Míriam Artacho: “A poc a poc, la pesca ja ha mort”

Míriam Artacho és patrona del vaixell Mini One, de dotze metres d’eslora, d’Arenys de Mar. És considerada l’única patrona de vaixell en actiu. “Uns inspectors a bord m’ho van confirmar”, explica Artacho, crítica amb les mesures de la Unió Europea per a limitar la pesca d’arrossegament. Unes mesures que s’haurien d’aplicar el 2025 i que impliquen reduir les sortides a vint-i-set dies a la mar –ara en fan més de cent. O complir dotze mesures, que valora en aquesta entrevista. Artacho explica els seus raonaments, per què creu que la pesca està tocada de mort, i pas no d’ara, i com la seva vida amorosa l’ha portat a ella, agent forestal, a viure de la mar al costat del seu marit, Isaac Giner.

—Us obliguen a fer vint-i-set dies de la mar. Quants en feu actualment?
—Doncs cent vint-i-vuit dies teníem, al meu vaixell. I la mitjana de quilos de peix que agafem és entre 100 quilos el dia i 150.

—Ara us demanen de baixar a vint-i-set dies. Sembla impossible d’aconseguir, això.
—A mi també m’ho sembla. Jo aquí em quedo de moment amb la fase de negació, que no pot ser. I diuen, però nosaltres no en tindríem ni vint-i-set, de dies.

—I què opineu de les dotze mesures que, si compliu, permetrien que féssiu més de vint-i-set dies?
—La veritat és que encara hi ha molt desconeixement. Diuen que n’hi ha dotze, però en coneixem sis, nosaltres. D’aquestes sis, n’hi ha algunes que sí, són de fàcil compliment: respectar el temps de veda o vedar certes parts del mar per protegir algunes espècies. Això són coses que ja fèiem. Ampliar una mica més la malla tampoc és un problema. Nosaltres ja la portàvem més gran, així que, en realitat, quasi ni l’haurem de tocar. Les portes voladores ja és un altre tema. Nosaltres, per exemple, que som una barca petita, tenim el hàndicap que no existeixen portes voladores tan petites per a barques petites. Això no ho podem complir. I també entenem que els cent deu dies que teníem abans ja no tornaran. Si nosaltres podem arribar als vuitanta dies o noranta, com que tots dos som pescadors i tot queda a casa, podrem continuar. Però sorgeixen moltes preguntes: quant de temps durarà, això? Un any? Tres? D’aquí a poc temps, ens tornaran a escanyar amb més mesures? Tenim la sensació que ha estat una tireta perquè no ho cremem tot. Hi ha molta incertesa.

—El vostre cas és el cas clàssic de pescadora via familiar? Avis, pares, fills, pescadors?
—En absolut. La meva passió és la muntanya, i treballava d’agent forestal. Però em vaig enamorar d’un pescador. I ell sí que és fill de pescador, nét de pescador, i més enllà. Ens vam comprar un vaixell propi, el seu pare es va jubilar, i quan ja érem pares, teníem dues nenes petites, ell que patia de glaucoma en un ull, a poc a poc, va anar perdent visió. En un ull, del tot. Els pescadors, cada dos anys, fem una revisió mèdica, força important, a la Marina. El metge que hi havia el va avisar que la legislació havia canviat. I que ara necessitava un 50% de visió a cada ull per a ser patró de vaixell. En un ull ja no el tenia. La pròxima vegada no li podria donar el títol, li va dir. I així va ser.

—I què vau fer?
—Durant aquells dos anys, ell va anar rumiant-hi. Què farem, què farem? I va ser quan jo li vaig dir: “No pateixis, ja em trauré jo el títol. I sortim tu i jo a pescar.” Però jo ho vaig dir en to de broma. Ell m’havia repetit tantes vegades que les dones no anaven a pescar, que estava convençuda que em diria que no. I quan em va mirar i em va dir “de veritat?”, vaig pensar, “he xerrat massa”. No em podia fer enrere. Per això vaig a pescar.

—Diu que sou l’única dona patrona de vaixell a Catalunya?
—Correcte. Potser hi ha més dones que tenen el títol, però no van a la mar. Ho sé perquè van venir uns inspectors a bord i m’ho van confirmar.

—Què respondríeu a l’argument que diu que la mar Mediterrània està sobreexplotada, i hem de baixar molt la pesca d’arrossegament perquè, si no, ens quedarem sense plàncton i nutrients.
—Diria que en cap moment el meu propòsit no és rivalitzar amb franquesa amb ells. Però que la meva realitat no és aquesta. Tots tenim un petit exemple durant el temps de pandèmia. Quan tothom estava tancat a casa, oi que els pescadors continuaven pescant? I els dofins s’acostaven més, les balenes es veien més a prop… i nosaltres continuàvem pescant. Vull dir, el problema no som nosaltres. Uns anys agafem més canana, com aquest any. I fa dos, va ser rap. El mar és un lloc viu, no és una fàbrica, i té els seus propis ecosistemes, la seva biodiversitat. El problema no és el pescador. Ja ho he dit a totes les entrevistes: a poc a poc, la pesca ja ha mort. Nosaltres morim tots sols i complint totes les normatives que ens imposen. Però  ja es veu, amb les barques de pesca que hi havia fa vint anys i les d’ara.

