Míriam Tirado: “Després de tenir els fills la sexualitat no ha d’anar a la baixa, pot ser molt més plena”

Míriam Tirado, consultora de criança conscient, escriptora i periodista, acaba de publicar un nou llibre, aquesta vegada dedicat a les parelles i la criança: Criar junts. Com tenir una bona relació de parella criant i creixent junts. Vol ser una guia per a saber quines són les mancances de la parella, per tal d’intentar de guarir-les, amb exercicis pràctics i propostes, i poder criar plegats amb una relació de parella sana. El llibre és pensat tant per a les parelles que tenen fills com per a les que encara no en tenen. Segons Tirado, tots hauríem de fer un treball previ abans de decidir de tenir fills. Creu que seria bàsic anar a teràpia per entendre més bé la nostra infantesa. Però aquest no és l’únic consell que dóna. Si en voleu saber més, haureu de llegir l’entrevista, o el llibre, directament.

—Hi ha molts llibres sobre criança i n’hi ha molts sobre la parella, però pocs que ajuntin totes dues qüestions. Què fa aquest llibre?
—Em vaig adonar que les parelles que acompanyava i que tenien problemes de parella relacionats amb la criança moltes vegades em demanaven un llibre. I, és clar, hi havia llibres sobre la parella, però que parlaven només sobre la parella, quan només són dos, no quan hi ha moltes més coses implicades, com ara fills o família política. Entre les mil de coses que faig, també faig retirs per a parelles, i amb tot el que he après durant aquests anys d’acompanyar-los, vaig pensar que seria interessant de fer un llibre només dedicat a això.

—Dieu que tenir un fill és com un còctel d’emocions i que la parella no necessàriament ha de viure aquestes emocions de la mateixa manera. Això al final acaba originant diferències.
—Cadascú és com és, viu les coses com les viu, i ve d’on ve. És normal que visquem i sentim les coses diferents. Però en un tema tan sensible com tenir fills, moltes vegades si no en parlem, s’acaben creant molts conflictes. A vegades fins i tot molt abans que el nen arribi a ser una realitat.

—Es continua sentit allò que aquesta parella s’ha trencat amb l’arribada dels nens… Vós dieu que els fills ni salven parelles ni en destrueixen.
—Els fills no són la solució. De fet, ni solucionen la parella ni la perjudiquen. Hi ha gent que quan passa un mal moment pensa que un fill potser els pot ajudar a construir aquest projecte en comú, i els ajudarà a unir-se més. Ells fills no vénen a fer això. I tampoc vénen a destruir parelles. És a dir, la parella funciona o no pels membres que la formen i no pas pels fills.

—Fins i tot dieu que els fills no són els responsables de no tenir relacions sexuals.
—Les parelles que volen tenir relacions sexuals, tant se val si tenen fills o no, que ja sabran com fer-s’ho. Moltes vegades els fills són l’excusa per a no tenir-ne. Quan una parella ja no té gaire bona salut, es fan servir els fills d’escut per protegir-se d’aquesta intimitat que no volen tenir. Però no és real.

—De fet, dediqueu un capítol al sexe. Dieu que encara és un tabú, fins i tot per a moltes parelles. Encara costa de parlar-ne obertament?
—Sí, ho veig en aquests retirs que dèiem abans. És tot un cap de setmana i hi ha una tarda que dediquem una bona estona a parlar de la sexualitat. Moltes parelles, veus com físicament, de cop, es relaxen quan s’adonen que allò que els passa també ho expliquen unes altres parelles. I això em fa pensar que abans no n’havien parlat amb ningú. Potser no eren conscients que allò que els passava era absolutament normal i que passa a moltes més cases. El sexe continua sent un tabú en moltes cases. I quan no es parla de sexualitat, moltes vegades aquesta sexualitat tampoc flueix, perquè no ens diem com ens sentim, què necessitem, què ens agrada… Els canvis que experimentem també en la maternitat i en la paternitat físicament, emocionalment, psíquicament, també fan que la sexualitat evolucioni. Però si no en parlem i no en som conscients, es comencen a crear moltes friccions. Hi ha aquelles frases típiques: “És que ja no em busques, ja no t’interesso, ja no em trobes guapo o guapa…” I moltes vegades és això, simplement, que la libido puja, baixa i va fent coses a mesura que hi ha canvis hormonals i físics.

