14.02.2018 - 22:00
Acabes de trepitjar la zona zero, l’abocador de martells de fusta, purgatori d’ostatges, de cadires amb rastre de mans empastifades, de delinqüència i de corrupció. Tu hi has estat només unes hores, amb les mans ben lluents i la mirada ferma i sincera, sense por. Com a casa, com al carrer.
Ens hem tornat més forts, Mireia. Gràcies a tu, el vidre entelat regalima una mica i el sol ha tornat a esbotzar la boira d’aquests dies (i mesos) amb la destral de la dignitat. Quan ens vam conèixer, aquell 2015 ja llunyà, a casa teva, a l’Aran, eres la coordinadora de l’ANC al territori. Aleshores, amb presses, tot plegat per uns humils reportatges sobre el futur de l’Aran i sobre la llengua aranesa (que podeu veure ací i ací). Amb la càmera a la mà, demanaves ajuda al poble català per a salvar la llengua occitana (‘si Catalunya no ens ajuda, és una llengua condemnada a la desaparició’) i per a recuperar la dignitat de la nació occitana, començant, com a primer pas necessari, per la independència –ja aleshores urgent– de la nació catalana sencera.
Ens hem vist unes quantes vegades més, algunes de programades, algunes altres de casuals. L’última, a Gràcia, entre glosadors, galàxia propensa a l’espontaneïtat i la franquesa, amb referèndum i República a la butxaca, i amb una citació imminent al Suprem encara sense data, que ara ha culminat. A cada trobada, a cada conversa, una única bandera i un agraïment: la bandera, la de la dignitat, gens rebregada, individual i col·lectiva, i, sobretot, honesta i propera. L’agraïment, el de la senzillesa, el de mirar als ulls, de fer-ho fàcil, sense subterfugis, sense sorpreses, amb un camí tan clar que, potser per manca de costum, és reconfortant. ‘Ja em cridaran; jo, cap problema’, em vas dir, tranquil·la i somrient, mentre uns metres enllà hi havia qui improvisava versos sobre els presos polítics.
Ara m’adono encara més de la potència de les teves paraules a Gràcia, a l’Aran, al bar de la UPF i a tots els altres llocs. Tu, aranesa, que somnies una Occitània lliure, amb una complexitat identitària i nacional que malauradament has de justificar a cada cantonada, tens com ningú el camí clar i definit, amb el puny tancat del tot i amb la força plena. De tan senzill i desbrossat, de tan obvi i explícit, l’il·lumines, el camí. I potser per això, com explica Pere Cardús en aquesta crònica, no ets cap ostatge útil per a ells.
Ahir érem molts que, del carrer estant, des de les estacions de Renfe o des de casa et vam aplaudir i abraçar. Professors i alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, on treballes, van aturar les classes uns quants minuts i van concentrar-se al pati de Jaume I per donar-te suport, amb una gran pancarta: ‘No caminaràs mai sola.’ Doncs senzillament, de tot cor, això; tan clar, contundent i sintètic com això.
Però hi ha una ironia final, no pas supèrflua: justament hores abans de la teva visita al Suprem, el Tribunal Constitucional espanyol tombava la llei de l’occità aprovada al parlament el 2010, per un recurs (atenció) del govern de Zapatero. En resum, mentre tu, carregada d’honor i de decència, explicaves a Madrid que havíem fet un referèndum i que l’havíem guanyat, el TC es pixava sobre l’occità i en declarava nul l’ús preferent a l’Aran, on és la llengua pròpia, en l’enèsima decisió supremacista. El vent dels temps que corren s’ha endut la notícia com el fum del tabac, però som uns quants, molts, que maldarem per la llengua, pel sentit comú i també per tu, que fa tres anys que demanaves l’ajuda dels catalans, per revertir-ho i perquè ni això ni tota la resta no quedi impune.
Més d’una vegada m’has agraït la feina que humilment fa aquest diari a l’hora d’explicar l’Aran i tot Occitània al poble català. Aquest viatge, totun, mès que jamès, er arregraïment a d’anar en direccion contràira: gràcies, Mireia, pera leçon de dignitat e de força.
Un viatge més, gràcies a tu.
