Mireia Prats: “Sospitem que va haver-hi milers de suïcidis al servei militar”

Mireia Prats i  Joan Torrents són els autors del documentari colpidor Et faran un home, realitzat i emès per TV3 ahir al programa Sense ficció. Durant una hora veiem deu víctimes de tortures, violacions, abusos físics i psíquics que expliquen l’experiència traumàtica viscuda al servei militar obligatori espanyol dels anys vuitanta i noranta. El servei militar, en democràcia, que va castigar gent com Àlex Gorina, crític de cinema de TV3, que narra una triple violació. O Vicent Partal, director de VilaWeb, que explica com un militar, Baragaño, va encanonar-lo amb la metralleta a la panxa i el gallet a punt. “És el Me too dels homes”, ens deien Mireia Prats i Joan Torrents, ahir als estudis de TV3, poques hores abans que s’emetés el documentari.

—Quan acaba el documentari, doneu un correu electrònic (bustiadenuncia@3cat.cat) per si algú vol denunciar abusos com els que expliqueu.
—Mireia Prats [M. P.]: És un Me too dels homes. Ara toca fer un Me too d’homes que les van passar magres a les casernes. Sabem que darrere d’aquests testimonis n’hi ha milers. Per tant, si els homes tenen ganes de dir-hi la seva, després d’estar trenta anys o quaranta anys callats, destapem una capsa de Pandora, que ara tocava. Quan ets víctima d’un assetjament molt bèstia (i això és com les víctimes d’abusos sexuals infantils a l’Església), doncs durant molts anys ho tens en una caixeta aquí guardat. I ho bloqueges per supervivència. Doncs a veure què passarà a partir d’ara. No sabem valorar si som davant d’un tsunami o de no res.

—Aconseguiu que alguns homes s’emocionin. N’he comptat tres, plorant a càmera, explicant-vos els abusos.
—M. P.: No havien fet l’exercici d’explicar-se tan en detall. Per exemple, Vicent Partal va anar descobrint a mesura que vam anar caminant pels records de la seva mili. Se li notava molt que recordava. Fins i tot va arribar al punt que jo li vaig preguntar: “Però ets conscient que vas estar a punt de morir?” I aquí es va desmuntar, perquè no n’era conscient, mai no ho havia estat. I la reacció física de Partal, tela: és en el brut de càmera: “Se m’està assecant la gola, necessito beure aigua.” Reacció física, estava desencaixat. La gent experta en víctimes d’abusos és la primera cosa que et diuen: quan fas el clic i ho deixes anar, llavors és quan ets conscient del que has patit.

—I Àlex Gorina explica la violació de què va ser víctima.
—M. P.: Va ser bestial, i ens va regalar una sinceritat, una honestedat, una transparència mai vista. Fa molts anys que fem entrevistes: Gorina va deixar de ser l’Àlex Gorina crític de cinema per ser una persona vulnerable 100% davant d’una càmera. I es va deixar anar. Tots vam quedar molt impactats amb l’entrevista a Gorina.

—Hi ha una cosa que m’ha impressionat: els dos casos en què el soldat es regira contra el sistema, guanya. Un soldat que es fa objector de consciència? L’envien a casa. Vicent Partal, que quan li posen la metralleta a la panxa s’hi torna i també apunta amb la pistola a l’agressor? L’endemà l’envien a casa. M’ha fet pensar.
—Joan Torrents [J. T.]: Perquè potser és un sistema que no està preparat perquè el descol·loquin. I queden absolutament fora de joc.

—Una cosa que m’ha xocat: esperava comandaments cometent abusos físics. I no, la majoria són veterans. Uns altres soldats. I les víctimes que pateixen l’abús, quan els veterans són ells… el practiquen! I us ho diuen a càmera.
—J. T.: Aquesta és la clau del sistema. Et maltracten, amb el temps et converteixes en veterà. I en maltractador. Amb la qual cosa, quan surts de la mili, calles, ho encobreixes. Qui reconeix que ha estat un maltractador?
—M. P.: Hem parlat amb militars de l’època, i ens diuen que servia per a endurir la tropa. Era un sistema que a ells els anava molt bé.

—Partal és l’única víctima que diu el nom del militar que abusava de la tropa i l’amenaçava. L’home que explica que va ser a punt de matar-lo: Baragaño.
—M. P.: A tots els costa molt de recordar. És el bloqueig de la víctima. El teu cervell, per supervivència, no vol recordar ni com es deien els teus assetjadors.

—Evasión y escape són imatges d’arxiu brutals. Enregistrades per militars, mostren els entrenaments de les Compañías de Operaciones Especiales (COE), que tracten els soldats com si fossin presoners, amb tortures. Els entrenen per superar-les.
—M. P.: Això són uns exercicis reals que es feien a les COE per si t’agafaven presoner. L’entrenament era fer-te totes aquestes tortures. Tortures reals tipificades per les Nacions Unides. Què passa? Que en un exèrcit professional, que facin el que vulguin. Però a les COE hi anaven nanos voluntaris de divuit, dinou, vint anys, pensant-se que anaven a un campament militar especial. Eren de lleva, reclutes, obligats a fer la mili. Aquí és on hem vist que l’exèrcit espanyol se li’n fotia, que aquests nanos fossin de lleva. Evasión y escape és una filtració que vam tenir a TV3 l’any 90. Són gravades per militars, segur. No han pogut ser gravades per soldats, segur. Autor desconegut. Es van emetre al programa de TV3 Actual. És un minut i mig, dos. En el documental surt un noi que no dóna la cara, perquè està en tractament psiquiàtric encara, que diu: “Al final era una tortura molt psíquica.” I d’aquí vénen moltes seqüeles psíquiques. Ell, que no ha volgut donar la cara, té molta angoixa, encara es desperta cada nit. Aquest noi es va intentar suïcidar.

