Entrevistem Mireia Plana, vice-presidenta de Plataforma per la Llengua, per parlar sobre com ha rebut l’entitat els canvis del nou govern i quins són els assumptes més urgents que hi ha damunt la taula. Demana a la nova consellera d’Educació que desjudicialitzi l’escola i al nou conseller de Política Lingüística que tiri endavant el Pacte Social per la Llengua que troba de vital importància. A Plana, que es nota que s’ha llegit la lletra petita del canvi i no li ha passat res per alt, li ha sobtat que la creació del nou departament no esmenti ni l’aranès, ni la llengua de signes catalana, totes dues oficials a Catalunya. Tampoc troba que sigui banal que el nou departament sigui l’últim segons l’ordre protocol·lari, dues posicions per sota del d’Esports.

—Què li demaneu des de la Plataforma al nou govern?
—D’entrada, demanem el mateix que a tots els governs que hem tingut fins ara. Demanem que l’ús de la llengua catalana sigui una política transversal en tots els eixos del govern, que situï el català com l’element de cohesió de la societat catalana, que facin un èmfasi especial en tot allò que es relaciona amb el jovent, amb els parlants d’avui, però amb molta atenció als futurs parlants, i que es relacionin amb tots els territoris de parla catalana pel foment de l’ús de la llengua i l’oficialitat del català a Europa. Per a nosaltres, aquests són els eixos principals que han de garantir la supervivència de la llengua, perquè si no és així, estem acabats.

—Aquest govern té uns quants membres que s’han destacat pel seu anticatalanisme.
—Nosaltres estarem amatents. Durant els anys hem vist, unes quantes vegades, que hi ha gent que quan agafa responsabilitats de govern canvia la manera d’actuar. A vegades per bé i a vegades per mal. Esperem que aquest govern agafi les responsabilitats que li pertoquen.

—Què us ha sobtat?
—D’entrada ens han sobtat un parell de coses importants. Una és la constitució d’aquest departament de Política Lingüística. Nosaltres no havíem demanat mai un departament de Política Lingüística. Sempre havíem pensat que la política lingüística, és transversal i que, per tant, ha d’amarar tota l’acció del govern en tots els àmbits. Nosaltres entenem que això és més fàcil que es faci en una secretaria del departament de la Presidència, que té una influència directa sobre tots els departaments.

—No veieu clara la creació d’un departament específic?
—Crear un departament és crear una estructura administrativa amb fons públics que no sabem fins a quin punt tindrà influència sobre els altres departaments. Aquesta és una de les primeres incògnites que tenim. Entre més coses, la descripció de funcions del departament que apareix en el decret és molt, molt genèrica i no se’n pot desprendre que signifiqui un increment en les polítiques. Hem de veure quin pressupost li assignaran, quina estructura tindrà aquest nou departament i després quines polítiques concretes es pensen endegar.

—Què més us ha sorprès?
—Que es creï un departament de Política Lingüística i no s’esmenti ni l’aranès ni la llengua de signes catalana, que són llengües oficials de Catalunya. És sorprenent que no se’n faci cap esment.

—El conseller serà Francesc Xavier Vila que, fins ara, era el secretari de Política Lingüística del govern sortint…
—La llengua és un dels temes en què Esquerra ha insistit més. Posant-hi totes les cometes del món, ens ha sorprès agradablement, perquè Vila és una persona que entén del tema. Ara, cal veure quin marge de maniobra li donaran perquè ell no és de la corda del partit socialista. Tot i això, si us hi fixeu, en el decret s’estableix l’ordre de preeminència protocol·lària dels departaments, i el departament de Política Lingüística és l’últim.

—Caram!
—Això sembla que no sigui res, però des del moment que hi ha un ordre protocol·lari dels consellers, sí que té influència. I la realitat és que el conseller de Política Lingüística és l’últim. Fins i tot, el d’Esports està per damunt. Per tant, el que nosaltres veiem és que qui ha de fer una política transversal a tot el govern, de moment, té una conselleria amb el rang més baix de totes les conselleries. És l’última conselleria. Podrien dir, com a excusa, que és la que s’ha creat nova, però la d’Esports s’ha creat nova, també, i està dos graus per sobre, en fi. Nosaltres creiem que això sí que diu una mica quina és la influència. Abans, l’ordre protocol·lari era alfabètic. Però d’uns anys ençà tenen l’ordre de preeminència que el govern decideix.

—El que es faci a Educació serà molt important, la consellera que han nomenat té un passat amb declaracions a favor del 25% de castellà i més actituds contràries a la immersió lingüística. Us preocupa?
—Amb l’actual consellera Niubó hem tingut converses de fa temps i el que li demanem ara que té la responsabilitat del govern és que desjudicialitzi l’escola. L’objectiu de l’educació obligatòria és que tots els infants en surtin amb un domini suficient del català i això, avui, no passa. És la comunitat educativa, i no els jutges, qui ha de decidir, a partir dels estudis sociolingüístics que impulsi el departament, què s’ha de fer a cada centre perquè es compleixi aquest objectiu. Esperem que entengui el gran repte que té entre mans i l’impulsi com cal.

—Creieu que hi podrà influir el nou departament?
—El nou departament de Política Lingüística, segons es descriu, té la funció de la implantació de la política lingüística del govern i la coordinació de les accions i mesures dels departaments. Això és el que es desprèn de les atribucions, però a l’hora de la veritat veurem com es tradueix. L’experiència diu que un conseller no diu a un altre conseller què ha de fer, però que un secretari general de presidència sí que ho pot fer. Aquesta és la diferència. A nosaltres ens preocuparia que la creació d’aquesta conselleria hagués estat per fer veure que es fan coses i que no es facin. Per això volem estar molt amatents.

