Míriam Iscla: “Vaig deixar T de Teatre perquè hi hagués un canvi, el necessitava”

Ens trobem amb l’actriu Míriam Iscla a la llibreria Ona, molt a prop del Teatre Borràs, on ara representa FitzRoy, juntament amb Sílvia Bel, Sara Espígul i Mima Riera. Després de l’èxit obtingut l’any passat amb aquesta comèdia escrita per Jordi Galceran i dirigida per Sergi Belbel, hi tornen fins el 25 de febrer, a Barcelona. També tornen després d’haver fet una ronda per uns quants indrets de Catalunya, que els ha donat moltes alegries.

Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Iscla de la seva carrera artística. I ens confessa que després de més d’una dècada sense fer comèdia, tenia moltes ganes de tornar a fer riure l’espectador de dalt l’escenari estant. “Tenia moltíssimes ganes de tornar a fer una comèdia.” Un gènere del qual es va desvincular quan va deixar la companyia amb la qual va començar en aquest món, T de Teatre, però que reivindica: “Una persona que pot fer comèdia pot fer drama, no sé si es pot dir el contrari. La comèdia és molt difícil.”

—Torneu amb FitzRoy al Teatre Borràs de Barcelona. Com és això de tornar a fer una obra que ha tingut tant d’èxit. Hi ha més pressió o dóna més seguretat saber que ja ha funcionat?
—Hi ha la mateixa incògnita, perquè l’únic que saps és que una vegada va anar bé i que la gira ha anat estupenda. Hi ha moltes ganes. Fem teatre perquè volem que ho vegi la quantitat més gran de gent possible. Per això expliquem històries. És una il·lusió tornar a Barcelona i estar al Borràs una altra vegada. Ens fa il·lusió veure que la gent encara té ganes de venir. Qui no l’ha vista, ve, i hi ha gent que l’ha vista i repeteix, de manera que és fantàstic.

—Repeteixen malgrat que no hi ha novetats?
—Hi ha una actriu diferent. La Natàlia Sánchez va haver de marxar perquè tenia un compromís de televisió i ha entrat la Mima Riera. De fet, és curiós, perquè era una de les primeres que s’havia pensat perquè sortís a la primera tongada, i en aquell moment no ho va poder fer.

—M’imagino que un projecte capitanejat per Sergi Belbel i Jordi Galceran sempre neix amb pressió.
—Aquestes pressions no em són ni útils, ni m’aporten res, ni hi penso gaire estona. Perquè sempre fas qualsevol funció procurant que agradi. Per tant, hi ha la mateixa pressió de sempre. Per mi ha estat el contrari. Em feia molta il·lusió, no havia fet mai un Galceran. Sí que repetia amb el Sergi Belbel, que és un amic amb qui he fet coses molt diferents, però també em feia molta il·lusió. Però res d’això no em representava una pressió extra. No faig mai cap funció pensant que serà un èxit, sinó que espero que a la gent li interessi, li agradi i li provoqui l’esforç de sortir de casa i venir al teatre. En aquest cas, ho vaig acceptar perquè el text em venia molt de gust. Tenia moltíssimes ganes de tornar a fer una comèdia. A més, les actrius amb qui treballo són un al·licient molt motivador. L’obra tenia molts atractius.

—És una història protagonitzada per quatre dones escrita i dirigida per homes. Encara costa de trobar obres protagonitzades per dones?
—Canviem la torna. Evidentment, la va escriure el Galceran, l’ha dirigida el Belbel, però qui la fa som nosaltres. I, per tant, penso que és molt interessant, perquè en la funció no fem referència a cap home, excepte en una anècdota que es fa servir per crear un canvi. I, en conseqüència, penso que sí que canviem les coses. Per fi es comencen a explicar històries de l’altre 50% de la població. Fins ara s’explicava, o s’han explicat, moltes històries d’un 50%. Penso que ja era hora i que es comencen a fer coses. No ho sé, ara em ve el cap La trena, que torna d’aquí poc al teatre, o Lali Symon, del Belbel. Hi ha d’haver papers per a tothom. Evidentment, és important que s’expliqui què li passa en aquest 50% que no s’ha explicat, però no crec que ara hagi de fer-se tot sobre les dones. És important que comencem a tenir espai. Hem de ser més positives que pessimistes, en aquest sentit, no? Perquè, si no, la queixa no ens deixa veure les coses bones. Que això no vol dir que no hàgim de lluitar. Cal buscar aquestes propostes. I per la part que em toca, acceptar projectes. Quan arriben projectes de dones, també cal arriscar. Cal que hi invertim. No tot ha de recaure en les institucions, també hi ha una part que recau en nosaltres. Cal visibilitzar les dramaturgues i les directores. No hi ha dubte que, si ho fem, el públic ve.

