08.08.2020 - 21:50
Miriam Escofet (Barcelona, 1967) és una pintora catalana que ha viscut a Londres gairebé tota la vida. Fa dos anys va guanyar el prestigiós premi BP de la National Portrait Gallery, cosa que li va donar molt renom com a artista al Regne Unit. Tot i que es tracta d’un premi internacional i que fa anys que exposa força per Europa, a casa nostra no ha adquirit més popularitat fins que no ha pintat un retrat de la reina d’Anglaterra, Elisabeth II, que li va encarregar l’Oficina d’Assumptes Exteriors i de la Commonwealth després de veure el retrat de la seva mare amb què va guanyar el premi. Es tracta d’un quadre de la reina diferent, no tan sols perquè té un caire més íntim que els anteriors, sinó que també pel context en què s’ha fet. La pandèmia va obligar l’artista a fer la presentació de l’obra davant la monarca per videotrucada, un fet insòlit que va requerir una gran preparació prèvia per a assegurar-se que la llum fos perfecta. Parlem amb la pintora d’art figuratiu sobre aquesta experiència, sobre la seva carrera artística i les dificultats en el món de l’art i sobre el fet que no hagi exposat mai a casa nostra.
—Per a qui no us conegui, qui és Miriam Escofet?
—Sóc una artista de tota la vida. Vaig néixer a Barcelona. El meu pare és de Terrassa i la meva mare de Londres, però de família irlandesa. Es van conèixer a Catalunya, van tenir tres fills i, quan jo tenia dotze anys, van venir a viure a Anglaterra. Em sento molt catalana, però he viscut la majoria de la meva vida aquí… Vaig començar a fer la carrera d’artista aquí i, com que Londres és un centre d’art important, m’hi vaig quedar fent exposicions. Recentment he intentat reconnectar amb Barcelona a través del MEAM, que fa un concurs que es diu ‘Figuratives’. Hi he posat un parell d’obres perquè m’encantaria reconnectar artísticament amb el meu país. A Espanya hi ha artistes amb una habilitat tremenda amb l’art figuratiu, però no té la força que té Anglaterra en el mercat d’art. He tingut exposicions a Londres, França i Itàlia, però mai no he tingut una exposició personal aquí. Ni sabria on presentar-me per fer una exposició a Barcelona.
—Com us ho expliqueu?
—No sé explicar per què. No conec el món de les galeries a Barcelona. Hi ha galeries maques, però no sé si hi ha galeries comercials d’art contemporani importants. Moltes s’especialitzen en un art rabiosament modern que no és el meu estil. Per això el MEAM s’ha convertit en un museu força important per a la gent que es dedica a l’art figuratiu. Tinc la sensació que potser no hi ha tanta força de les galeries a Espanya, i m’estranya molt, perquè hi ha un talent extraordinari, hi he vist molta obra que m’ha impressionat moltíssim. A vegades potser es va cap al fotorealisme fred, però he vist coses fantàstiques en l’art figuratiu. Molts dels artistes que m’agraden són espanyols, però sembla que en el seu país no troben oportunitats.
—Al vostre pare, Josep Escofet, també artista, li va passar el mateix? Va millorar la seva carrera quan va anar-se’n al Regne Unit?
—És una d’aquelles persones que va néixer sabent que volia ser pintor. Però és d’aquella generació a qui la Guerra Civil va impactar molt durant la infància. Va viure els gairebé quaranta anys de franquisme. Vivia en una Espanya molt diferent de la d’avui, i per això volia anar-se’n. Vam anar-nos-en el 79 perquè, malgrat que Franco ja havia mort, ell va pensar que Espanya no canviaria mai, que sempre seria un país tancat i feixista. Mai no va exposar al seu país com a artista important, mai no s’hi van interessar. Quan ens vam traslladar, al cap de pocs anys va començar a tenir exposicions a Nova York i així es va fer la seva reputació. Aquestes coses passen molt en el món de l’art, hi ha tantes modes i moviments que és complicat. El meu pare pintava de manera figurativa quan era fora de la moda que volien les galeries. Ara l’art figuratiu torna amb certa força, però als anys vuitanta i noranta hi havia molt d’art conceptual.
—Què us ha dit, sobre el retrat de la reina?
