Míriam Martín Lloret: “L’objectiu de l’estat espanyol és el lingüicidi”

Míriam Martín Lloret (Barcelona, 1980) és filòloga i assessora lingüística a l’Optimot i es defineix com a “animadora lingüística”. És plena d’un optimisme combatiu que desprèn quan parla. Fa molts anys que es dedica a l’assessorament lingüístic i a la divulgació (en programes com ara Zona Franca, Estat de Gràcia i La tarda de Catalunya Ràdio), i per això sap molt bé quins són els ‘traumes lingüístics’ dels catalans. Per mirar de posar-hi remei, la tardor passada va publicar Teràpia lingüística (Ara Llibres), un manual per a combatre l’acomplexament en què parla de qüestions tan diverses com ara no canviar de llengua, el llenguatge no sexista i la riquesa de les variants dialectals, sempre amb un toc d’humor. Diagnòstic? Manca d’autoestima, autoodi i inseguretat, tot plegat amanit amb una ofensiva lingüicida que com més avança l’extrema dreta més creix. Antídot? Guanyar confiança, no arraconar el català quan parlem amb desconeguts i, sobretot, ser activistes per la llengua.

—Per què hem de fer teràpia lingüística?
—Perquè fruit de la subordinació lingüística i la submissió lingüística que patim els catalans des de fa molts anys a l’estat espanyol pequem de manca d’autoestima, d’autoconfiança, de molta inseguretat respecte de la intuïció lingüística i també d’autoodi. Ens hi hem de posar i ser activistes per la llengua des de la societat civil. La primera teràpia parla de dubtes lingüístics, una mena de trucs per a guanyar confiança i seguretat i dir, si amb aquesta qüestió de llengua no te’n surts, no passa res, tornem-hi. L’important és parlar català i no cedir a la primera de canvi. La segona és sobre el col·loquial i la variació dialectal per a recuperar la parla local. Perquè han entronitzat molt el català estàndard als mitjans de comunicació i hem perdut la riquesa i la variació. S’ha ensenyat, evidentment, per tradició, la part més formal i la correcció de la llengua, però crec que podem fer més pedagogia també del català estripat, que tenim recursos propis per inventar-nos vocabulari i tenim recursos lingüístics i estratègies per a fer propostes, sense pecar, sense entrar en el terreny de calcar el que fa el castellà o calcar el que fan les altres llengües dominants. Ens ho hem de creure una mica.

—Sobre això que dieu de no canviar de llengua a la primera de canvi, doneu uns quants trucs.
—Sí, entrem de ple al fangar amb la sociolingüística, però és per a principiants, per a prendre consciència que no hem de cedir d’entrada i començar a parlar castellà. O veure un grup de gent desconeguda i dir: “Ostres, me’n vaig a la llengua no marcada, la llengua que sé que no és la conflictiva.” Aquest clic és un deix que arrosseguem des del franquisme i hem de canviar, hem de fer molta pedagogia. Ja sé que és molt fàcil dir-ho, però sí que hi ha una pràctica que es fa de mantenir-se en català durant vint-i-un dies. Provem-ho, que ens endurem menys hòsties que no ens esperem, perquè la majoria dels habitants del Principat, el 95%, l’entén. Sí que hi ha situacions incòmodes, i són casos que s’han de denunciar, però per això no hem d’acotar el cap, hem de continuar, i, com a societat civil, ser activistes, perquè aquesta teràpia és complementària a les accions de govern.

—Aquestes accions de govern, quines haurien de ser?
—Si no hi ha mesures potents per part del govern, això no tira endavant. El govern mateix és qui hauria de prendre nota i de fer una mica de teràpia per acabar-s’ho de creure i aplicar aquestes lleis fantasma, que existeixen, però que no s’apliquen. Hi ha moltes clàusules, i la llei de retolació, la llei del percentatge mínim de català, on són? Sí que ara es fan accions potents amb la qüestió dels audiovisuals, de subtitulacions, i s’han posat molt les piles amb això, però també quan tens l’oportunitat de fer una versió original, fes-la. I en aquest cas em remeto a Cites Barcelona, que va aixecar molta polseguera perquè la van fer en castellà quan la majoria d’actors i actrius eren catalans. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no va lluitar prou per defensar la llengua i posar-la per davant de tot.