—En aquesta entrevista tenim un inconvenient: podem explicar molt poca cosa de què passa a l’obra.
—Sí que podem explicar coses. Podem dir que són quatre escaladores que esperen que algú els truqui per fer l’últim tram del Fitz Roy. Els queda per fer la part més difícil. Allò que no ha fet mai una cordada de dones. Elles volen ser les primeres. I, per tant, som davant una situació límit, de nervis. Cadascú té un objectiu pel qual vol pujar, però també en tenen un de col·lectiu. Què passa? Que a causa d’una cosa que no explicarem, perquè si no, no té gràcia, hi ha un problema pel qual sembla que no pujarem totes quatre. Aquí, com en qualsevol situació de tensió en què els objectius són molt importants, surt el millor i el pitjor de cadascú. L’obra és un cant a la col·lectivitat, que és l’essència d’aquesta funció. Hauria de ser l’essència de les nostres vides en el moment actual. Fugir de l’individualisme i pensar que, en equip, tenim molta més força.

—Hi ha un moment que crec que és el més icònic: el de la frase maleïda. Com a actrius, maleïu aquest moment?
—A mi m’encanta la frase maleïda. Tothom se’n recorda molt, d’aquest moment. És molt fort. És una cosa bonica perquè durant la funció es fa servir en tres moments i de tres maneres diferents. Primer, com un joc; després, com una competició, i, finalment, com un cant a la unió. És bonic que la mateixa estructura es faci servir per a tres coses diferents. Encara que també és molt perillosa, perquè la gent la fa. El públic la pensa. Fins i tot hi ha gent que la diu. Fem un silenci, i ho sents… És a dir, no ens podem equivocar perquè tothom d’alguna manera juga amb nosaltres. Hi ha una comunió total.

—Per tant, deu ser un moment de tensió.
—No et permet d’equivocar-te. Encara que crec que ens hem equivocat un parell de vegades. Però el teatre ja ho té, això, no hi ha trampa. Però després et permet de solucionar-ho d’alguna manera. Quan ens hem equivocat, hem hagut de trobar-hi una solució. Per exemple, si alguna ha canviat una paraula, llavors l’haurem de dir tota l’estona. És divertit. Cal que siguem molt un equip. És viu sempre, poden passar moltes coses. Però el teatre ja és això, un joc. Això ho fa molt divertit i adrenalític.

—Abans dèieu que teníeu ganes de fer comèdia. Després de molts anys, ara heu tornat…
—Sí, han coincidit en el temps dues coses. Ara he pogut fer Les bones intencions i FitzRoy. Tenia moltes ganes de tornar-ne a fer. Des del 2008 que feia papers que no eren de comèdia. Eren preciosos. Han estat un regal. No canviaria res d’aquests últims anys. Però sí que va arribar un moment que em venia molt de gust. De fet, Les bones intencions va ser un projecte buscat. En Joan [Negrié] i jo vam decidir que havíem de fer comèdia immediatament. I ens vam inventar això juntament amb [Marc] Artigau i Joan Maria Segura. Va ser un plaer. A més, era una comèdia que hi havia una part d’improvisació amb el públic. I ara torno a fer comèdia amb FitzRoy. Estic contenta, perquè he tornat a tocar les tecles de la comèdia. De tant en tant és necessari. La comèdia és molt difícil. Per mi, és més difícil que el drama. Té una mecànica i una tècnica que va de mig segon de produir una rialla. Però, a la vegada, té una cosa regeneradora, que és molt bonica. El retorn constant amb el públic és meravellós.

—L’altre dia parlàvem amb Agnès Busquets que de vegades a les actrius de comèdia us han fet sentir que no éreu prou completes per a poder fer drames.
—Crec que és al revés. Una persona que pot fer comèdia pot fer drama, no sé si es pot dir el contrari. Com et deia, la comèdia és molt difícil. Sembla que és fàcil i és poc valorada en aquest sentit. No es té en compte que darrere la comèdia hi ha una tècnica molt important. Tant en l’àmbit de saber conduir les rialles o de llançar el gag següent. És mil·limètric, està comprovat. Si tu llances dos segons després el gag, ja no serà al mateix. Has de tornar a aixecar la comèdia. I, fins i tot, quan la gent riu, has de saber l’onada de la rialla. No pots esperar que deixin de riure per tirar el gag següent, perquè és tornar a començar cada vegada.

—A moltes actrius de comèdia els costa que els donin papers dramàtics. Vós heu aconseguit de trencar aquesta dinàmica.
—Sí, després de disset anys amb T de Teatre, vaig decidir de buscar-me la vida com a freelance. He tingut molta sort fent projectes molt bonics i diferents. De fet, he de dir que vaig entrar a l’Institut del Teatre amb un drama! Vaig fer un monòleg d’una persona absolutament tancada, embogida, dins una presó. Però llavors, ja a l’Institut, vaig començar a proposar de fer comèdies en tots aquells treballs que volia. Encara que, en el meu cas, dono una imatge de caràcter potent i fort, i en els anys que em dedicava a la comèdia vaig intentar de mantenir aquesta imatge viva. Malgrat que feia comèdia, feia personatges amb caràcter. I, en conseqüència, d’alguna manera he tingut la sort que la gent que després ha comptat amb mi ja havia vist aquesta faceta.