—Li ha agradat molt i estava molt il·lusionat per l’oportunitat que representava. Vaig acabar el quadre durant el confinament i sempre que hi parlava per videotrucada volia veure’l. I no és el mateix que veure’l en viu! Ambdós ens critiquem les obres d’una bona manera. És el meu millor conseller. Si tinc algun dubte és la primera persona amb qui parlo, i em diu les coses directament. Sap perfectament qui sóc i on vaig amb la meva pintura.
—Com ha estat el procés de pintar el retrat de la reina?
—Ha estat un encàrrec extraordinari en certa manera. Fa dos anys que vaig guanyar el premi BP de la National Portrait Gallery amb un retrat de la meva mare, i això em va portar publicitat i em va elevar el perfil d’artista. El secretari permanent de l’Oficina d’Assumptes Exteriors i de la Commonwealth, Sir Simon McDonald, volia encarregar un retrat de la reina per a la sala de recepció nova. Va consultar la Nacional Portrait Gallery i li van recomanar un parell d’artistes, inclosa jo. Quan va veure la imatge que li van presentar, la del quadre de la meva mare, va recordar haver-lo vist i li va impressionar tant que em va fer l’encàrrec.
—I vau tenir dues sessions amb la reina.
—Sí, el juliol de l’any passat i al febrer. He trigat set mesos a pintar-lo, però tot el procés ha durat aproximadament un any. Les sessions són curtes perquè té noranta-quatre anys i l’agenda molt plena. A vegades et donen una sessió de només mitja hora. Ja em diràs què fas amb mitja hora… Vaig fer tantes fotografies com vaig poder. Després de la primera sessió vaig preparar un parell de dissenys per a resoldre la composició del quadre. Pinto amb una tècnica molt clàssica, amb molt detall. Hi ha moltes capes, de colors transparents o semitransparents. Respira una profunditat. És la tècnica que feien servir Rembrandt i Van Dyck, en què surt aquella llum tan especial als quadres que m’encanta. Però és molt lent i et pots entretenir fins a no acabar mai. La nit abans de portar el quadre als fotògrafs encara feia els últims retocs… No vaig anar al llit durant quatre dies abans de portar-lo! [Riu.]
—Quines altres inspiracions teniu com a artista i quines altres inspiracions té el quadre?
—M’inspiro molt en l’art clàssic, sobretot en l’art del Renaixement. També m’inspiren artistes contemporanis com Antonio López i Odd Nerdrum. Quant a les influències del quadre, destaco Hans Holbein, un dels meus retratistes preferits. Tècnicament és fantàstic, però, a més, capta el caràcter dels personatges d’una manera increïble. Són persones que fa cent anys que van viure, però quan mires un dels seus quadres és com si hi fossis davant i els sentissis respirar. Això m’impressiona molt. Quan pintava el quadre, el disseny de la catifa que forma l’escenari em va fer pensar molt en Els ambaixadors, la seva obra més important, que també té un terra amb un disseny molt concret que posa l’escenari. Jo hi volia posar un toc surrealista, i vaig pensar que tindria una tassa de te que em serviria d’alguna cosa.
El tret que em fascina del quadre d’Holbein és aquella calavera distorsionada, una il·lusió anamòrfica que s’ha de veure des d’un cert punt de vista. Al final vaig fer, en comptes d’una cosa surrealista, una d’anamòrfica. Vaig posar el disseny de les insígnies associades a l’Oficina d’Assumptes Exteriors i de la Commonwealth: dues creus, de Sant Jordi i de Sant Miquel. Les vaig pintar distorsionadament sobre el platet de la tassa, i s’hi reflecteixen. No és un anamorfisme clàssic, sinó la il·lusió d’un anamorfisme. Quan li vaig presentar el quadre a la reina li vaig explicar tot això i em va comentar: ‘Sí, però no hi ha te dins la tassa!’ Jo ni m’hi havia fixat! [Riu.] Li vaig contestar: ‘Suposo que he sacrificat el te pel simbolisme…’
—Li va agradar, però?
—Sí, ella mai comenta res perquè és molt diplomàtica, però somreia i se la veia feliç i tothom té clar que li ha agradat molt. És molt natural i em va caure molt bé. T’ajuda a aconseguir el teu objectiu com a artista. La primera sessió vaig estar força callada perquè estava impressionada, però a la segona em vaig relaxar i vam xerrar força, tot i que no puc dir sobre què vam parlar.
—Aquestes trobades serveixen, almenys, per a captar més la persona de manera ràpida?