—Com valoreu el Pacte Nacional per la Llengua?
—Es va fer el Pacte Nacional per la Llengua i va sortir el titular de “les 100 mesures de govern”. Molt bé, però encara no ha sortit el desplegament, l’informe de què faran, les accions concretes. Això ho veiem en l’àmbit dels audiovisuals, però en uns altres àmbits de moment no veig gaire cosa. Sí que és veritat que darrere el govern hi ha una colla de sociolingüistes molt potents, entre els quals hi ha la Marina Massaguer, que han fet molt bona feina i una diagnosi de l’estat de salut del català molt potent. En diagnosi tenim un 10, a fer informes tenim un 10, però ens falta saber com acabem aplicant aquestes mesures concretes. Tinc un bri d’esperança, perquè s’ha fet molt bona feina d’anàlisi i, a poc a poc, a veure si el desplegament en uns altres àmbits es va veient. No vull ser pessimista de mena i dir que no es farà res de bo, però sobretot també insisteixo que la societat civil, si no prenem consciència lingüística, això no ho tirarem endavant. Ens hi hem de posar tots alhora.

—Per això defenseu que hem de ser activistes de la llengua.
—I més ara, políticament tal com estem, que puja l’extrema dreta, que hi ha censura cultural, i que l’extrema dreta el que vol clarament és el lingüicidi, és a dir, carregar-se les llengües minoritzades de l’estat. Perquè si ja patíem submissió lingüística, ara amb el gran pla que ha sortit a les Illes del PP i Vox, de carregar-se directament el català i fer-lo opcional… És que ells ho tenen molt clar: l’objectiu de l’estat espanyol i dels partits més de dretes és el lingüicidi. I fins i tot la comunitat europea tampoc no ha mostrat gaire interès a resoldre-ho. El català no està reconegut com a llengua oficial, mentre que el serbi i el croat, sí, i són llengües de menys parlants. Això demostra la gran subordinació que tenim per part de l’estat espanyol. Ells sí que tenen la missió molt clara, som nosaltres els qui hem d’acabar d’assimilar que això és així, i que serà un conflicte polític, ens agradi o no. La llengua està polititzada. La llengua és política i està polititzada, ara més que mai, i hem de conviure-hi, llengua i política no es poden separar, ara mateix, i hem de tirar endavant.

—Per a tirar endavant, quin és el primer pas?
—Desacomplexar-nos i autocentrar-nos en la nostra comunitat lingüística, en els Països Catalans, no emmirallar-nos en allò que fan de vegades els mitjans, que en algunes notícies es veu que ho enfoquen des d’una perspectiva estatal i després vénen cap a casa. Això ho hem de començar a canviar. Tampoc era el meu objectiu carregar-me els mitjans de comunicació, però sí que és veritat que es fan coses que pequen d’això, d’aquesta idea que dialogarem. Encara ho anem arrossegant. És molt fàcil dir-ho, però hem d’autocentrar-nos.

—Justament sou crítica amb el paper que han tingut els mitjans a l’hora de difondre la llengua, perquè sobretot s’ha divulgat el català central i s’han arraconat les variants dialectals.
—Sí, s’ha pecat una mica sobre aquesta qüestió de fer una llengua molt acostada a la llengua veïna, molt neutra… Ja es fan cosetes. Ara a la Corporació hi ha més divulgació de registres, del col·loquial. Jo mateixa faig una secció de llengua en què intento de trencar amb aquest tòpic. A més, la gramàtica normativa ja ho separa, ha deixat de parlar de correcte i incorrecte, hem començat a obrir la veda dels registres, aprofitem-ho. Tocar l’aspecte col·loquial ens pot anar molt bé. També parlem dels referents de les xarxes, dels joves, que la majoria de referents que tenen són en castellà, en anglès… Ara comencen a tenir-ne, però en falten molts més. N’hem de crear més i no sempre parlar d’aspectes de llengua. Sí que es comença a parlar de tot, però més, més, més. Que et quedi la idea que el català és atractiu. Evidentment, no deixarem de rebre neologismes en àmbits tècnics de la llengua i dins el llenguatge comú del dia a dia, deixant de banda l’argot juvenil.

