casos obvis, com el de Salvat Papasseit, per la seva mort primerenca, no hi ha la relació d’experiència, però sí en la majoria. I també té una trajectòria pròpia, que aquí s’ha centrat a fer d’historiador, d’erudit amb gran meticulositat. És un Altaió que no coneixia, combina l’exhaustivitat amb una intensitat, passió, extremadament rara en treballs d’investigació d’aquesta naturalesa.’

Segons que va explicar Altaió, el llibre parteix d’unes paraules que va dir Jacques Dupin, poeta i biògraf de Miró, a Mont-roig del Camp, durant la celebració de l’Any Miró, el 1992. Va explicar que per entendre l’art de Miró s’havia de veure com treballen la terra els pagesos catalans i també s’havia de conèixer el sentit que els poetes catalans tenen de la universalitat. ‘Això em va colpir profundament i vaig entendre que Dupin ens assenyalava l’artista que té els peus arrelats a terra, que capta l’energia i la sap llançar cap a l’univers. Per tant, és el sentit d’allò transformador que enllaça el sentit terrenal amb el sentit immaterial. Això és la poesia. La poesia per a Miró i per als poetes és un fet físic, com físic era per a Miró ballar o practicar la boxa.’

‘Aquest llibre no fa sinó oferir la lectura amb prosa clara, d’un poeta que ha tingut la sort de pertànyer a aquesta anella de poetes, que aquí comença amb J. V. Foix i acaba amb Pere Gimferrer, darrere del qual em poso i us hi sumo i en desitgem una continuïtat. Una revolució de l’esperit. Miró va aprendre la poesia a l’Acadèmia Galí. Quan feia el servei militar, en Junoy li havia passat un llibre d’Apollinaire, un poeta assassinat. Després, a la galeria Pinacoteca de Barcelona havia conegut l’obra de Picabia i va entendre la prova de la realitat material i immaterial. El 1918 va fer una primera exposició, amb una trentena d’obres, i no en va vendre cap. Però, en canvi, va ser presentat per Junoy, va ser celebrat per Foix, va començar a col·laborar en les revistes de  Salvat-Papasseit i va teixir un seguit de relacions humanes radicals, buscant el sentit. A París, a la rue Blomet, va viure la gran aventura de l’esperit. Aquella generació que eren joves en la primera gran guerra es va rebel·lar i va creure que l’art anomenat humanista era un fracàs, que els havia dut a la sang. Primer el Dada va treure la llengua i després els joves de la Rue Blomet van crear la utopia surrealista. Miró va renunciar al realisme i a un cert humanisme per apostar per una renovació radical de la imaginació, d’allò que hi ha de primigeni entre els folls, els nens i el rastre del món primitiu. Aquesta és l’aventura dels poetes i l’aventura dels artistes. Diu Miró en una carta del 1920: “Admirat de París i ple de confiança en Catalunya.” Caram, Miró, que no ha venut res i que marxa del país i encara té confiança en Catalunya. I també escriu: “Llàstima que a casa nostra es negui la vida als artistes.” I Foix parla de Barcelona com una ciutat girada d’esquena a l’avantguarda. Anem-hi pensant.’

Continuava parlant Altaió, inspirat: ‘Però, és clar, la gran França i Alemanya van ser dominades pels nazis. I Miró crea un llenguatge nou, el de les constel·lacions. Un vocabulari que és plàstic, però sens dubte és un poema. Ell ha après que hi ha una revolta geopolítica, que és la que ha après dels poetes francesos. De Rimbaud, que cal ser l’altre, cal inventar-te novament cada dia. De Mallarmé, que tot el combat de les idees sensibles cap en un full bidimensional. De Baudelaire aprèn que hi ha una revolta dels sentits i que els sentits s’aiguabarregen en sinestèsia. I aprèn de Lautréamont que és en fragments que es constitueix la unitat, la frase amb sentit, la lògica. Miró reconeix en la cultura universal la pròpia cultura. La Fundació conserva la biblioteca personal de Joan Miró, on es conserven els llibres en els quals va col·laborar i els llibres que va llegir. Fa posar la pell de gallina. Hi són tots: Antonin Artaud, Paul Éluard… Hi són tots, se’ls havia llegit tots. Miró, abans d’entrar a l’estudi, cada matí, llegia un poema.’

‘Rosa Maria Malet i el seu equip fa uns anys va fer una exposició dels 109 llibres que Miró havia fet amb altres. D’aquests, una part petita, un 20%, els va fer amb els poetes catalans. Aquest és el llibre que Enciclopèdia ens posa a l’abast. És realment extraordinari que un país de relativament poc públic pugui fer un llibre de dimensions universals com aquest. Els estudiosos de llibre de butxaca com jo celebrem que hi hagi Enciclopèdia Catalana que faci llibres grans. El format era necessari.’

