18.01.2019 - 21:50
L’estiu passat, va ser elegida vice-presidenta del PDECat amb l’objectiu d’arrenglerar el partit amb Carles Puigdemont. Míriam Nogueras és diputada al congrés espanyol i, des del setembre, coordinadora dels diputats i senadors a Madrid. És allà on han aflorat més tensions, per les divergències entre els dos sectors que conviuen al PDECat. L’última, pel pressupost espanyol. Diu que no pensa deixar-ho. En aquesta entrevista, es descarta com a possible consellera de la Presidència en cas que Elsa Artadi faci el salt com a número dos de JxCat a Barcelona. També diu que compten amb els presos polítics per a les eleccions europees. Ens rep al despatx, a la seu del partit. Hi té dues grans fotografies: Carles Puigdemont i Quim Torra. Una pancarta per l’alliberament dels presos polítics, un mapa de Catalunya i, en un racó, un ninot de Playmobil que s’assembla al president a l’exili, llibre en mà.
—La Crida no vol acceptar el PDECat en bloc. Exigeix adhesions individuals i preveu de concórrer a les eleccions com a ‘instrument polític organitzat’. Com hi encaixa el PDECat?
—Hem d’acabar de veure què esdevindrà finalment la Crida. Tenim una comissió delegada que es reuneix cada dilluns a la tarda, amb els nostres consellers empresonats. Tenim sobre la taula totes les possibilitats. Els consellers van enviar una carta a tots els militants convidant-los a formar part d’aquest projecte de manera individual. L’objectiu és clar: independència. És un instrument polític que neix per ser una cosa efímera. Això no topa amb els partits polítics, que són pensats per consolidar-se, fer-se grans, aplegar gent… On hi hagi un espai que sumi per assolir la independència, hi hem de poder ser.
—S’haurien de reformar els estatuts del PDECat per permetre la doble militància a la Crida?
—Els estatuts no prohibeixen del tot la doble militància, se’n preveuen excepcions. De totes maneres, en el document que proposi la comissió delegada quedarà tot tancat i ho ratificaran les bases.
—Hi ha qui creu que l’objectiu és substituir el PDECat.
—No ho veig pas així. Al contrari. El partit no ha passat moments bons. El PDECat va néixer en un moment complicat que es va anar complicant encara més. Quan es va crear Junts per Catalunya, la majoria d’associats vam dir: és això. Volíem ser això quan vam néixer, i ens va costar. JxCat és gran i va creixent. Tots ens presentem amb aquestes sigles a les municipals i això, afegit a la Crida, pot ser bestial. Sempre hem estat de sumar. Carles Puigdemont mateix va proposar de ser el número dos d’Oriol Junqueras a les europees, prioritzant el país i no el partit. Ens creiem que hem de ser un estat.
—Enteneu que hi hagi dirigents i associats del PDECat que se sentin incòmodes amb la Crida i temin que es persegueixi dissoldre el partit?
—Els presos polítics hi estan posats i, d’entrada, confiança. Respecto que hi hagi gent que tingui dubtes. Més encara quan la Crida no s’ha definit. S’hauran de posar aquests dubtes sobre la taula, si no s’han esvaït, a partir del 26 de gener. Sóc fundadora de la Crida, juntament amb els companys dels Lledoners i amb Puigdemont.
—El president del PDECat, David Bonvehí, no se n’ha fet.
—I està molt bé. JxCat reflecteix la diversitat del país. No seria bo ni sa que tots penséssim igual. Quan tens una cosa molt clara i el teu company dubta, a vegades et fa veure coses que tu no veus, i a l’inrevés.
—Vós i els consellers presos podríeu formar part de la direcció de la Crida. Fins a quin punt això és compatible amb el PDECat?
—Quan estigui definida la Crida podrem valorar si és incompatible o no. Hem de ser capaços de reinventar-nos i adaptar-nos.
—Hi ha un perill real que el PDECat es trenqui?
—No, espero que no. Si hem passat totes les coses que hem passat, això també ho passarem.
—Una de les qüestions que heu passat és el debat intern pel pressupost espanyol. Hi ha hagut diputats a Madrid que n’han defensat la tramitació, com ara Ferran Bel. Us heu sentit qüestionada?
—Ferran Bel no ha dit mai que s’havia de tramitar el pressupost. Va aclarir que, si bé el no al pressupost s’havia aprovat en un consell nacional, els associats no havien decidit si s’havia de tramitar. Hi havia un sector que tenia més clar que no es podia fer si no hi havia una resposta política, i uns altres que valoraven l’opció de tramitar-lo i de deixar temps. Si hi havia dubtes, estic segura que dilluns passat a Waterloo van quedar esvaïts. Vam ser capaços d’aglutinar les diferents posicions en un consens majoritari.
—Demanen una taula de diàleg bilateral amb una supervisió independent. L’acord a què han arribat Pere Aragonès i Elsa Artadi amb Carmen Calvo i Meritxell Batet és un primer pas?