—En teniu dades?
—T’ho puc dir d’Arenys, que és el meu port. Fa vint anys, pescadors jubilats parlaven de quasi quaranta vaixells d’arrossegament. Una bestiesa. Quan jo vaig començar, fa set anys, érem disset. Aquest any érem catorze, i ara n’han caigut dos. En quedem dotze.

—Com és un dia vostre de pesca normal?
—Encara que nosaltres pesquem a Arenys de Mar, vivim a l’Empordà. Temes burocràtics: com que vam comprar allà el vaixell, ens toca pescar allà. I ens hem enamorat de la zona com de la gent. Nosaltres ens llevem a les 4.15, sortim de casa a les 4.30, arribem a Arenys a les 5.30, encenem el vaixell, mirem nivells, carreguem el gel, encenem la caixa blava, i a les 6.00 en punt sortim totes les barques. Hem de sortir tots a la mateixa hora, per tenir la mateixa possibilitat d’arribar a calador i d’arrossegar les mateixes hores. Depenent del vent, dels corrents, del company que tapa tal davant, tries un calador o un altre. Tirem les nostres xarxes i les arrosseguem durant unes tres hores, aproximadament. Les recollim, deixem el peix, i les tornem a tirar una segona vegada. I a les quatre de la tarda, subhasta a la llotja. El primer que entra, el primer que ven. Així que t’interessa no vendre gaire tard, perquè si no, els compradors tindran la major part del peix i el preu anirà baixant. I després s’han de tornar a col·locar cobertes netes al vaixell, apagar tot i cap a casa.

—Us passa una mica com la pagesia. Regulats per totes bandes?
—M’hi veig molt reflectida, amb la pagesia, sí.

—Un altre dels factors que ofeguen el sector pesquer és la burocràcia, diu.
—Quan arribem a bord, el primer que hem de fer és prémer un botonet anomenat caixa blava, perquè Madrid sàpiga en tot moment on sóc. Déu nos en guard que aquesta caixa se t’espatlli. Hauries de fer mitja volta i tornar a port, perquè si pesques sense allò, ni t’explico. Però és que, a part, hi ha una feina administrativa, diària, amb el paper de les vendes que he fet. Tan fàcil que seria escanejar-lo, aquest paper, i enviar-lo. Doncs no, ho he de transcriure en un diari, tot a mà. I això s’escaneja. I s’envia a Madrid. Després, hi ha cursos que caduquen cada cinc anys. És una bestiesa, una bestiesa.

—Em puc trobar que vosaltres, amb aquesta normativa, potser plegueu, i jo no pugui menjar peix d’Arenys i acabi comprant peix d’Amèrica Llatina?
—Home, i tant. I del Marroc. Què faig jo ara amb un vaixell de pesca? Pensa que el motor d’un vaixell és com el motor d’un tractor. Estan dissenyats per treballar. Jo no puc tenir un vaixell amarrat a port tants mesos. Si tot això s’acabés, què passaria amb els vaixells de pesca? No el puc posar a la venda. Els governs obririen desballestaments? Potser per als de fusta? Fibra? Què passaria amb tot? Hi ha tants interrogants que jo, de moment, em quedo amb la negació.

—Les vostres filles voldrien continuar aquest negoci?
—La gran ja en té setze. I em va dir, “a l’Ametlla de Mar fan el curs de patró de la pesca”. I tots dos vam fer un no tan rotund! Li vam dir que això s’acaba. Això és mort. Nosaltres en som molt conscients. “Fes una feina en què no passis fred”, li vam dir, “que no passis calor, que si un sector mor te’n puguis anar amb un altre”. I de moment, gestió administrativa. Jo ho he dit sempre. I nosaltres en som conscients. Som com uns malalts de càncer terminal. I ho saben, que estem en pal·liatius. Ens van reduint dies, dies, dies. Jo vaig negociar pescar tres dies, però és que ara som tots fent tres dies de manera imposada. I els dos mesos i mig de veda, ens els paguen quan volen. Aquest 2024, vam fer veda des del 23 de gener fins a principi d’abril. Jo vaig estar parada tot aquest temps. I no vaig cobrar el tema de la veda fins mig any després. Hi ha hagut anys que ha estat un any després. Això ho paga la Generalitat, però són fons que vénen tant del govern espanyol com d’Europa.

—Voldríeu afegir res?
—Ens encantaria que hi hagués una mica més de sinceritat. No ens creiem que el lluç perilli, no ens creiem que la gamba perilli. Nosaltres, que hi som, sabem que no és veritat. Ja que som tan conscients que això es va morint a poc a poc, no cal que s’inventin excuses. Seria meravellós si ens tractessin amb prou empatia per a dir, mireu, volem posar fi a la pesca, comenceu a buscar alguna cosa. I ja seria fantàstic si ens diguessin, no patiu, us ajudarem a trobar els llocs de feina. Però tampoc ho esperem, oi? Estem preparats, i som prou conscients que això s’acaba, perquè ens diguessin alguna cosa més clara.