Mireia Boya: ‘És preocupant com es desmunta la idea que som un sol poble’

‘Barcelona no es preocupa de descobrir Lleida ni d’entendre-la.’ D’aquesta manera Mireia Boya, ex-diputada per la demarcació de Lleida, denuncia el centralisme que, fins i tot (o sobretot) en temps de pandèmia i en ple confinament del Segrià, han de suportar no solament la ciutat de Lleida, sinó les comarques de Ponent en general. En aquesta entrevista parlem dels temporers, ‘culpabilitzats injustament’, dels pagesos, ‘criminalitzats’, i d’aquest ‘país macrocefàlic que no té prou empatia pels territoris perifèrics’. Mireia Boya, aquests dies a Barcelona, comenta sense embuts què han fet malament els uns i els altres i què hauríem de fer tots plegats per sortir d’aquesta crisi social, territorial i econòmica, amb les mínimes ferides possibles per, alhora, continuar essent ‘un sol poble’.

—Aquests dies heu parlat molt de Lleida, a Twitter, ciutat que coneixeu bé, tot i que no en sou filla.
—No sóc de Lleida. De fet, Lleida, és la ciutat de Lleida. També ens podem referir a Ponent, o a la plana de Ponent. I després hi ha el Pirineu, que és d’on sóc. Són realitats diferents. Però com que vaig ser diputada de tota la demarcació de Lleida, hi tinc molts amics i, a banda, he intentat de preocupar-me molt durant aquest temps per saber com es viu a la plana i per això aquests dies en parlo tant.

—A Twitter, heu escrit: ‘Som un sol poble? Som capaços de fer-ho millor que l’estat? Podem no repetir desequilibris territorials i estereotips geogràfics? Altrament no deixarem de pensar que som lo forat que no importa a ningú passat el port de la Panadella’…
—Bé, aquí hi ha dues reflexions importants que cal fer. La primera és que Catalunya és un país macrocefàlic que concentra tot el poder econòmic, polític i comunicatiu a Barcelona, que és on es concentra la majoria de la població. I tot allò que hi ha més enllà del port de la Panadella, que és la frontera geogràfica i física amb Ponent, és molt desconegut per aquest macrocèfal que és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Hi ha un gran desconeixement sobre la realitat d’aquest territori, sobre com hi viu la gent i sobre quins problemes té. I sovint es fa ús dels estereotips, d’una imatge pre-fabricada que no es correspon amb la realitat. A banda, aquest forat de què parlo al fil de Twitter té a veure també amb la pròpia imatge que tenen els ponentins sobre com són tractats. Hi ha un cert victimisme i una sensació de menysteniment que tampoc no ajuda a fer visible aquesta identitat col·lectiva que tenen com a ponentins. Això passa en més territoris, per exemple a les Terres de l’Ebre. Però a l’Ebre han trobat un element que els uneix, que és el riu. La defensa del riu és el segell de la seva identitat. En canvi, a ponent no s’ha articulat aquest discurs que ajuda a donar valor a allò que són i que tenen el ponentins.

—Ara que Lleida és notícia, parleu de centralisme i hi insinueu una certa hipocresia…
—Bé, Lleida és notícia i no ho és alhora, perquè des de Barcelona Lleida és molt lluny, no? Literàriament, és aquella ciutat llunyana de Màrius Torres, aquell territori de frontera que des de Barcelona, a més de ser lluny, no té gaire interès. Barcelona no es preocupa de descobrir Lleida ni d’entendre-la. No sé si és hipocresia, però, per exemple, dilluns a la tarda va passar una cosa paradigmàtica: mentre es feia la conferència de premsa dels alcaldes del Segrià en què parlaven de la seva situació i explicaven què necessitaven en aquesta situació gravíssima, TV3 va tallar la conferència de premsa per retransmetre la d’Ada Colau sobre Barcelona, en què pràcticament no va dir res. TV3 va considerar que aquella conferència de premsa era més important que no la dels petits alcaldes del Segrià. Això demostra que es té molt poc en compte què hi passa i què hi viu la gent. És a dir, són carn i territori de Telenotícies Comarques i que no mereix l’atenció comunicativa. Això s’ha d’acabar. Ponent no és només una autovia, no és només camps de fruita amb temporers que malviuen. Ponent és molt més i els mitjans públics haurien de tenir per objectiu preocupar-se’n.

