Mireia Mollà: “La cacera de l’extrema dreta contra Mónica Oltra és la mateixa que contra més dones de l’esquerra a tot l’estat”

Fem aquesta entrevista a Mireia Mollà, consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, quan encara ressonen les bromes i repulses per un comentari sobre l’origen d’unes taronges a la fira de Berlín, que es va fer viral. No amaga que va cometre una errada i demana disculpes una vegada i una altra, i admet l’error.

Mollà, militant d’Iniciativa, com la vice-presidenta, Mónica Oltra, defensa que no ha de dimitir per la causa judicial impulsada per membres de l’extrema dreta. Es manté ferma en la necessitat de mesurar molt bé quina intervenció es fa al port de València i es manifesta partidària de renaturalitzar els terrenys de la ZAL després de la tercera sentència que declara nul el planejament inicial.

—Quan heu parlat per darrera volta amb Aurelio Martínez, president de l’Autoritat Portuària de València?
—Ostres! Mai! [Riu] Ens hem trobat en alguna ocasió, ja fa molt de temps, però mai no m’ha dirigit la paraula. Per carta, sí. Quan li demane papers i em diu que no me’ls dóna.

—No toca fer una reunió institucional?
—No crec que ell tinga eixa voluntat. He parlat amb membres del consell d’administració, no només pel port, i hem pogut compartir qüestions de defensa de rigorositat ambiental, que és el que jo demane. No demane res més.

—Us ho preguntava perquè sembla que hi ha un enfrontament que ve de lluny.
—No. Ell ha posat molta distància en les respostes que jo li demanava com a responsable de les polítiques ambientals d’aquest govern, quan jo insistia que la declaració d’impacte ambiental, la DIA del 2007 que ell dóna per bona, no és la del projecte actual. Es veu que Aurelio Martínez té la memòria molt curta, perquè el projecte que ells registren a la conselleria no és el d’ara. Era una ampliació fins i tot més agressiva que ell deia que estava emparada en la DIA. Encara no ha explicat per què renuncia a eixe projecte. A més, ell va arribar a dir que si no li l’aprovàvem, dimitiria. Jo crec que és conscient que vol fer un projecte que no té l’empara de la DIA del 2007. La meua discrepància amb ell i amb l’APV no és personal, és per l’encabotament de voler fer un projecte que no té el suport d’una DIA.

—Amb Ports de l’Estat n’heu parlat?
—Han canviat diverses vegades de president. Amb Paco Toledo sí que vam parlar. Amb el nou, no, encara. Li hem enviat una carta demanant-li el projecte i ens ha dit que no ens el pot donar perquè entenen que fins que no l’haja aprovat el consell d’administració és un projecte hipotètic. Crec que la col·laboració entre administracions hauria de ser més lleial, més transparent, més participada, més de cogovernança. Sobretot, per no errar en un projecte que podria tenir unes conseqüències i uns impactes inassumibles. Hem de vetlar perquè no hi haja cap impacte inassumible.

—Quan el govern espanyol va ratificar que és l’APV que ha de justificar si cal o no fer una nova DIA, la vice-presidenta Oltra va deixar entendre que potser el port finalment la demanaria. Teniu aquesta sensació?
—Que demanara una declaració d’impacte ambiental? No ho veig clar. No veig cap gest. Absolutament res. I no és de veres que l’estat haja dit a l’APV que endavant, que no necessita DIA. No és això. El document diu que l’APV ha d’acreditar que no la necessita. I això, encara no ho ha fet.

—Quina és la manera d’acreditar-ho?
—Primer de tot, vull dir que em sembla una aberració que el Ministeri de Transició Ecològica done al port la possibilitat de ser jutge i part. A més, és a les portes d’una resolució sobre si això s’ajusta a dret o no. La meua opinió és que no. En el cas que això es mantinga, l’autoritat portuària ha d’emetre una justificació que no es necessita una nova DIA per a fer les obres. En algun moment ha de formalitzar i signar la certificació, però com a autoritat competent, no com a promotor, en aquest cas. El pas següent és que el ministeri decidisca si el certificat té prou motivació. El ministeri ha d’estar d’acord en el fet que no es requereix una DIA. També necessita una autorització del ministeri per a actuar sobre el medi marí i això afecta en part l’espai autonòmic i ens hauran de consultar a nosaltres.

