01.03.2018 - 22:00
Existeix una màxima en el món de l’advocacia (que jo sempre he aplicat) consistent a no acceptar cap tipus de negociació sota amenaça o sota la pressió d’una ‘querella catalana’.
En el cas de la ‘querella catalana’, el querellant (que és qui la presenta) mira d’acusar un adversari tot disfressant uns fets comesos per aquest com a possible delicte (tot i saber que no ho és).
Es tracta de pressionar-lo amb una acusació infundada que no és sinó un mer ‘xantatge’ (entès en termes col·loquials): ‘Si no retires la demanda que has presentat en contra meva…’ o ‘si no fas allò que t’exigeixo o et dic…’, hauràs de patir la meva querella criminal i suportar un procediment que et comportarà angoixa, neguit, ansietat, vergonya, dany a la reputació, risc d’una mala interpretació judicial, despeses i altres conseqüències del tot indesitjables (familiars o patrimonials).
Davant d’aquest tipus de comportament no es pot fer res més que rebutjar absolutament el ‘xantatge’. És més, s’ha de deixar immediatament de banda qualsevol negociació iniciada fins que la ‘querella catalana’ no sigui retirada pel mateix querellant (o el jutge l’arxivi de manera definitiva).
Només s’ha de negociar ‘en igualtat de condicions’ o, si més no, amb la tranquil·litat d’esperit que hom necessita. Altrament, no existeix la llibertat de decisió ni la claredat mental suficient per a decidir què convé posar damunt la taula negociadora o què convé acceptar o rebutjar.
Els qui es dediquen al dret penal defensen habitualment veritables delinqüents. I en aquesta tessitura són més proclius a la negociació amb el fiscal (i amb la part afectada) per tal d’eludir penes que impliquin presó o, si més no, l’entrada al recinte penitenciari. Hi estan acostumats i és completament lògic i legítim. En aquests casos, no es troben davant ‘querelles catalanes’, sinó uns fets efectivament delictius; una autoria clara i la perspectiva de la imposició segura d’unes penes específiques.
Tot plegat ve a tomb perquè preocupa –i molt– la feblesa que tots plegats anirem assumint (enfront del bloc del 155 i les ‘seves’ institucions) si no ens mirem als ulls, d’una vegada per totes, i prenem les decisions que de veritat toquen, tot pensant en el país, la república i la gent.
Quedi clar que no he criticat mai, ni ho faré, cap estratègia de defensa de qualsevol dels investigats (i, encara menys, dels empresonats). Em dol l’ànima veure’ls com a ostatges d’un estat repressiu i antidemocràtic i només friso (com, de ben segur, frisen la majoria de conciutadans) de veure, i viure, el dia en què –entre tots– aconseguim fer-los inútils per als segrestadors i, degudament alliberats, els puguem anar a rebre i abraçar tal com es mereixen.
Però mirem-nos als ulls, si us plau, i reconeguem-nos –d’una vegada per totes– dues coses molt importants, atesa l’enorme pressió a què el país, i la ciutadania, estem sotmesos.
La primera, que la defensa penal individual de cada un dels investigats (totalment legítima, respectable i del caire –tècnic o polític– que cada un d’ells lliurement decideixi) esdevé incompatible amb la defensa dels interessos col·lectius del país.
Humanament, és del tot impossible congeniar l’una amb l’altra. Especialment, quan la defensa és –legítimament– més tècnica que política.
La segona (no menys important). Després de les experiències viscudes de l’1 d’octubre i dels empresonaments arbitraris dels Jordis, de l’Oriol i del Joaquim, així com del sotmetiment a investigació de centenars de persones per delictes inexistents, mai més l’error de presentar en llistes electorals la gent que té por legítima (i plenament justificada) de ser abocada a les presons. De ser injustament reprimits. De ser segrestats sense judici. De ser potencialment condemnats sobre la base de fets no ocorreguts i delictes inexistents… Ens afebleix molt.
Fem-nos aquest favor, si us plau. Anem mirant de construir, entre tots, un nou país amb l’oposició aferrissada del bloc del 155 i de l’autoritarisme d’un estat posat al servei d’unes famílies que sempre han controlat el poder econòmic i polític. No cediran res. No hi haurà escrúpols, ni commiseració. Per a ells només val la victòria total i l’aniquilament de l’adversari.
I si algú se sent, legítimament, afeblit per qualsevol circumstància, que deixi immediatament pas a qui el pugui substituir. Però, si us plau, no donem mai més cap avantatge a l’adversari. El país i la gent no ens ho podem permetre.
En definitiva, no podem deixar en mans de gent sotmesa a extorsió i amenaça immediata de presó qualsevol negociació o la determinació del nostre dia a dia com a país, excepte que tingui personalment molt clar que no hi haurà presons suficients per a ser-hi tancat conjuntament amb els qui l’hagin precedit i amb els qui, de ben segur, el seguiran.
És només amb aquesta ferma convicció, que és també la de la ciutadania, que reeixirem.