—Sí, és molt important. Quan ets davant d’algú, fins i tot si no hi parles, sents una certa energia de la persona. El problema de retratar la reina és que és una persona icònica. Tothom es pensa que la coneix perquè l’ha vist molt per la tele. No vull dir que ara conec la seva persona privada, però amb les sessions te’n fas una idea més concreta.
—Quins punts en comú té amb el retrat de la vostra mare?
—M’agrada el fet que el retrat de la meva mare m’ha conduït a fer el retrat de la reina. Són dues dones de certa edat, molt diferents, però hi ha un fil en comú. McDonald em va dir que volia que captés les qualitats humanes de la reina perquè els retrats que hi ha d’ella no donen la idea de qui és. Volíem un quadre més íntim, que representés l’ésser humà darrere la façana de reina. Li han fet força quadres, però molts són aquella mena de quadre tan grandiós d’un monarca amb la corona i els vestits. McDonald em va dir: ‘No tan sols és la reina, és l’àvia de la nació.’ Això em va quedar gravat, i crec que és allò que té de semblant al quadre de la meva mare, perquè volia transmetre una idea d’allò que representa la mare per a tothom, aquella idea de la maternitat, la relació especial. Som en un món molt orgànic quan som amb la nostra mare: la taula de la cuina, els dinars… Un món de les emocions, i amb el quadre de la reina volia transmetre aquesta idea d’àvia de la nació. Durant el confinament, quan va sortir per la tele, tot el país es va quedar clavat mirant-la. Ho comento perquè sé que a Espanya passa què passa amb la monarquia, però, en general, els anglesos adoren la reina, és com el ciment de la nació.
—Com veieu el món de l’art en aquest moment?
—Està paralitzat i crec que trigarà molt a recuperar-se. Aquí certes galeries han tornat a obrir i unes altres no. Jo he estat en aquesta bombolla de l’encàrrec, però és molt difícil, i crec que moltes galeries tancaran. L’art és molt important, però reconec que també és un luxe. En una crisi, les prioritats són diferents.
—I és un món que sempre havia estat difícil…
—Ser artista és la manera més difícil de guanyar-te la vida [Riu.] Diria que és gairebé una bogeria pensar que seràs artista i et guanyaràs la vida. Fins i tot quan les coses van bé és difícil, perquè les oportunitats són poques i no tens cap seguretat. Només tens la fe en la feina que fas. És la vida més autònoma que pots tenir, i això és la característica que m’agrada, però porta molta inestabilitat. Ara he passat un moment en què he tingut molta sort, però també he passat anys treballant com una mula i amb moments en què tot ha estat parat. Crec que el test d’un artista implica tenir el caràcter de continuar treballant quan el món no et fa cas.
—Us heu guanyat la vida només amb l’art?
—Sempre he estat només una artista. Fa pocs anys vaig començar a fer certes classes en una escola d’art. Em va agradar molt, però de seguida vaig parar perquè estava tan acostumada a tenir tot el temps per a mi que ho vaig trobar angoixant. Feia una classe un dia i estava totalment esgotada l’endemà. Part de l’energia creativa, que és el teu forn de creació, la dónes als altres quan ensenyes. Això és molt maco, però xucla molta energia. He estat tota la vida essent només artista, sense cap altra feina. És una sort i un sacrifici.
—El fet de ser dona ha afectat d’alguna manera la vostra carrera?
—No sé si m’ha afectat des del punt de vista de com em veu el món essent una dona artista. Estic acostumada que em miri d’una manera diferent. Tinc cinquanta-tres anys i aquest àmbit ha canviat molt. Quan era a l’escola d’art hi havia un masclisme increïble. Es feia més cas als nois que a les noies, sense cap mena de dubte. Però era tan habitual que ni pensaves que fos una cosa estranya. Parlo en termes generals, però crec que l’ego d’un artista home és molt diferent de l’ego d’una artista dona. En els concursos o en les exposicions de grup, els homes artistes es presenten a si mateixos com si fossin molt més importants. Les dones no tenim aquest ego tan triomfador, tenim una psicologia diferent. Es pot pensar que és un desavantatge, però crec que ara hi ha un enfocament diferent i l’art de les dones es comença a apreciar molt més. Precisament aquell món més íntim en què estem més enfocades té més ressonància avui dia que no pas els grans temes. En general, tradicionalment els homes toquen temes més grans, i les dones, temes més íntims, sobretot en l’art figuratiu. Crec que és el nostre moment. No ho dic en el sentit de triomfar per sobre dels homes, però el món ens mira, i ja era hora.