—I un advocat que entrevisteu explica aquest cas: un jove se suïcida al servei militar i la reacció del seu pare quan ho sap… quina és?
—M. P.: Suïcidar-se, també.
—J. T.: Costa de dir-ho i tot. És molt bèstia.
—M. P.: És molt bèstia. Jo tinc una espina clavada, perquè jo em pensava que sortirien famílies a dir-me “el meu fill es va suïcidar a la mili”. I va ser al contrari. Vaig trucar a una família de Barcelona per dir “voleu col·laborar amb aquest documental? M’he adonat que el vostre tiet es va suïcidar a la mili.” Doncs jo vaig ser, trenta anys després, la persona que els en va informar, amb aquesta trucada! Sé que hi ha moltes famílies pensant-se que el seu fill havia mort per un accident o atropellat per un camió. No es van investigar mai ni suïcidis ni morts accidentals. És molt difícil d’obtenir estadístiques clares i transparents. Segons el Ministeri de Defensa espanyol, la xifra oficial són 303 suïcidis en vint anys. Nosaltres sospitem que n’hi ha molts més. Parlem de molts més suïcidis.

—Milers?
—M. P.: Milers. Sospitem que sí.

—Per què heu volgut explicar els abusos en el servei militar democràtic i no en el franquista?
—M. P.: Justament perquè no ens diguin que en una dictadura tot s’hi val. Però és que estàvem en democràcia. Franco va morir el 75. El primer testimoni que tenim és d’Àlex Gorina, el 1976-77 a Melilla. Però també tenim testimonis dels anys noranta. I els passava igual. En aquestes casernes es violava, s’assetjava, s’abusava, un abús de tot. Durant vint anys en democràcia això va passar a les casernes d’Espanya.

—De les tortures que expliqueu m’ha fet impacte aquesta: posar un soldat dins un armariet. I enviar, amb el soldat dins, l’armariet escales avall.
—M. P.: I es feia a moltes casernes. A Viella, per exemple, expliquen que podien tirar l’armariet (taquilla) des del primer pis, del segon pis, fins i tot per la finestra. I a vegades amb dos soldats. A tot arreu surt l’armariet com a element torturador.

—Per primer cop es parla sobre els abusos dins el servei militar?
—M. P.: Sí. Estem molt sorpresos. I ja hi ha plataformes interessades a passar-lo per l’estat espanyol.

—Per què trieu aquest tema? Quin és el moment del clic?
—M. P.: Treballo als informatius d’aquesta casa i me’n vaig anar al Vaticà a cobrir una cimera antipederàstia del papa Francesc l’any 2019, amb un càmera d’aquesta casa. Amb un company. Aquest company no tan sols em va dir que ho havia passat molt malament a la caserna de Viella, sinó que havia escrit un llibre (La legió blanca, d’Albert Arean, Llibres de l’Índex, 2006). Quan vaig arribar a Barcelona el vaig devorar. Descriu amb un detall molt bèstia tot el que els va passar. Aquesta és la llavor. Vielha va ser una caserna molt dura i tenim molts testimonis, però obrint focus és quan hem pogut veure i radiografiar de veritat que això era un sistema de violència molt ben muntat i que era inevitable per als nanos que hi anaven, pels reclutes.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us he preguntat?
—M. P.: Tots aquests delictes han prescrit, i no hem volgut assenyalar expressament cap militar. I no volíem, dins un documental de víctimes, tenir al costat un militar professional justificant-ho. Hem parlat amb ells per WhatsApp. Mantinc converses amb coronels d’aquestes casernes retirats que em diuen que ells no havien vist res. I em diuen també que a aquests nois els va anar bé per a endurir-se. Tota aquesta justificació tan barroera no la volíem dins del documental. I vull deixar clar que si després aquests militars volen parlar, que parlin, però no al costat de les víctimes.
—J. T.: Vull dir que és la primera vegada que el Sense ficció aposta per fer un documental amb direcció de fotografia i tot un equip. Una aposta de qualitat. Per això el documental té l’estètica que té. Tots d’aquí, de la casa. Marc M. Sarrado, Aina Eingelhard i Mònica Garrigós, de la casa.
—M. P.: Vam muntar un estudi com si fos una caserna militar. Hi va haver gent que va reconèixer les mantes com les que ell es trobava a la caserna. Partal ho explicava: quan vaig entrar, al moment de fer l’entrevista, de cop em vaig tornar a trobar en una caserna. La gent, d’alguna manera, va entrar en el túnel del passat.