—Dibuixeu un horitzó d’uns quants anys.
—Ja s’hauria resolt si des del principi, fa anys, l’APV haguera començat el tràmit de declaració d’impacte ambiental. Van dir que no hi havia temps de fer-lo, perquè l’ampliació del port s’havia de fer de pressa…

—Vàreu amenaçar d’anar als tribunals si Martínez escometia les obres.
—No era cap amenaça. Vaig dir que el consell ha de fer valer els seus acords. El govern valencià va acordar les mesures cautelars de la revisió del pla d’ordenació de recursos naturals de l’Albufera, el PORN. Una de les coses que s’havia de fer és incorporar la part marina en el pla de protecció, perquè ara no hi és prou. Com que no sabem quin serà el final, i com que té unes mesures cautelars de tres anys, diem que mentre dura eixa tramitació, i durant eixos tres anys pel cap baix, no s’ha de poder fer res susceptible de generar impacte sobre l’entorn.

—El Consell té opinions diferents sobre l’ampliació del port?
—El govern vol complir la llei. Jo sóc l’òrgan ambiental que considere que això no s’ajusta a dret. Ningú del govern no diu res. Jo no puc creure que el Partit Socialista pense que es pot fer una ampliació del port de València sense totes les garanties legals i ambientals. Les garanties ambientals no són cap caprici. Parlem dels impactes sobre el sud de València i sobre l’Albufera.

—Hi ha una certa discrepància entre els socis del Consell sobre què fer amb la ZAL després de la sentència de l’altre dia?
—D’això no n’hem parlat en el govern. El que ha dit el president és que aquesta sentència arribarà a la Generalitat i l’advocacia l’avaluarà. Sobretot, perquè per norma, les sentències contràries a l’administració són objecte de recurs. Com que és una cosa que es fa de manera automàtica, si no es fa, ha de tenir un pensament i una motivació. Però jo crec que al final s’arribarà a la conclusió que hi ha prou motivació per a no presentar-hi recurs. Ja són tres sentències sobre la mateixa ZAL. Crec que ja toca que ho parem, que repensem i vegem oportunitats. Oportunitats, entre més alternatives i oportunitats sobre aquest terreny que és situat en un entorn que podria convertir-se en un corredor verd entre el llit del Túria i l’Albufera. A més, fins i tot els fons de recuperació de la Unió Europea identifiquen com una de les línies prioritàries la renaturalització i la constitució de corredors verds en àmbits urbans. Pot haver-hi alternatives per a fer una ZAL.

—És Sagunt, l’alternativa?
—Hi ha Sagunt i pot haver-hi més zones. Jo no m’hi vull clavar perquè és un tema d’urbanisme i territori, més que de l’àmbit ambiental. L’estudi d’alternatives s’haurà de fer.

—Comença la Setmana Santa i veiem com els ajuntaments s’han apressat a netejar les platges malmeses durant el darrer temporal per a refer l’estampa de sempre. Quin dia canviarà aquest model tan amenaçat pel canvi climàtic?
—Eixe dia ja va arribar quan vam posar damunt la taula el visor dels impactes del canvi climàtic en el litoral amb les perspectives i diferents hipòtesis. Fa avaluacions el 2050, el 2100… És a dir, es veu clarament quins són els impactes que rebrem. I a més, la mar continuarà pujant. Això és claríssim a l’àmbit mediterrani. Som epicentre d’eixes vulnerabilitats, i és la ciència que ho diu. Per tant, entenc que en un moment en què hi ha un temporal que afecta platges i edificacions es pense a fer actuacions puntuals, però s’ha de repensar.