—No va costar, el canvi? Si no haguéssiu deixat T de Teatre, hauria estat possible?
—Vaig deixar T de Teatre perquè hi hagués un canvi. Buscava un canvi, el necessitava. De la mateixa manera que et dic que ara em venia molt de gust fer comèdia, en aquell moment necessitava fer una altra cosa. Era una cosa meva, respecte de la professió. Volia investigar i recordar coses. Necessitava tocar unes altres tecles, reprendre coses que, quan estudiava, els professors em donaven. Sempre feia aquesta mena de papers, però quan en vaig sortir, vaig reprendre la comèdia. No vaig deixar T de Teatre perquè busqués que algú em donés una comèdia, sinó que necessitava canviar. Va ser un canvi provocat, necessitava sortir. De fet, vaig marxar a Londres a fer un curs de guió. I quan vaig tornar, vaig començar a trucar portes per demanar feina. Vaig tenir sort i vaig entrar al T6 de seguida, vaig fer funcions al Nacional… Tot plegat va anar bé. Vaig picar molta pedra, però també hi havia gent amb ganes de fer coses, i ens vam trobar.

—Creieu que hauríeu rebut un reconeixement com el Margarida Xirgu si haguéssiu continuat fent comèdia?
—No en tinc ni idea. De fet, me l’han donat per un drama i una comèdia. És bonic, perquè me l’han donat per Les bones intencions i per Crim i càstig. Per la qual cosa, aquesta sensació que tenia que el Margarida Xirgu, més que un premi per una temporada concreta, era un reconeixement de carrera, em va agradar que fos per dos espectacles que van ser el mateix any i que eren la cara A i la cara B del disc. Em vaig sentir honorada i penso que la comèdia hi és valorada, també.

—Heu pensat mai què hauria passat si no haguéssiu deixat T de Teatre?
—No. És que no ho puc saber. Només sé que ho vaig deixar, i que estic molt contenta d’haver fet el pas. Evidentment, deixes coses enrere, però tinc una sensació molt plaent, de no haver-me equivocat.

—Heu dit que moltes vegades que no pensàveu a ser actriu quan éreu petita.
—No és que no m’ho plantegés… En la meva època, hi havia dos teatres a Barcelona. Era de Pineda de Mar, mirava els diaris i pensava: “Que collonut això que fan.” Mirava Estudio Uno. Anava a teatre. Feia teatre amateur, em donava molt de plaer, però no m’imaginava que en pogués viure.

—Això ha canviat?
—Sí, i tant! Ara hi ha moltes escoles, teatres, televisions, plataformes… Hi ha molta oferta tant en l’àmbit de la imatge, com en el teatre. El jovent que es planteja de dedicar-s’hi té unes altres complicacions, però té clar que hi ha la possibilitat, que existeix un món. Nosaltres, no.

—Sou de planificar poc a la vida?
—No sé si planifico o no. De fet, sempre intento de tenir feina del que m’agrada. Lluito més que planifico. Moltes vegades m’he de sentir dir que ja estic, que ja ho tinc tot. I no és veritat. Jo, com tothom, quan acabo un projecte, he de buscar-me la vida pel següent. També tinc temporades que no tinc cap proposta. Procuro tenir un projecte personal, com ara Abans que es faci fosc. Hi ha projectes importants a la meva vida, que van sorgir quan no tenia feina. Són projectes que vam provocar, i vam buscar els mitjans perquè fossin una realitat. Entenc que no tothom ho sap fer. Però també vinc d’una escola, que és T de Teatre, que era de buscar-te la vida. També suposo que tinc aquest tarannà, de continuar-me buscant la vida i picant pedra.

—Quan rebeu premis, mireu enrere i valoreu la trajectòria?
—En els premis, que tampoc en tinc tants, no hi crec gaire. I no vull semblar pedant. El que em fa il·lusió és el Margarida Xirgu, perquè tinc la sensació de mirar enrere i veure moltes coses fetes. Però no m’aturo gaire a mirar què he fet, més aviat penso en què puc fer.

—I teniu res pendent?
—Tot! Tot allò que no he fet està pendent. Ara busco uns textos anglesos que m’han arribat i que tinc ganes de traduir, de mirar si m’hi engresco. Tinc ganes de trobar alguna cosa i animar-me a dirigir. Ho faré si trobo la història adequada. Vaig buscant, com a actriu, directora, com a curiosa…

—I el cinema, és una assignatura pendent?
—No n’he fet mai. Però això no depèn de mi. Les coses pendents són les que depenen de mi, no? En tots els àmbits en què treballo procuro buscar que la història estigui ben explicada, i, per tant, que el personatge estigui ben encarat i que la història arribi. Això és la meva feina. L’altra part és que hi hagi un interès per això que faig. No sé anar-me’n a vendre pels llocs, però sí que ho sé fer dalt d’un escenari o en una feina de televisió. No dic que no m’agradaria fer-ho, però no és una feina que tingui pendent. És una feina que no m’ha tocat, aquí s’ha d’acabar el drama.