—També en parleu.
—L’argot juvenil és una subcapa més del català col·loquial i no ha de fer mal a la llengua. Sóc del parer que si en l’oralitat dius algun barbarisme, tampoc passa res. La polèmica que hi va haver amb The Tyets, la cançó de moda d’aquest estiu, del coti, bailoteo, i tots els mots escurçats en castellà. Home, s’ha de veure més la part positiva, que són joves que van a concerts, que senten música en català i això arriba a un públic de masses brutal. Doncs mira, si hem de passar perquè se senti algun coti, mentre no toquis l’estructura interna de la llengua, mentre no et carreguis pronoms febles i part de morfologia, no passa res. El lèxic també és una part superficial, dintre de la informalitat.

—Ara fa uns mesos es va publicar un llibre sobre argot juvenil (Petem-ho!) en què també reivindicaven, com vós, la creació d’un diccionari en línia de català col·loquial i d’argot juvenil.
—I tant. Per què és necessari? Per exemple, els traductors ens farien reverències si ho tinguessin a mà i actualitzat. Per això és important que sigui en línia. Perquè fins i tot els traductors mateixos, quan es trobin un mot en anglès, hi puguin fer les seves propostes. Evidentment, passat per un filtre d’assessors. En anglès hi ha l’Urban Dictionary, però no té filtres. Nosaltres ho hauríem de fer una mica més endreçadet. Els catalans ja som d’aquesta mena. Ens seria molt útil treballar en aquesta línia del català estripat. I crec que el diccionari col·loquial ha d’anar a banda del que facin les institucions. Si hi posem un filtre institucional, entorpirem el procés i no ha de ser aquesta la funció d’un diccionari col·loquial en línia.

—Per esquivar els barbarismes, reivindiqueu la gran capacitat de crear paraules i feu propostes concretes.
—Tenim diferents recursos, per exemple, els mots creuats. Això ho fa molt l’anglès, arran de la pandèmia, per exemple, la infodèmia, d’informació i pandèmia. En català també es fa servir. Cantautor, sense anar més lluny. Em van dir al campus de la UPF que triomfava cervesada. Quan dic que tenim recursos propis, això és un dels exemples. I el recurs dels compostos catalans, que és meravellós: panxacontent, esquenadret, pocatraça, mestretites. Per exemple, anirien bé en el cas d’empollón. Per què no t’inventes un colzepelat, un clavacolzes, un m’ho-sé-tot? Són propostes que crec que poden arrelar. L’ofendidito famós, un pellfina. Cal tenir una mica de consciència i pensar que, per molt que siguem una llengua minoritzada, és una llengua atractiva perquè els recursos els tenim. És fer un pas més, creure’ns-ho i fer propostes.

—També proposeu de fer servir dialectalismes.
—Sí, exacte, un exemple és xalar. És un cas paradigmàtic, perquè es diu al sud del Principat, al País Valencià, i a les Illes. Es diu a gairebé tota la comunitat lingüística. Al català central no es deia gaire, però ara la gent se l’ha fet molt seu. Funciona i s’ha d’estendre, perquè és una qüestió de registre. Xalar és molt adequat per a un registre col·loquial. En canvi, passar-ho bé o gaudir és un registre més formal. Aprofitem la variació dialectal que tenim per enriquir-nos tots una mica. A les Illes diuen horabauxa per parlar del tardeo o el terraceo, aquesta cosa madrilenya. Això és fer el got, fer el toc, etc. Però, ostres, horabauxa, d’horabaixa i disbauxa, està molt bé! Si funciona i entre els joves arrela, endavant.