—Ara es diu departament d’Educació i Formació Professional
—Això també ens ha cridat l’atenció. Fins ara, a la formació professional ha bandejat totalment el català. Ens sembla perfecte que s’hi vulgui donar rellevància, però que es faci posant damunt la taula l’ensenyament del català en aquest àmbit. És fonamental.

—El departament d’Educació és un dels centres neuràlgics del futur del català. Les aules d’acollida, que en la situació del país haurien de ser prioritàries, han tingut aquests anys una manca de recursos endèmica.
—Les aules d’acollida va tenir una embranzida molt forta al començament. Ha passat el que passa en general amb la llengua. A la Generalitat va començar bé i després va començar a decaure l’interès per a fomentar l’ús de la llengua, per a vigilar que en els contractes hi hagués clàusules lingüístiques… Van decaure moltes coses. I entre elles, incomprensiblement, perquè funcionava molt bé, van decaure les aules d’acollida. Nosaltres, evidentment, demanarem no solament que es mantinguin, sinó que es fomentin. I també demanarem més accions, perquè tot aquest alumnat nouvingut que arriba de manera massiva i a vegades a mig curs, si els centres no tenen un bon pla lingüístic i uns bons estudis sociolingüístics que hi ajudin, no pot funcionar.

—Podeu explicar-ho una mica més?
—No és el mateix un centre educatiu de l’Hospitalet que un de Martinet. El govern s’havia compromès a fer estudis sociolingüístics per a cada centre, per tal de vestir aquests plans lingüístics. Nosaltres sempre insistim que la idea de fons que hi ha a les lleis d’educació de Catalunya és que tot l’alumnat ha de sortir de l’educació obligatòria amb prou coneixement del català i, evidentment, del castellà. Però això no es compleix. No es compleix perquè és com si se n’hagués pervertit el significat.

—Què voleu dir?
—El que es fa ara és: com que veig que el meu alumnat parla majoritàriament castellà, faig les coses en castellà. I la qüestió no és aquesta. La qüestió és voler complir l’objectiu que tots els infants surtin amb prou coneixement del català. Si aquest coneixement del català no el tenen en el seu entorn, l’han de tenir a l’escola. Per tant, en aquella escola s’ha de reforçar el català.

—És a dir, que es fa al revés de com caldria?
—Sí. Diuen que com que aquí tothom parla castellà, ells fan les classes en aquesta llengua. I no és aquesta la qüestió. I això és el que ha de canviar.

—Fins ara, el conseller Vila tenia la secretaria de Política Lingüística a Cultura, malgrat ser un bon coneixedor de la situació i que potser coincidiria en moltes coses amb el vostre plantejament, no s’ha avançat gaire.
—No, no gaire. Es va organitzar el Pacte Nacional per la Llengua, però va quedar encallat i no en sabem la raó. Aquest pacte va ser una proposta forta del mateix Vilà. Esperem que el fet de tenir un rang de conseller li permeti de tirar-lo endavant.

—No sabeu què ha passat?
—A nosaltres ens van convidar a la presentació del pacte nacional que es va fer al Palau de la Generalitat, amb totes les associacions que hi vam participar. Després hi va haver una segona embranzida amb una presentació al Palau de Pedralbes, on vam expressar la nostra preocupació pel projecte Aina, que considerem molt important.  Hi havia 100 mesures, que són força mesures, però en acabat, vinga esperar, a veure si aquestes mesures s’aplicaven. I tot i que algunes mesures sí que s’han aplicat, el gran canvi que havia de representar aquest pacte nacional no s’ha produït. A veure si ara aquest departament té prou força per a engegar-lo i serveixi per a impulsar aquestes 100 mesures i moltes més que fan falta. Hi ha molts àmbits en què s’ha d’actuar ràpidament, sobretot a salut i a ensenyament.

—Ara s’havien aprovat unes mesures sobre el català a l’àmbit de la salut…
—Aquest pla tan important  de foment de l’ús del català en l’àmbit de la salut, que han desenvolupat a Salut, veurem com queda. En principi, s’ha posat en marxa. Ara veurem si dependrà del departament de Política Lingüística o de Salut i sobretot veurem si té continuïtat, perquè és molt necessari. Parlem de la seguretat dels pacients, de l’atenció sanitària de qualitat.

—Fa un any del català a Europa, on som ara?
—Creiem que el govern espanyol no va fer tot el que podia haver fet
per aconseguir aquesta oficialitat a Europa. Per tant, la primera cosa és que el govern espanyol s’hi ha de posar amb més força, perquè no es va fer tot el que calia i el govern català no va empènyer suficient. Nosaltres, de moment, la primera cosa que ja li hem demanat, a les xarxes socials, al conseller Duch és que treballi per aconseguir que el govern espanyol impulsi l’oficialitat del català a Europa.

—Veient-li la trajectòria diria que no serà la seva prioritat, sinó més aviat el contrari…
—No, precisament. Però, a vegades, la llengua surt guanyant per carambola. Hi ha un pacte polític i de cop i volta els interessa i es posen d’acord i tiren endavant alguna actuació una mica per tranquil·litzar els ànims. En el cas d’Europa, semblava que la conjugació dels astres ens podia ser favorable, però, al final, es va desinflar el tema. I primer sí que ens va semblar que el ministre Albares s’hi posava i, de fet, va tenir reunions també amb nosaltres per accelerar aquesta qüestió, però, finalment, no va fer allò que calia fer. Per tant, nosaltres continuarem reclamant al govern espanyol, que n’és el responsable, que ho demani, i evidentment, als nostres governs que el pressionin perquè això sigui una realitat.