—Hi ha cases amb les terrasses descalçades perquè són, literalment, damunt l’arena…
—El dia és ja. Jo anime tots els municipis del litoral a estudiar bé la ferramenta, que per això la treballàrem i és pública, l’hem incorporada a l’estratègia estatal dels efectes del canvi climàtic al litoral. Anime qualsevol persona que tinga un sentit lògic de la funció pública, que els projectes que plantegen per al futur siguen per a renaturalitzar i redirigir. Hem d’anar uns quants passos enrere del litoral, perquè el litoral que tenim avui no serà el que hi haurà demà. Hem de retrocedir. Si això implica que habitatges o negocis ja consolidats s’han de traslladar, s’haurà de fer. Òbviament, entenc els batlles que demanen una actuació immediata, i es poden fer, però els projectes estructurals s’han de basar en replantejament de l’exposició al litoral.

—El programa de mesures de protecció de l’Albufera ha aconseguit del pla hidrològic una aportació fixa d’aigua al llac, però l’Albufera continua essent l’abocador dels catorze municipis que l’envolten.
—Hem aconseguit d’incorporar el nou col·lector i la nova depuradora a Alcàsser. El col·lector arreplegarà eixes aigües brutes que arriben a l’Albufera. Del col·lector s’impulsen a la depuradora d’Alcàsser i obtindrem 18 hectòmetres cúbics que es podran reutilitzar per al rec. Són 110 milions d’euros i està incorporat al pla hidrològic. Hem obtingut les dues coses més importants dins el pla integral de l’Albufera.

—Quan és previst que entre en funcionament aquesta depuradora?
—És el ministeri que en licita l’execució. Nosaltres ja la tenim adjudicada. És un projecte llarg. Quatre, cinc anys… És el nou col·lector i la nova depuradora. No es pot fer màgia.

—Aquests dies ha entrat a les Corts el projecte de llei de l’anomenada taxa turística. Fins al novembre no s’aprovarà i després hi haurà un any de moratòria per a aplicar-la. Per tant, serà una altra legislatura. Naix un poc morta, aquesta taxa?
—No. Naix amb l’acord a què s’ha pogut arribar i sempre és millor tindre-la que no tindre-la. Hem seguit l’opinió fonamentada i reproduïble en altres països on els funciona molt bé. Atenem les circumstàncies que vivim. Deixar un poquet de marge abans de posar noves figures impositives no està malament. Particularment, hi tinc algunes discrepàncies, amb la llei. La meua opinió és que havia d’haver estat d’àmbit autonòmic, perquè això que se cedeix als municipis em sembla que no respon a l’objectiu d’una taxa turística. A més, en altres territoris és molt clara la finalitat de l’ús dels recursos que se n’obtenen, i ací s’ha ampliat a moltes coses que no tenen res a veure amb qüestions ambientals. La vocació de la taxa turística és minimitzar o reconduir els impactes ambientals que el turisme fa en determinats entorns. Aigua, brutícia, instal·lacions que requereixen manteniment, espais naturals… Precisament aquestes àrees són les que històricament han tingut menys recursos. Obrir la mà perquè els diners puguen tenir uns altres usos no em sembla bé.

—El DOGV no s’havia llegit amb tanta avidesa com ara per culpa del retard de la publicació de l’anomenat decret de renovables. Què passa? Per què no es publica?
—[Riu] No ho sé. És un decret molt extens. Es parla molt del decret de renovables, però no és un decret de renovables. Les renovables són dins el decret. Hi ha moltes coses… Mesures de fiscalitat o administratives que intenten la implantació d’eficiència energètica, o producció energètica renovable… Són mesures per a millorar la situació excepcional actual.

—Heu rebut cap pressió perquè el decret no es publique?
—No, no. Puc assegurar que el decret l’hem acordat els membres del govern. Es va treballar moltíssim per a arribar a l’acord. No hi ha mans negres… 

—Pràcticament ningú no discuteix que cal optar per les renovables, però han sorgit grups que reclamen d’anar amb compte a l’hora de triar el lloc on s’instal·len les plantes. Les consideren invasives. Com es pot fer compatible paisatge i producció d’energia neta?
—Complint els indicadors, les garanties i el procediment. Quan parlem d’eixes aspiracions, sembla que es parle de la tecnologia d’avui. La tecnologia d’avui no serà la de demà, i serà molt més eficient com ara ja és més eficient que fa dos anys. Haurà incorporat coses que avui dia encara no s’han resolt. I, així i tot, podrem ser un gran productor de renovables. Encara no s’ha desenvolupat del tot tota la part de l’eòlica marina, que hi ha una estratègia i es desenvoluparà, i s’instal·larà en zones on no tinga impacte ambiental. Tota la qüestió de l’hidrogen, que tècnicament no s’ha resolt…

