04.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 05.02.2020 - 11:47
Ahir va ser un dia d’intervencions molt sòlides a la comissió del parlament de Catalunya que estudia l’aplicació del 155. La llibertat amb què es parla des de l’exili es va fer notar, i de quina manera, en les paraules del president Puigdemont, de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i del conseller Lluís Puig. Una vegada més es va fer evident que de fora estant les coses es veuen diferents.
Però permeteu-me que cride l’atenció sobre la participació de l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya –en podeu veure el vídeo complet.
No és cap sorpresa que la diputada occitana siga coherent, elegant, radical i valenta. Boya sempre ho ha estat, de fet. La declaració que va fer davant el jutge Llarena el 14 de febrer de 2018 és inoblidable, perquè en un moment en què la gran majoria de la classe política catalana que havia restat a l’interior fluixejava i mirava de dissimular sobre els fets de l’octubre republicà, ella es va plantar amb una dignitat que ens va fer respirar a molts. Llarena, que va viure aquella declaració de la diputada aranesa com una insolència, va arribar a demanar-li si és que volia anar a la presó o què. Però al final va deixar-la en llibertat i sense fiança. Allò fou una demostració pràctica, notabilíssima, de l’eficàcia d’aquella clàssica tesi que diu: ‘Si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’
Ahir Mireia Boya va repetir al Parlament de Catalunya els arguments que ja havia defensat davant Llarena i va ampliar l’explicació que algunes altres vegades havia fet sobre les llums i les ombres del Primer d’Octubre, dels dies que van anar fins a la proclamació de la independència i després. I va saber ser crítica, dura i lleial alhora. Va ser molt contundent en l’autocrítica i encertada en l’anàlisi. Sense deixar-se xafar, però –el clatellot que va clavar a la prepotència dels comuns ressonarà durant anys. I va parlar clar, va parlar molt clar.
Va parlar molt clar sobre els errors comesos però també sobre els encerts, una cosa que es troba a faltar massa en aquest país que té tanta tirada a la depressió. I va posar l’èmfasi, especialment, en el fet que una certa elit política independentista, no tota, no va estar a l’altura de la revolta popular que s’enduia els carrers el 3 d’octubre. I en aquells dies i en aquelles actuacions dels partits, que va descriure molt gràficament, hi va trobar l’arrel de l’evident absurditat política que vivim avui.
Vull destacar aquest paràgraf de la seua intervenció d’ahir, que em sembla que no pot ser més clar: ‘Ara no hi ha una estratègia compartida. És frustrant i lamentable per als que vam viure allò. És la vostra responsabilitat [dels partits] d’entendre-us, parlar i cercar un full de ruta comú per a un objectiu que compartim. I caldria deixar de confondre els enemics. Això que tenim al davant és un estat repressor que ha obert un miler de causes contra ciutadans que es manifestaven als carrers, a part dels presos i els exiliats. No tenim la força que teníem l’1-O, sinó que estem en condicions d’inferioritat davant de l’estat, i ara hem de recuperar aquella força i unitat.’ I, coherent sempre, va proposar un seguit d’iniciatives per a aquesta recuperació.
La trajectòria de Mireia Boya i aquesta intervenció d’ahir, que és la intervenció d’una ex-diputada que hem de recordar que fins i tot va denunciar un cas d’agressió psicològica dins el seu partit, a mi em reconforta amb la política. Necessitem més gent com ella, que faça créixer el procés d’independència i el poder de la gent, i menys ‘rasputins’ i ocupacadires enverinant-lo. Ja ens trobem, però, que el temps va posant tothom a lloc i va aclarint en qui podem confiar gairebé a ulls clucs i en qui no. Amb qui haurem de comptar, per tant, a l’hora de tornar-ho a fer.
