Mireia Ros: “Julian Assange representa el jardí de la llibertat”

Mireia Ros dirigeix aquest mes de març l’obra Assange. El poder de la informació al teatre Gaudí de Barcelona. L’obra recull el pensament cívic i polític del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, i els seus onze anys d’aïllament a l’ambaixada de l’Equador a Londres. L’escenografia, de fet, és dins l’ambaixada. La senyora Ros ens parla de l’obra en aquesta entrevista, però abans repassem la seva intensa biografia i curiosíssima trajectòria. Nascuda Lídia Senties i Tamborero (1956), va ser una de les reines del destape a la transició espanyola, i era portada a les revistes. Després ha dirigit films tan diversos com La Monyos (1997), telefilms com ara El zoo d’en Pitus (2000), i documentaris sobre la burgesia, com ara Barcelona, abans que el temps ho esborri (2010). Dona autodidacta, vitalíssima, nascuda en una família de nou fills, Ros és d’una tendresa que encomana, i rep VilaWeb al teatre Gaudí per parlar de la seva vida, la seva obra i l’admirada figura de Julian Assange.

—A què es dedicava la vostra mare, la senyora Tamborero?
—La senyora Josefa Tamborero era una mestressa de casa que va parir nou fills. En dic de les últimes mohicanes. Era tot un caràcter, i el seu gran trauma havia estat no estudiar, no haver estat infermera com volia. Era l’alegria de la casa. Ma mare un dia estava espantadíssima perquè havia anat al metge per demanar que li donessin alguna cosa per no quedar-se embarassada. Doncs el metge la va amenaçar. Eren aquells temps d’obscurantisme. La recordo amb aquestes ganes de viure i de ser feliç. “He sigut feliç perquè ho he volgut”, em va dir quan ja tenia Alzheimer. I això que a nou anys va entrar a treballar en una fàbrica fent els filaments de les bombetes. A la Pepi, ma mare, la recordo fregant plats a la cuina i un crit al celobert: “Pepi, canta ‘El relicario’!” I la mare cantant, i les veïnes escoltant. És la cosa del barri. Era una dona feta a si mateixa amb una intel·ligència natural brutal. Un gran referent, molt fort, com també el del meu pare, que era la persona més serena, més intel·lectual, més culta, més Peter Pan, també, més creativa, més artista. La nostra és una vivència molt bonica perquè casa nostra era una casa de noranta-set metres quadrats, on vivíem els pares i els nou fills (set filles i dos fills), però és que venien els oncles, els nebots, més endavant les nostres parelles i els seus amics, les amigues. O sigui, era una casa oberta. Carrer de Castillejos, davant de les Glòries.

—I el vostre pare, a què es dedicava?
—El meu pare era representant de material elèctric i també tenia ànima de pintor, li agradava molt la pintura i dibuixava de primera.

—Vau fer el film sobre la Monyos, figura icònica barcelonina. I diu que la vostra mare també hi surt.
—Sí. A la pel·lícula, hi ha alguna cosa que vaig tallar en què la mare parlava més d’ella, de la supervivent. Per exemple, ella diu que agafava un tros de cartó, un tros de fusta, i anava caminant pel carrer fent veure que anava al col·legi amb una carpeta. La Monyos és una història explicada en dos temps: l’un és el present de la Monyos de gran, en què aquesta nena, la Pepi (que és la meva mare de petita), explica que la va conèixer. La mare és la que ens va explicar la història de la Monyos quan érem petits, entre cullerada i cullerada, als nou fills. Ens anava explicant històries, reia amb nosaltres, plorava amb nosaltres. I a mi se’m va quedar gravada a foc la història de la Monyos.

—He llegit que no renegueu de la vostra època del destape, quan fèieu portades nua. I que teniu un projecte sobre això.
—La idea és explicar el destape, però narrat per les dones que el van protagonitzar. Una ha acabat essent directora del Banc de Sabadell de Suïssa, Sílvia Aguilar. Maria Rosaria Omaggio, que va fer la Lozana Andaluza (dos anys en cartellera), és una dona molt reconeguda intel·lectualment i és l’única autoritzada a publicar els escrits de la periodista italiana Oriana Fallaci. I en dirigeix les obres. Ha fet una evolució interessantíssima. Després, Eva Lyberten va fer una evolució també dins la movida madrilenya, i ara s’ha fet una mica xaman. Susana Estrada, que és la més total de totes, i jo. La idea de la pel·lícula és parlar de com ho vam viure i com ho veiem ara, amb la distància. I desmitificar una mica que despullar-se, per les dones, era un acte revolucionari de reivindicació i de llibertat. Mira, en realitat era un negoci. I punt. I aquí es van fer rics tots menys nosaltres. Allò va ser l’imperi Zeta, en deus haver sentit a parlar. Però nosaltres no cobràvem per aquelles portades, ni per aquelles fotografies.