—Perquè els canvis no han de ser dolents, és a dir, el sexe pot canviar, però no ha de significar…
—Al contrari, moltes dones asseguren que ha sigut després de la maternitat, després del part, que han començat a gaudir profundament de la sexualitat. Hi ha tants canvis i hi ha tanta connexió amb el cos i et passen tantes coses físiques, en un embaràs, en un part o una lactància, que t’acabes coneixent tant que també pots gaudir molt més del sexe. Per tant, després de tenir els fills la sexualitat no necessàriament ha d’anar a la baixa. Al contrari, pot ser molt més plena.

—Fa un moment parlàveu de la importància de parlar. I llegint el llibre una de les conclusions que n’he tret és que ens comuniquem poc. De vegades, fins i tot, dins la parella.
—I malament. No és només que ens comuniquem poc, sinó que ens comuniquem malament. Moltes vegades es fa des del: “És que tu!” Des de l’acusació, el judici, la culpa… Aquesta comunicació normalment no funciona. Perquè quan hi ha un atac, després hi ha una defensa i normalment ve acompanyada d’un altre atac. I entrem en aquest cercle viciós de comunicació no assertiva i negativa, que ens perjudica moltíssim.

—Estem molt pendents de què pensa l’altre i poc de pensar què necessitem nosaltres, què volem?
—Això té molt a veure també amb el llibre de l’any passat, amb sentir. No estem acostumats a escoltar-nos, a la pròpia escolta, a connectar profundament amb les nostres necessitats. I llavors, com que tampoc estem connectats a això, no sabem com comunicar com estem, què sentim i què necessitem. Moltes vegades es comencen a fer com boles de neu, que cada vegada van sent més grosses, i acaben creant ferides. I si no se’n parla, durant la relació es van fent més grosses.

—Moltes vegades entrem en discussions que van pujant de to. Dieu que en aquestes situacions la clau és aprendre a rebaixar-ho. Com es fa?
—Et diria que el més important és haver marcat unes línies vermelles de què no volem fer dins la relació, des del principi. I d’això n’has de parlar no quan ja estàs enfadat, sinó molt abans, quan crees la base d’aquesta relació de parella. Determinar què és un límit per a tu i què ho és per a mi, les faltes de respecte, per exemple. Perquè potser és diferent. Un cop determinat tot això, ser conscients que quan l’emoció és molt elevada, no és un bon moment per a parlar. Primer hem de tornar al nostre centre, i això ho farem cadascú transitant aquesta emoció com puguem, potser ens anirà bé anar a caminar, estar una estona sols, posar música, no parlar durant una bona estona… I després, quan aquesta emoció hagi baixat, llavors podrem parlar-ne, especialment si tenim fills. Perquè moltes vegades hi ha parelles que quan l’emoció és a dalt de tot i hi ha els nens per allà reclamant-los, es posen a parlar d’aquell tema. I moltes vegades s’acaben faltant al respecte o cridant davant els nens, amb tot el que això implica. És important que aprenguem a respirar, fer una passa enrere, dir no, ara potser no és el moment. I que ho reprenguem, potser quan els nens dormin i estiguem tots més calmats.

—També dieu que és important de tenir converses sense interrupcions. Amb criatures pel mig, això no és sempre fàcil.
—Moltes vegades s’espera que aquest moment es creï sol, per si mateix. I els hem de crear, sobretot quan els nens són molt petits, i potser no hi ha aquests espais de conversa.

—Com es creen?
—Recomano molt a les parelles que tenen nens petits que almenys un dia a la setmana cap dels dos es quedi adormit quan els posen a dormir. És molt típic, lògic, normal i natural. Però cal que fem l’esforç de no adormir-nos, tornar amb la parella mentre els nens dormen i, si cal, no ho sé, menjar junts alguna cosa que ens agradi. I poder parlar durant aquella estona de tot allò que no ens hem dit al llarg de la setmana, perquè no hem tingut temps, perquè hi havia els nens, hi havia moltes interrupcions. Fer espai a la conversa. Que potser no tindrem gran cosa a parlar, perquè ja hem tingut uns altres espais, però és igual. Si no, durant aquella estona ens posem una pel·lícula. Cal compartir moments d’estar junts i que ens connectin. Perquè, si no, moltes vegades el que passa al món de la parella és que, a vegades pels fills, a vegades perquè estem massa cansats i ens adormim, a vegades perquè mirem el mòbil, es va creant una distància i una desconnexió. I com menys parlem, menys ens mirem i menys ens atenguem, més dificultats tindrem després per a poder tornar a connectar.