—Aquests dies s’ha parlat molt dels temporers. Han estat assenyalats injustament?
—D’entrada, el responsable primer de la pandèmia és el virus. I les causes profundes i estructurals de l’aparició d’aquesta pandèmia tenen a veure amb el medi i amb la destrucció d’aquest medi. Però, dit això, sí que crec que des del centre, és a dir, des de Barcelona, s’han criminalitzat els pagesos dient que eren un explotadors i uns irresponsables i s’han estigmatitzat els temporers dient que és per culpa seva que s’ha propagat el virus. De fet, en realitat no es fa ni la diferència entre temporers. Hi ha els qui tenen els papers en regla i cada any són contractats amb un sou més o menys acceptable, però després hi ha els temporers que no tenen papers i que per efecte crida hi han anat a buscar feina i, com que no tenen ni papers ni feina, no tenen allotjament. Els que ha ensenyat TV3 són aquests darrers. I donar-los la culpa és molt injust, perquè com que es troben en una situació il·legal es troben abocats a la clandestinitat, cosa que vol dir que si els troben seran deportats i, per tant, no aniran mai a un hospital perquè s’hi juguen la deportació.

—Però alguna cosa cal fer, per resoldre-ho.
—Regularitzar-los. El govern espanyol en té bona part de culpa. Hauria pogut fer com ha fet Portugal, que abans de les campanyes agràries va regularitzar tots els immigrants justament com a mesura de prevenció contra la propagació del coronavirus, a banda de ser una mesura de drets humans directament. El govern de l’estat espanyol no ho ha fet i per tant no ha protegit la població d’aquella zona sabent que hi hauria vint mil o trenta mil treballadors que des de fa una vintena d’anys vénen a treballar en aquesta època. De la mateixa manera, el govern d’aquí tampoc no ho ha fet prou bé. I aquesta és una sensació generalitzada entre els ponentins.

—Què havia d’haver fet el govern català?
—Ja fa temps que no fa bé les coses, perquè Ponent és un territori amb manca d’inversions que només té un conseller d’Agricultura de tant en tant. És un territori oblidat. I que hi hauria un desplaçament de persones cap a la plana de Lleida entre final de maig i juny per la campanya de la fruita ja se sabia i no s’hi han abocat recursos, ni per evitar-ho ni per protegir les persones. Ni tan sols s’ha fet allò que van dir que farien, anunciant-ho amb bombo i plateret, que són proves PCR a gran escala. No les hem vistes, aquestes proves. No s’ha fet cap inversió complementària per ajudar a repartir materials de protecció per a temporers, habilitar edificis públics o pavellons provisionals perquè puguin dormir en condicions més o menys dignes, etc., tot i saber que aquest problema existia. A banda, els centres d’atenció primària tenen una mancança de personal brutal, i aquest personal està exhaust. No, el govern no ha fet prou. I a sobre ha donat missatges contradictoris. Recordo la consellera de Salut a Lleida dient un divendres a la tarda que no calia patir i l’endemà ens trobem tot el Segrià confinat. La gent està en un punt de desgast emocional molt fort per causa del confinament, al qual has d’afegir el desgast de sentir-se menystinguts per aquest centralisme i encara el desgast derivat de la crisi econòmica i social associada al coronavirus.

—La jutgessa de Lleida encara hi ha afegit més confusió i contradiccions…
—Sí, però aquí hi ha part de culpa de totes dues bandes. La Generalitat no pot confinar indefinidament la població d’un territori; l’ordre prèvia al decret llei era mal feta i amb moltes mancances tècniques i legals, cosa que va fer que la fiscalia de Lleida reaccionés. Per una altra banda, arribar a aquesta judicialització de la pandèmia és una vergonya. Els afectats són la població, que no sap si s’ha de confinar o no. I reduir-ho a aquesta guerra entre Catalunya i la justícia espanyola, en un moment en què caldria posar els veïns al centre, em sembla si més no molt dramàtic. D’una banda, la Generalitat hauria de fer les coses més bé i, d’una altra, la justícia espanyola hauria de deixar de perseguir tot allò que fa la Generalitat. Qui hi perd és la gent de Ponent.

—I els batlles?
—Han fet tant com han pogut, com van dir a la conferència de premsa. Aquí cal una solució a llarg termini promoguda pel govern espanyol i la Generalitat. No s’hi val a fer pedaços, com s’acaba fent cada temporada.