—Us preguntava per l’ocupació d’espais per a instal·lar les plaques.
—Amb més eficiència, amb menys ocupació obtens més energia. Per això pense que tenim un potencial perquè les fonts infinites que tenen resolució tècnica avui per a aconseguir energia renovable ens situen molt bé respecte d’Espanya i respecte d’Europa. Podrem ser grans productors? Sí. Amb la tecnologia que tenim avui es podrà compatibilitzar el territori amb la instal·lació? També. Jo confie moltíssim en el nostre decret, on es diu que les nostres competències són de plantes fins a 50 megawatts. Eixes plantes, dimensionant-les i posant-les en els espais com toca, ens hi caben perfectament. No necessitem ni un 0,5% del territori per a assolir els objectius que tenim obligació d’assolir. Per tant, podem ubicar-los. I, òbviament, necessitem ubicar amb la mateixa agilitat en tots els sostres on tècnicament es puga. No és tan sols sobre el sòl. El nostre decret és garantista. Els parcs més grans, els de tramitació estatal, a partir de cinquanta, que poden arribar a ser de 200 megawatts o 300, que ocupen molt d’espai, són més difícils d’encaixar en territori valencià. El nostre territori és diferent de l’extremeny. I a manera de situar-los i l’impacte pot ser més gran, i per a mi poden ser inassumibles.

—Ignore la magnitud de què parleu. Perquè me’n faça una idea, una planta de 50 megawatts, quant de terreny necessita?
—Depèn de les plaques  i de l’eficiència, però ocupen molt d’espai.

—Molt d’espai vol dir una hectàrea, o vol dir trenta hectàrees, per exemple?
—Molt, vol dir moltes hectàrees.

—Més de trenta.
—Sí.

—En això probablement es basen els col·lectius que demanen la instal·lació racional. Ens ve al cap la imatge d’arrancar tarongers i sembrar plaques.
—Ja, però hi ha molt de sòl. Hi ha sòls degradats, abandonats. En el decret diem que es prioritzen sòls que ara són en un procés de transformació. Per exemple, els que han estat abocadors… Sempre dic als municipis que facen una avaluació dels seus terrenys. Potser tenen terrenys on s’havia planificat un desenvolupament urbanístic que no es farà mai perquè el boom s’ha acabat. Molts plans generals són encara d’èpoques del desarrolismo i de la urbanització desmesurada i del creixement exponencial urbà del municipi. Allibereu eixes expectatives, eixos plans! L’immobilisme no és acceptable. La transició energètica és irrenunciable. I ho era abans de la crisi social actual. Hem de descarbonitzar el nostre sistema productiu, el nostre sistema de mobilitat, el nostre sistema humà.

—Fa anys que es parla de les renovables, però amb l’augment de preus hi ha un boom que fa l’efecte que ha agafat molta gent amb els deures sense fer.
—No. No els teníem fets, els deures. Per això hi pose tanta passió. Érem el territori de l’estat amb menys implantació de renovables. I continuem molt a la cua, en una terra amb tot aquest potencial i amb una dependència d’una central nuclear com Cofrents. No podem dir que no es prorrogue la central i estar perdent oportunitats i perdent temps, perquè la planificació s’ha de fer per complir els objectius. Esgotem el temps dels objectius per a fer front al canvi climàtic. No passarà que ho fas el dia abans del 2030, o del 2050, ho fas i l’endemà ja està. És tot un procés. Un procés de descarbonització, de transició energètica s’ha de fer, s’ha de planificar. El que avui autoritzem és el que ha d’estar instal·lat el 2030. Per tant, si hem de rebaixar el 40% de les emissions el 2030, hem de tenir un 42% de renovables en la xarxa, quan s’ha de fer? El 2029? S’ha de fer ara. I tot això és previ perquè es demostre que l’energia renovable és l’aliada per a la justícia social. Diumenge passat, gràcies al fet que havien entrat les renovables i s’havia pogut expulsar el gas, l’energia es pagava quasi a zero euros. La renovable ve de fonts infinites. Són barates. I ja sabem com és d’injust l’actual sistema de preus. Allò que va passar diumenge ens ha de fer entendre a tots com funciona això.