—Mantenim el no a la tramitació i al pressupost. La pilota continua a la teulada del govern de Madrid. Les propostes que ara s’han fet van ser descartades a l’agost. Aquesta vegada no s’han concretat, però no s’han apartat de la taula. Veurem com evoluciona. Parlar no és inconstitucional. És més, no parlar és inconstitucional, a parer meu. Ho veurem. La nostra posició és la mateixa.
—Si la negociació evoluciona en positiu, el PDECat es pot repensar el no al pressupost?
—La resolució aprovada diu, en el punt u, no al pressupost. El punt dos diu que, en cas que el grup es proposi de votar a favor d’algun tema important, ha de passar pels associats.
—Una consulta.
—Sí. És evident que no prendrem una decisió unilateral. Tot ho fem coordinat amb el govern i amb JxCat. Ni els uns ni els altres no fem cap pas sense consensuar-lo.
—El president Torra va advertir que, si el PDECat i ERC es dividien en la votació del pressupost, hi podia haver una crisi de govern.
—Hi ha hagut molt de rebombori amb aquesta frase, però la setmana passada tant Torra com Aragonès van fer el mateix discurs. Si no hi ha una proposta política, no hi ha ni pressupost ni tramitació. Per tant, entenc que els dos partits estem molt alineats en això. No hi ha d’haver vots diferents si fem tot el procés agafats de la mà.
—A l’independentisme li convé més Pedro Sánchez o que hi hagi eleccions i que potser governin el PP i Ciutadans amb Vox?
—Li convé que siguem independents d’una vegada. Hem tastat el PP i el PSOE i continuem tenint presos polítics, exiliats, hi ha hagut una actuació policial de repressió i detencions amb què hem reviscut dies molt bèsties que semblava que amb el PSOE no es podien repetir. A l’independentisme li convé un govern capaç de negociar, dialogar i pactar. Algú de Madrid deia ‘que en són, d’imbècils, aquests catalans, que pacten i negocien, i al final sempre perden alguna cosa’. A Madrid, pactar no s’estila gaire. A Espanya li convé un govern valent i no és normal que entri al parlament un partit xenòfob, feixista i masclista. Però a nosaltres ens convé marxar. Els ciutadans d’Espanya que es repensin què els convé, a ells.
—Quim Forn i Elsa Artadi formarien una bona candidatura de JxCat per Barcelona?
—Seria estupend, però tenim una candidata, que és Neus Munté. Confiança total en la Neus i en Quim. Fa mesos que treballen per presentar una candidatura guanyadora. El resultat serà potentíssim.
—Per què és tan difícil que arribin a un acord?
—Perquè som els únics que ens hem pres molt seriosament el moment històric que vivim. No val a fer com s’ha fet sempre. El moment requereix aparcar la política còmoda. Hi ha gent que ha viscut la política molt còmodament de fa molts anys i ara ser en política és molt incòmode. Has de prioritzar què vols. Si prioritzes poltrona, voldràs política còmoda. Si prioritzes altres coses, segurament hauràs de ser més valent o prendre decisions més complicades.
—Si Artadi va a l’Ajuntament de Barcelona, haurà de ser rellevada com a consellera de la Presidència. Us hi veieu?
—No. Vaig arribar a Madrid totalment verda en política espanyola i internacional. Quico Homs m’ha ajudat moltíssim. I tant com hem aconseguit, ara no els donaré el gust d’anar-me’n de Madrid.
—A qui? Als vostres companys diputats o al PSOE, PP, Cs…?
—Als companys dels altres partits.
—Per tant, prioritzeu Madrid.
—A Madrid em tenen molt calada. Saben fins on poden tirar i on no. Hem aguantat com un clau i sé que hi puc fer coses que algú nou tindria més complicat de fer. Hi estic apuntalada. M’hi quedaré sempre que m’ho demanin i sé que estan contents amb la feina que hi fem. Prioritzant el país, em toca resistir a Madrid.
—També sou candidata per Mataró.
—Mataró és una ciutat preciosa que els diferents governs socialistes han deixat en coma. La gent de Mataró necessita veure que es pot construir un país preciós començant per les ciutats. Segurament, molta gent de Mataró que avui no és independentista entendrà que la millor cosa que li pot passar família és tenir un estat lliure, democràtic i lluny de la política que fins ara hem viscut.
—Per internacionalitzar el conflicte, seria bo que el candidat de JxCat a les europees també fos un pres polític?
—N’anem parlant amb Brussel·les, els Lledoners i JxCat. Tenim molt clar que comptem amb els dels Lledoners.
—Jordi Turull pot ser el candidat?
—Tenim Jordi Turull, tenim Josep Rull. En Jordi va ser detingut a mitja investidura. No hi ha res definit, però tenim claríssim que els volem. Són un actiu brutal. Igual que a Barcelona, es va tancant una llista potent.
—El pacte amb el PNB està fet?