—Perdoneu, sortíeu ensenyant pit a portada i no cobràveu?
—Res, i em diràs, i per què ho feies? I d’això és del que vull parlar i no t’ho explicaré perquè, si no, aixafo la pel·lícula que vull fer.

—Quants anys teníeu, aleshores?
—Dinou i mig. Acabava de tornar de Londres, on vaig fer d’au-pair.

—I els films tampoc no els cobràveu?
—Sí, les pel·lícules sí. Passa que no en vaig fer tantes. El meu destape és més de revista. Primer fèiem topless a dinou anys en un local de Girona. Era un espectacle molt fi. El coreògraf va ser el del Crazy Horse de Barcelona. Jo no sé si vaig fer la primera revista Lib…

—I en cinema vau fer l’Alícia a l’Espanya de les Meravelles, que és una icona. Diu que és el primer film antifranquista?
—Ara no es podria fer perquè hi ha un retorn a una neomoralitat estranyíssima, molt fosca.

—I amb una esquerra moralista.
—Ja no sé on són l’esquerra ni la dreta. Com deia un escrit en una manifestació: “On és l’esquerra? Al fons a la dreta.”

—Passem a Julian Assange. Ara en dirigiu una obra.
—Desgraciadament, estic contenta que m’hagin proposat aquest encàrrec perquè em preocupa molt el que passa no solament a en Julian, sinó el que ens passa a nosaltres i el que viu ara mateix el planeta. Veure la seva situació em porta a un lloc molt bèstia. No puc entendre que al segle XXI un país que se suposa paradigma de la democràcia [els EUA] en connivència amb un altre país que se suposa que són pràcticament els pares de la democràcia [el Regne Unit] amb unes constitucions que defensen la llibertat d’informació, els drets humans, tinguin tancada aquesta persona sense càrrecs. Em sembla molt, molt greu.

—L’obra té quatre personatges.
—I la col·laboració de Marçal Cruz, que ha fet tot el disseny dels vídeos, i de Jordi Canora, que ha fet aquesta escenografia mínima, i amb un equip meravellós, començant pels actors. Grans actors. Els personatges són Julian Assange, un diplomàtic de l’Equador, l’home de negre, un bot i un jòquer que apareix en un malson. La gent que vingui a veure l’obra veurà una història que els informarà, els farà reflexionar i possiblement també reaccionar. L’obra de Julian Assange no només expressa el seu pensament cívic i polític (jo diria que és el 70% de l’obra), sinó també la part més humana. És que ens allunyem de la nostra essència més veritable, que és la humana. Tota la resta són trampes. Julian Assange representa el jardí de la llibertat. Una persona que no solament ho destapa, sinó que també proposa la reacció a tot això. Per mi Assange és el primer heroi d’aquest segle. El comparo amb Nelson Mandela, però algú em va regalar una imatge que té més contingut i profunditat: és el Giordano Bruno d’aquest segle. Proposa que t’adonis que ens volen portar a un lloc que no és el nostre, sinó el dels interessos econòmics i capitalistes d’una minoria.

—Com a periodista, l’admiro.
—Hi ha un canvi de paradigma. Hi ha un canvi de paradigma descarat. La impunitat és tan gran que ens empassem un genocidi a Gaza. I ens en fan còmplices. Passen a la banalitat del mal, també amb la guerra d’Ucraïna. Volen liquidar-vos, als periodistes. La informació només pot ser la que ells els convinguin.

—Julian Assange és l’autor d’aquella gran frase: “El tema català marcarà el futur. Si guanyen els catalans, anem cap a un món més obert i democràtic, i si perden, anem cap a un moment reaccionari.” Dit el 2017. I l’ha clavada.
—Sí, sí, l’ha clavada. Quan veus l’obra, ho veus reflectit. La manera com Catalunya es va organitzar per manifestar-se va ser una lliçó al món. I a més, una lliçó, per segons qui, perillosa. La societat es pot organitzar. Només s’ha de tenir voluntat i ganes.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—No vull entrar en un derrotisme. M’agradaria tenir un sentiment fort, d’esperança, i que al final hi haurà una reacció que frenarà tot això. No ho sé, diria tantes coses. Diria que la classe política és molt mediocre. Diria que no entenc com la gent pot barallar-se per Trump o per Biden, que són uns impresentables. Diria que com és possible que els governs no s’hagin fet forts davant el genocidi d’aquest fill de Satanàs. No vull ni dir el seu nom perquè no s’ho mereix. No puc entendre que Julian sigui on és. No puc entendre que aquests fills de Satanàs siguin els referents del sistema. Fem l’onada als criminals. Són uns criminals. Tot el que s’ha fet a Líbia, tot el que s’ha fet a l’Orient Mitjà, tot el que s’ha fet a l’Afganistan, a l’Irac, tot el que es fa ara, amb aquesta impunitat… Estem malalts com a societat?