—Em va sorprendre llegir que dèieu que encara hi havia gent que pensava que no es deia prou fins a quin punt és difícil la maternitat. Encara hi ha gent que pensa que la criança és una cosa fàcil?
—Hi ha molta gent que busca fills sense pensar-hi gaire. Diuen que si en té tothom, fins i tot l’amic que és un desastre, no ha de ser tan difícil. Hi ha una idealització de la maternitat i la paternitat, i ser una família, pensant que estarem molt contents i que els nens generalment estan contents. I després veus que potser ploren més del que et pensaves o que és més difícil. Però és una cosa tan bèstia i tan potent que és normal, també, que no et puguis posar al lloc de què significa. És una responsabilitat molt gran, i implica molt de temps, molta dedicació i molt de creixement i aprenentatge. Quan veus unes altres famílies, en realitat només veus una petita porció de què són. I potser els veus en un moment superbonic i penses que ho vols, però, i la resta?

—Però no canvia? Aquests darrers anys, moltes influenciadores n’han parlat, han sorgit molts pòdcasts. I ho expliquen d’aquesta perspectiva.
—Sí, sí, però no tothom abans de tenir fills té interès en aquests temes. No tothom s’escolta aquests pòdcasts ni es llegeix aquests llibres. Fa anys que desmitifico la maternitat i parlo de moltes coses que passen. No obstant això, primer dic que és una cosa meravellosa. A mi m’encanta ser mare, és de les millors coses que he fet. Però alhora implica molta teca. I hi ha molta informació, però la gran majoria s’hi interessa quan ja li han passat les coses. Comencen a llegir llibres de parella quan ja tenen problemes. Comencen a llegir llibres d’enrabiades quan ja el seu fill n’ha tingut no sé quantes i no saben com gestionar-ho. És normal, ens ve tot una mica de nou i tothom fa el que pot, lògicament.

—Ara, curiosament, m’he adonat que he començat a parlar de maternitat. I a pensar exclusivament en la dona, suposo que també és lògic perquè és el que visc més de prop. Però el llibre en tot moment es dirigeix a tots dos. Es continua parlant poc als pares? Per exemple, no conec cap pòdcast dedicat als pares…
—N’hi ha poquíssims… Generalment, el pes de la criança encara recau en les dones. I per sort, va canviant. D’ençà que vaig començar amb aquests temes fa quinze anys a ara, he vist una evolució important. Però som a anys llum que hi hagi paritat realment.

—Sabeu quants lectors teniu?
—Puc dir que gairebé el 90% de les persones que em llegeixen són dones. I em sap greu, perquè seria molt ben parit que també em llegissin els homes. Són temes que també els pertoquen. Les dones no ho podem fer totes soles. És molt trist veure tantes dones que no tenen un bon acompanyament, un bon company per a fer equip i criar junts. Tot seria diferent, si anéssim tots de la mà i creguéssim que aquests temes són de tots dos, però la gran majoria no és així. He sentit moltes vegades: “Ja s’ho llegeix la meva dona, i si hi ha alguna cosa interessant, m’ho explica.” No, és que tot t’ha d’interessar, perquè també t’implica. Tu també fas de pare, tu també cries. Per això conscientment els hi incloc, perquè almenys els qui em llegeixen, se sentin interpel·lats.

—Dieu que seria genial que tothom fes teràpia abans de tenir un fill.
—Ho penso fermament. És molt important per a poder posar consciència a les nostres infanteses, que ens marquen tant. A més, això surt tant en la maternitat com en la paternitat. Tot el que no ha estat curat apareix després en la criança dels fills, sigui conscientment o inconscientment. I és important que abans tothom col·loqui una mica la seva vida a lloc, tant com pugui, perquè en acabat quan criem puguem fer-ho d’una manera més lliure. Sense tantes expectatives, amb unes carències i uns patrons que no siguin anar repetint una generació rere una altra allò que potser de petits no ens agradava. Com més net fem, més conscientment podrem criar els fills.

—Som poc conscients de com ens ha marcat la criança que vam tenir nosaltres?
—Amb la maternitat i la paternitat, moltes vegades és quan en som més conscients. Perquè allò que havies dit: “Quan sigui mare, no faré mai això.” Un dia et trobes fent-ho. I penses, repeteixo el patró, torno a fer allò que odiava.