—No. Nosaltres hem de tenir clar quines persones volem que encapçalin la llista. També és veritat que, des del primer dia, estem oberts a una llista que vagi més enllà de les que sempre hi ha hagut a Europa: amb ERC, Bildu…
—Però aquesta porta ja és tancada, oi?
—L’han tancada més uns que no pas uns altres. Però sóc optimista i no perdo l’esperança. Sigui com sigui, hem d’acabar de definir la llista que volem i, a partir d’aquí, tancar els pactes que calgui.
—L’escrit de defensa de Joaquim Forn diu que l’1-O ‘hi va haver alguns incidents, de signe divers, de gravetat relativa i d’autoria plural i indeterminada que es van saldar amb cinc detencions i amb alguns danys materials’. El seu advocat, Xavier Melero, va reconèixer el prestigi del Tribunal Suprem i, en una entrevista a RAC1, va dir que no sabia què era un judici polític. Són opinions que contrasten amb les que han expressat alguns presos polítics del PDECat. Al partit el preocupa l’enfocament que pugui donar al judici?
—Em preocupa més l’enfocament en general. El judici serà un tsunami. Que em demanin per les tendències ideològiques d’un advocat… Confio plenament en tots els nostres companys. Fa mesos que es preparen per això. No s’han mogut ni una línia d’allò que els ha portat fins aquí.
—Ha fallat la coordinació?
—No. Anem sovint als Lledoners. Han treballat moltíssim, estan junts i fa mesos que hi treballen. La coordinació és absoluta. Fa més d’un any que la gent no veu els presos polítics. Quan comenci el judici, veuran la cara de Turull, Junqueras, Romeva, Forn… De tots. Serà un tsunami i ens hem de centrar en ells. Que es parli d’aquestes coses, fins i tot m’emprenya.
—Com a partit, preveieu que hi pugui haver pactes amb la fiscalia?
—No. Tampoc no ho volen pas, ells.
—Quina ha de ser la resposta política a una sentència condemnatòria?
—Tenint en compte que és una farsa i un judici polític, hem de respondre amb dos ovaris i amb intel·ligència política, com va dir Puigdemont. Això no és deixar-se endur per la inèrcia, sinó imposar-nos una mica. Per mi, és això que fem a Madrid. El govern espanyol no té cap dret de fer el que va fer Rajoy ni el que fa Sánchez. Ara hem de ser contundents i això costa, perquè durant molts anys, amb aquesta política còmoda, no ha calgut tanta contundència. Però és precipitat de decidir què s’ha de fer després. El judici és un tsunami que s’ho endurà tot.
—No seria desitjable una resposta unitària?
—Sí, n’estic convençuda, però hem de veure com impacta el judici en la societat. Les urnes van dir que hi havia una majoria absoluta al parlament que volia independència. És normal que la gent exigeixi que el seu mandat es compleixi. També és cert que formem part d’un estat que no respecta el resultat de les urnes i no és fàcil de fer política. Però la gent hi és. Serà la gent qui ens marcarà el camí, als polítics.
—Per què no hi ha unitat estratègica dins l’independentisme?
—Artadi i Aragonès van anar dijous junts a la reunió de Madrid, i no és la primera vegada. Fa temps que ens asseiem, parlem i mirem de sortir de la situació de la millor manera possible. Però hi ha unes municipals a la cantonada, i hi ha partits que prioritzen el partit… No estem allunyats. L’estratègia a curt termini l’executem plegats, i potser falta fer-ho a mitjà i a llarg termini. Es farà. No hi ha alternativa.
—En una entrevista a Catalunya Ràdio, Jordi Cuixart deia que calia un relleu de lideratges perquè no es podia governar el país des de l’exili o la presó, o no únicament. Ho compartiu?
—En el moment que els dirigents de les entitats i el govern són empresonats i a l’exili, els qui són a la segona línia passen a la primera. Un lideratge no es construeix en quatre dies. Tant de bo tinguéssim Carles Puigdemont aquí. No crec que sigui un relleu, però sí que s’ha de determinar qui poden ser els pròxims dirigents, tenint en compte que considerem que els dirigents són els altres. És veritat que no es pot governar només des de la presó o l’exili. Anem molt sovint a Brussel·les i anem cada setmana als Lledoners perquè comptem amb tots. Ells han començat el procés. Amb l’inesperat pas al davant de la segona línia, de manera natural es construeixen els dirigents. Puigdemont ha parlat d’Artadi. És un valor en alça. Surt gent que, per la seva determinació i intel·ligència política, es posa en el primer pla.
—Sou a la primera línia del PDECat des de fa mig any. La política és com us l’esperàveu?
—No, gens. Vinc de l’empresa privada. Quan tens un projecte, el treballes amb l’equip, els treballadors i els proveïdors. Tens un objectiu i les misèries personals no són sobre la taula. En política, hi ha un component personal i d’egos terrible. No ho acabo d’entendre, però hi són. Això fa que la política no sigui tan fàcil. No m’esperava entrar en política, però és dur i molt desgastador. Ser en política és nedar tot el dia a contracorrent. Tens la sensació que t’esforces molt i avances poc.
