12.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 12.05.2020 - 21:51
El retorn de Xavier Albiol a la batllia de Badalona és una mala notícia. Ell va guanyar les eleccions amb una certa comoditat, però és evident que la resta de regidors haurien pogut impedir que el PP, i encara més aquest PP que Albiol representa, fes de Badalona el seu bastió. Tot ha grinyolat pel paper del PSC, tercer partit del municipi per darrere de la Badalona Valenta, coalició de la qual formen part Guanyem i ERC.
Aquests dies, tenim feina amb això, encara hem vist que alguna gent insistia en allò del pacte de les esquerres, com si els socialistes d’avui ho fossen i com si aquest projecte fos el seu. I s’equivoca de ple qui insisteix en aquesta via, a Badalona o on siga. El 2018 el socialista Àlex Pastor va arribar a la batllia pactant amb el PP una moció de censura contra Dolors Sabater. Al cap d’un any, Dolors Sabater mateix va ser objecte del xantatge del PSC. Malgrat ser ella la candidata d’esquerres més votada, el PSC va anunciar que no la votaria i que presentaria Àlex Pastor a la batllia. O el votaven a ell o el batlle seria Garcia Albiol. La Badalona Valenta va acabar cedint al xantatge i donant els vots a un batlle socialista que ha estat un desastre pel que fa a la gestió i que ha hagut de dimitir per un lamentable afer personal. I ara, altra volta, per tercera vegada en tres anys, el PSC ha fet mans i mànegues per a impedir que Dolors Sabater arribàs a la batllia.
Interpretar la política com una professió
El gest de la Badalona Valenta de fa un any ara no ha tingut correspondència en els socialistes i tot plegat esdevé un episodi tremendament aclaridor sobre qui són aquests i sobre més coses. A la seua columna de ‘L’última’, Pere Martí ho explica molt més en detall avui, especialment pel que fa a l’obsessió compartida contra una batllessa que és símbol d’una nova manera de fer política. I contra un moviment diferent. La pluralitat i l’assemblearisme molesten els partits que s’han acostumat a tenir dins gent que interpreta que gestionar la política és una professió. Mesurable, com tantes altres professions, amb els èxits personals i el creixement de l’estructura diguem-ne empresarial, més que no pas pels canvis que origina la seua acció.
Badalona, en eixe sentit, és paradigmàtica. Durant la primera onada del procés d’independència l’aspiració per l’objectiu comú i la necessitat que el nou estat fos diferent, que fos millor, va crear una atmosfera política innovadora que ara, fins i tot els partits independentistes, pretenen controlar i minimitzar. Alguna vegada he defensat –ho deveu recordar– que podem entendre molt millor què va passar el Primer d’Octubre amb les idees de Sheldon Wollin sobre ‘la democràcia fugissera’. El primer gran envit polític del procés, del 2014 a la tardor del 2017, va ser aquell moment, per dir-ho a la manera del pensador americà, en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que esbotza els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control i la població visualitza que té poder.
Tanmateix, les eleccions del desembre del 2017, la negativa a restituir el govern legítim i la conformació posterior de l’anomenat ‘govern efectiu’ ens han apartat momentàniament d’aquell marc que permetia miracles com un equip de govern plural i progressista, diferent, a Badalona. Els partits ara intenten de tornar al business as usual, acomodar-se als objectius professionals i fer gestió. I el canvi, aquell canvi amb majúscules que l’independentisme va capitanejar, el van arraconant més o menys suaument.
Això que ha passat a Badalona ho constata amargament. Ho constata quan els grups polítics acaben aparcant una persona que té una manera de fer nova, que no forma part de cap Partit S.A. i que ha demostrat que la nostra societat, la manera de fer política i de gestionar un ajuntament no ha de ser forçosament això que és. Ho constata quan hi ha funcionaris de partit, dins la seua coalició i tot!, que volen pactar d’esquena als seus regidors. I ho constata especialment el retorn del pitjor PSOE, que ningú no hauria d’oblidar mai que és el cor real i imprescindible del règim del 78, el bastió de la reacció.
Recuperar l’alternativa
Quan el primer de desembre del 2007 milers de manifestants es van llançar als carrers de Barcelona, amb el president Maragall d’incògnit entre ells, protestant contra el desgavell de les infrastructures, es va fer visible que la nova etapa política situaria a una banda un front ampli per la ruptura –que anava, aleshores, d’Unió Democràtica a la CUP– i a l’altra els defensors de l’status quo. A partir d’aquell moment el PSOE es va anar dessagnant de cada volta més votants i militants, càrrecs i tot, que es passaven a l’independentisme perquè representava, i representarà sempre, una alternativa de vida millor que és impossible d’assumir pel règim, l’única manera de canviar. Ara hi ha qui, dins l’independentisme, deu pensar que aquella lliçó no val, potser creu que aquells deu anys no varen servir de res. S’equivoquen i molt. Perquè, per més que es vulga creure ningú que hi ha pactes possibles amb el Partit Socialista, coses a fer amb ells, al final la realitat reapareix sempre. Com ho va fer ahir, clarament, a Badalona.
PS: Dit tot això, és evident que amb fets com els d’ahir tot continua aclarint-se. Cada dia és més evident que el projecte independentista ha de tornar a pensar per ell mateix, desempallegar-se de la dependència, tan excessiva, dels partits i la institucionalitat i formular alternatives innovadores que pressionen i obliguen. Fórmules com ho van ser després de la sentència contra l’estatut la creació de l’ANC i la celebració de les consultes populars per la independència. I en aquest dibuix, quan arribe el moment, estic cert que l’experiència i la credibilitat de persones com Dolors Sabater tindran una gran vàlua.