—Això que comenteu em fa pensar en la qüestió del llenguatge inclusiu. Al llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, en què vau participar, també es parlava que aquests canvis en la llengua han de ser de baix cap a dalt i no al revés, i que certs aspectes del llenguatge no sexista els volien fer instaurar les institucions. En canvi, les desinències en –i sembla que vénen més del col·lectiu LGBT mateix.
—Totalment. I del totis va esclatar la polèmica arran de la consellera Tània Verge, que ho va mencionar. Però és que fa molta gràcia perquè la desinència en –i el col·lectiu LGBTI ja fa molt de temps que la fa anar. Per què va esclatar, la polèmica? Perquè la consellera ho va dir. Però això no vol dir que vingui de dalt. A més, si s’utilitza des de baix, ells, el col·lectiu mateix, ja hi veu problemes. Perquè no es pot utilitzar sistemàticament. Ja es veuen els inconvenients. Però si ho volen fer anar, endavant. Em mostro més com a observadora del fenomen, crec que no ens va a favor ara posar-nos-hi de cul. I crec que hauríem de fer més debats, més jornades de llengua sobre aquesta qüestió. En què assistissin tant gent del col·lectiu LGBTI com lingüistes, lingüistes que estiguin oberts a parlar-ne.

—Critiqueu el desdoblament, en canvi.
—Sí, perquè el que s’ha imposat i el que jo em carrego molt és el binarisme de gènere. Això sí que ve imposat molt des de govern, des de les institucions. Aquesta flexió de gènere constant. És una flexió inclusiva falsa. Em carrego el binarisme totalment, tret de si és un esquema carta, una salutació, “benvolguts, benvolgudes”. Però és que forçar en un text tot de formes dobles no va enlloc. És saber tots els recursos de què disposes. Algú que en sap de llengua el pot utilitzar amb bon criteri, però si no domines prou la llengua, poden sortir disbarats. I sobre el femení genèric, la llengua té poder simbòlic i ho fas per una reivindicació concreta. Si en un discurs polític vols parlar en femení com a acte de reivindicació, mentre el contingut sigui transparent i no doni equívocs, per què no? També és adaptar-se una mica a cada context comunicatiu.

—Hi ha masclisme, al diccionari?
—El diccionari, la llengua, no és masclista, però sí que és un reflex de la societat i, per tant, hi ha conceptes i definicions que hem de polir i anar actualitzant, perquè fins ara els diccionaris, la majoria de diccionaris, els han elaborat homes, i no s’ha tingut en compte aquesta perspectiva de gènere. Per exemple, al DIEC2 trobem cuguç i cornell, amb la definició de “marit de la dona adúltera”, sense que hi hagi l’equivalent per a les dones. I és curiós, perquè, en canvi, lingüicidi no l’hi trobem, tot i que sí que el recull el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Això es veu molt clar en la fraseologia popular, amb frases com ara: “Dona i cavall donen treball”, “Dona finestrera, o puta o xafardera” o “Amb l’ase i amb la muller, a bastonades s’hi ha de fer”. Cal anar-ho revisant.

—Tot el llibre és ple d’humor, i en aquest apartat concretament feu anar molt un terme una mica provocador. Qui són els matxilingus?
—[Riu.] Matxilingus és el terme encunyat per mi mateixa, format per paral·lelisme amb cunnilingus, no sé si ho havíeu observat, i literalment vol dir ‘mascle de la llengua’. Igual que hi ha els típics senyoros –que hi ha propostes de traducció que són bones, la més estesa és el senyorot, jo proposo un mestretites, agafar un mot que ja tenim al diccionari i ampliar-ne el significat, mestretites o mestretitoles, si vols ser més contundent com a sinònim–, homes condescendents amb les dones, el matxilingus és l’home condescendent però dins l’àmbit de la llengua. Jo em dedico al món de l’assessorament lingüístic i m’hi he trobat força vegades; fas una piulada de llengua, tant professional com personal, i et ve l’home lingüista a fer-te la lliçó, per si no ho sabies. I és veritat que no tot ho sabem, però en la majoria de casos passa que ho sabem, i ell ja t’ha fotut la lliçoneta. Aquest fenomen existeix i calia un nom dins l’àmbit lingüístic: el matxilingus.