—I es pot canviar, aquest model?
—Sí, però per poder-lo canviar primer hem de ser conscients del model que hem rebut. Després hem de netejar o curar les ferides que no ser acompanyats a vegades com hauríem necessitat ens ha causat. I més tard, quan criem el nostre fill, estar molt atents. Molt atents a què sentim, a què se’ns remou i a què se’ns desperta a dins perquè a vegades se’ns encén el volcà i no en som conscients. De la mateixa manera que ara es parla tant de medicina preventiva o de cuidar-nos abans de fer esport, amb la salut emocional és igual.

—Hi ha un capítol del llibre que parleu de les famílies, pares, germans, sogres… Aquesta relació canvia i de vegades això és una font de conflicte.
—Famílies que no havien tingut mai un conflicte gros entre pares i fills, apareixen els néts i moltes vegades comencen els problemes. Tothom es remou amb l’arribada d’un bebè. Els avis també, perquè potser durant l’embaràs s’han fet unes expectatives de com els agradaria que fos tot i de com cuidarien la criatura, i potser la parella no ho veu de la mateixa manera. Si l’expectativa que tenien els avis no es compleix, després crea molta frustració. I si no hi ha un bon diàleg entre totes dues parts, hi ha gent que pateix molt.

—Un dels problemes que hi ha actualment és que les noves generacions crien diferent que no els seus pares i això tot sovint crea conflictes… Per exemple, respecte de les pantalles.
—Sí, i l’alimentació. Hi ha una pila de coses que els avis ho havien fet d’una manera i ara es fa d’una altra. Tampoc hi havia la informació que tenim ara. És un altre moment, i potser els pares d’avui dia posen molta més consciència en certs temes. I això a vegades provoca conflictes perquè els pares volen que els avis ho facin exactament igual que ho fan ells. Però aquí hi ha un altre problema, que és que moltes famílies necessiten els avis per a cuidar els fills. I llavors s’entra en uns conflictes i unes tensions elevades. Hi ha famílies que han de començar a veure’s menys per conservar la relació i mantenir una certa cordialitat. Encara que són casos extrems. I casos que han de deixar de veure’s, perquè no hi ha possibilitat d’entendre’s, perquè a vegades els avis consideren que tot allò són ximpleries i no respecten la manera de criar dels fills.

—Les claus són el respecte i ser una mica flexibles?
—Molt de respecte i entendre’ns, posar-nos en el lloc de l’altre. Entendre que som de generacions diferents. Els límits, de vegades, tampoc són fàcils tampoc de posar amb els avis.

—Hi ha un altre capítol que dediqueu a les separacions. I recordeu que es pot acabar la parella, però la relació no acaba perquè continuen essent pares.
—Acabar no significa que hi posem punt final i prou. Abans de tenir fills és important que ens preguntem si aquella persona amb qui volem tenir-lo és una bona persona. Si podríem criar junts encara que no fóssim parella. És important que ens fem aquesta pregunta, perquè pot passar. I quan passa, com que hi ha molt de dolor, moltes vegades costa d’entendre que hi ha una cosa molt més important que nosaltres dos i les nostres ferides, que són els fills. Per ells, s’ha de fer l’esforç de mantenir una cordialitat, una relació tan planera com sigui possible, perquè, si no, ells patiran.

—Recomaneu de fer coses conjuntament com a família.
—Les importants, no en calen moltíssimes. Però les importants, com ara l’aniversari del fill, estaria bé. Per als nens és crucial. Sempre que es faci amb cordialitat, si han d’estar sense parlar-se i amb tensió, no, perquè els esguerraràs la festa…

—I no puc acabar l’entrevista sense demanar-vos-ho… No pareu mai, no? Ara també teniu un pòdcast al SX3 i aquest hivern estreneu un musical infantil, El fil invisible.
—Passen coses molt boniques. Intento viure-les al màxim de feliç i agraïda. Sobretot agraïda als lectors, perquè tot això no passaria si no hi hagués gent que em llegís. I és un goig no només que de coses que he fet després en surtin unes altres, com el pòdcast de TV3 o el musical, sinó veure els comentaris de la gent. Sobretot això és el que em fa més feliç, que s’acosti gent a dir-me que el meu llibre els ha ajudat. És el més gratificant.