—Molta gent voldria instal·lar autoconsum però no pot perquè encara és massa car.
—És cert, però l’administració pública valenciana arbitra ajudes per a l’autoconsum, per a la instal·lació per a empreses, famílies, comunitats de reg o de veïns, cooperatives, col·legis… S’habilitem molts recursos per a això. Jo anime la gent que s’informe. Però no és cert tampoc que puguem començar per l’autoconsum i deixar per a demà la producció en planta. S’ha d’anar amb tots dos a un ritme veloç. 

—Sou molt amiga de la vice-presidenta, Mónica Oltra. Com la veieu anímicament?
—Com ens veuríem totes en un cas que és un episodi personal, familiar que dient “desagradable” faria curt.

—Si ella us demanara consell, li recomanaríeu que s’apartara de la primera línia per a evitar de ser la diana constant i el focus de qualsevol acte polític?
—En una situació com la d’ara, tan polaritzada, tan violenta i agressiva per part de grups d’extrema dreta que tenen molta capacitat per a muntar aquestes caceres i aquestes estratègies per a enfonsar, estic segura que si es retirara li farien el mateix que li fan. Com li ho fan a altres dones líders d’esquerres de tot l’estat. Crec que aquestes dones aguanten des de mitjans, si es poden dir així, de comunicació, de xarxes socials, o institucionalment en certs debats, un grau de violència verbal, d’agressivitat, d’odi i de poc respecte. Com li dius, com que et cacen, amb aquests atacs, aquest trinxament, t’has d’apartar? Doncs no s’hi posaria ningú a liderar un projecte polític d’esquerres.

—Amb tot, cada dia que passa és més a prop la fotografia de la vice-presidenta del Consell asseguda al banc. Per a ella personalment serà molt dur, però el govern està en condicions de suportar aquesta erosió?
—Aquest tema s’ha explicat tant! Les fotografies ja s’han produït amb altra gent d’aquest mateix govern i els processos s’han resolt favorablement.

—Si us referiu a Trenzano o a Nomdedéu, són segons o tercers escalons del Consell, però no una vice-presidenta, i quan falta un any per a les eleccions. Continueu pensant que tant si és encausada com si no serà la millor candidata?
—Jo crec que és la millor candidata a la presidència de la Generalitat. Ho pense ara i ho pensava les dues vegades que s’hi va presentar. És inevitable que si hi ha algun procés on algun jutge té dubtes o vol resoldre o interpel·lar, que ho faça. Però quan s’ha explicat tot, quan s’ha lliurat eixa documentació, i amb totes eixes explicacions… En primera instància no es va decidir d’encausar Mónica Oltra. Ha passat un procés de declaracions de molta gent, i tots els que hi han anat no l’han assenyalada ni en paper ni en declaració. Sempre contant la mateixa versió que Mónica ha contat i ha documentat. Si hi ha un procés, sempre el respectaré, però crec que té capacitat d’anar i explicar amb pèls i senyals les accions que ella com a consellera ha fet.

—Aquest suport granític en la defensa que feu des de Compromís, es manté en el si del Consell, o hi ha dubtes?
—No n’hi identifique.

—Ni tan sols fent càlculs electorals?
—No tinc eixa percepció. Un any abans de les eleccions, després d’haver vist que en la legislatura passada el president decidira d’avançar-les sense comptar amb nosaltres, Compromís està una miqueta més alerta. Sempre hem dit que quan arribe el cicle de les eleccions ja se’n parlarà. És cert que aquesta és la pitjor legislatura perquè ens dediquem a mirar amb tant de temps d’antelació les eleccions. No trobe una legislatura que puga comparar-se a aquesta. Hem d’estar amb el cabet a la faena.