‘I aquest projecte demostra que Miró no es repetia mai. Cada llibre és diferent, afronta un problema diferent, i Miró no il·lustra els poemes, s’hi relaciona, dialoga amb els poetes, però ell va sol. Miró va als orígens. I m’he adonat, des d’un punt de vista filològic, que Joan Miró és un poeta: és Miró poeta amb els poetes. Un poema plàstic és altiu, dinàmic, trenca la literalitat, evoca la matèria, etc. Els colors simples de Miró són les vocals, amb fonemes; la distribució en l’espai és el nexe d’aquestes paraules, quan el llenguatge creix i crea relacions sintàctiques i crea un sentit. L’alè dels pagesos catalans, la seva relació amb la terra, té un sentit de la llengua que a banda de ser útil és poesia. Segurament la cultura catalana, potser la nació i, potser la política, es manté pels poetes. I així ha estat des del període del silenci de la postguerra.’

‘El llibre d’estudi havia d’explicar amb prosa clara la història. Per exemple, he vist que la relació entre Miró i J. V. Foix és la relació entre dos pallassos: l’investigador en poesia J. V. Foix cada vegada que retrata Miró, ara el posa amb uns esquís, ara amb uns bigotis a la Duchamp, és a dir, crea una fantasia iconogràfica de Miró impensable. Un altre: Salvat-Papasseit era un any més jove que Miró i Foix, però es va morir a només trenta anys. Miró va estimar sempre de Salvat-Papasseit l’optimisme enfront de la negació, la revolta i la voluntat davant de l’opressió. Josep Carner, que representava el Noucentisme, i Joan Miró que representava l’avantguarda, van enllaçar-se a l’exili. Després de la Segona Guerra Mundial, Miró va fer una exposició a la Galeria Maeght de París i va enviar una carta a Carner convidant-lo a la inauguració. La resposta de Carner és extraordinària, signada en clau política (ho veus per la data, 18 de juliol). Li diu: “Vós, Miró, sou el que més esteu per Catalunya, perquè porteu el sentit de l’arrel mil·lenària i el sentit de la universalitat.” Caram, que un noucentista reconegui l’esperit de l’avantguarda, ja teníem la màquina cultural en ple funcionament. Brossa fa de germà petit de Miró; ell serà qui donarà continuïtat a aquest esperit. Perucho serà, com Foix, en part el publicista per  explicar la relació de Miró i la terra (Julià Guillamon diu que Miró l’hi va dictar). Espriu arriba a Miró a través de Raimon. I al capítol de Miquel Martí i Pol m’ho vaig passar teta. La relació no em lligava, fins que l’Elvira Gaspar em va posar sobre la pista de la correspondència de la seva mare, guardada a la Biblioteca de Catalunya: una cinquantena de cartes on es relata des del primer dia la invitació dels Gaspar a Martí i Pol per escriure un llibre. Miró va fer cinc intervencions del Llibre dels sis sentits al llarg de set anys. Entremig, el poeta havia anat creixent i desenvolupant tota la seva obra.’

‘Acabo: Aquest llibre per a mi representa un punt de culminació i encreuament de tres coses: la primera, representada per Rosa Maria Malet. I vull reconèixer, en nom de la nostra generació, el pont de cadena que ens has fet. L’any 1982 em vas convidar com a poeta a portar l’espai dels joves, de la investigació de la fundació. De llavors ençà, he viscut i passejat per aquesta casa per conèixer el món mironià des de la perspectiva estètica de la nostra generació (Perejaume, Frederic Amat, Jaume Plensa i molts més). Si no hi ha temps verbals, la història no pot existir. Un segon reconeixement, a Enciclopèdia Catalana, per l’encàrrec, i en especial a Francesc Boada que va contactar amb mi, per la seva feina i direcció del projecte. I em va dir: amb aquest llibre ens hem d’afanyar perquè em jubilo. Gràcies a la seva jubilació només vaig treballar un any (de dia i de nit). El llibre és la suma d’una generació acadèmica i informal: gràcies als anys que vaig treballar al KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia Universals) vaig poder fer i col·laborar en exposicions sobre grans figures de la cultura catalana. Per tant, a través del KRTU i després al Santa Mònica he tingut la sort de dirigir o col·laborar en molta recerca que la nostra generació ha posat al dia i que aquí, en aquest llibre, es troba sintetitzada. Per tant, el projecte editorial conté molts noms: en Guerrero, en Minguet, en Guillamon, etc. Aquest llibre deu contenir cinc-centes persones de les quals una cinquantena han estat pals de paller de la recerca de la cultura catalana. Jo us reconec aquest esforç que hem compartit. El subjecte és una substància col·lectiva, una pàgina inèdita, però un treball col·lectiu. Som en un lloc molt alt: la poesia, la Fundació Miró. Vivim uns moments històrics, polítics, agitats, dominats per la política. Aquest és un llibre que aporta en aquest moment una qüestió no administrativa ni jurídica. La nació necessita segurament la jurisprudència, però sobretot necessita la cultura.’