—Parlàveu de la criminalització dels pagesos…
—Sí, però hi ha pagesos i pagesos. Cal distingir-los. Hi ha els grans terratinents de Ponent, aquestes multinacionals que tenen un negoci de la fruita en quantitats industrials i que són unes empreses a les quals calia haver exigit molt més. De fet, no és al Segrià, però un dels brots més importants que hi ha a Ponent és a Guissona, vinculat als macroescorxadors que hi ha. Què vol dir? Doncs que potser les mesures de control sanitari que hi ha en aquestes empreses no són suficients, però és que tampoc no n’hi ha cap control per part de la Generalitat. I després hi ha els petits pagesos que prou feina tenen a sobreviure en un mercat que els fixa els preus i que els deixa molt poc marge de benefici, tant per contractar persones com per viure. La pagesia està en declivi perquè els intermediaris i el mercat internacional són els qui fixen el preu, un preu que no és suficient per a compensar l’esforç i la inversió dels pagesos. I està molt bé de Barcelona estant dir que es comprin préssecs i albercocs de Ponent, per una qüestió de solidaritat, però potser s’hauria d’anar una mica més enllà i veure per què aquest sistema no funciona prou bé. I, per exemple, demanar fruita amb justícia social. Aquesta seria una de les coses que podrien fer Barcelona i les grans ciutats.

—També parlàveu dels professionals sanitaris i de l’atenció primària al Segrià, on fa falta més personal…
—Això ve de lluny. Entre les retallades i privatitzacions del sistema sanitari català encara ho arrosseguem. En el moment més dur de la pandèmia hi va haver professionals que ho van donar tot sense la protecció necessària, posant en joc la seva salut. Al cap de quatre mesos i ara que sabem què cal fer per ajudar aquests professionals, costa d’entendre que encara tinguin el mateix sou i els mateixos torns allargats. Calen més professionals i més ben remunerats. Està molt bé sortir al balcó a aplaudir-los, però ells, a banda d’aquest reconeixement, volen unes condicions laborals dignes que encara no tenen. I aquest brot al Segrià els ha agafat exhausts, perquè encara no s’han recuperat i ja tornen a tenir l’hospital Arnau de Vilanova ple. El cansament emocional i físic és una de les coses que les administracions haurien de vetllar.

—La part emocional. A què us referiu?
—De fet, la part emocional d’aquesta pandèmia l’estem cuidant molt poc. Les conseqüències emocionals les arrossegarem durant mot de temps, per les morts, els malalts, les xifres, el tancament a casa… i d’això se’n parla poc i s’hauria de vetllar. Aquests nou municipis confinats veuen a la televisió les platges de Barcelona plenes i ells no saben ni si tindran vacances. Aquest cansament emocional passarà factura i nosaltres, els qui no som en cap d’aquests nou municipis, hauríem de tenir-ne cura, mostrar-los aquest suport i aquesta solidaritat que vam aprendre els primers dies de la pandèmia. Ara caldria anar molt més enllà del nostre barri i pensar en tots aquests territoris més afectats. Perquè això lliga amb la idea del principi…

—Endavant…
—És preocupant com es desmunta la idea que som un sol poble. En els discursos públics sembla que la gent de l’àrea metropolitana sigui més important i hagi tenir més atenció que no la gent de Ponent o d’uns altres territoris més perifèrics. No es tracta d’enfrontar territoris, perquè qui pateix en un lloc o altre són els mateixos, que és tothom i en particular les classes més populars. Voler-nos enfrontar entre nosaltres és contraproduent i hi perdem tots. La nostra societat està molt mancada d’empatia. I ens cal més empatia. Parlo de la gent de Ponent, del temporer que té una història al darrere i que és un número que posem en un sac sense saber res de la seva vida. Aquesta empatia és un dels valors que més hauríem de treballar en la situació actual.

—Per acabar: quins plans de futur té Mireia Boya?
—La setmana que ve tinc el judici de la causa separada del judici del Suprem i fins que no tanqui això no podré ni tancar etapa ni pensar en política. D’una banda, em fa una mica de mandra, barrejada amb nervis, haver-me d’exposar públicament i d’encarar-me una altra vegada amb la justícia espanyola per uns fets que van passar fa dos anys i mig. Per una altra banda, tinc moltes ganes de tornar-hi i de poder-me explicar i tancar definitivament tot això. A banda d’això i de les vacances d’aquest estiu, no tinc plans.

—Voleu afegir res?
—Sí, un apunt poètic que exemplifica molt bé tot això que hem comentat: les poesies de resposta de Màrius Torres a Joan Sales, quan Joan Sales li va escriure fent una descripció d’una Lleida devastada després de la guerra civil. Màrius Torres li va respondre dient: la meva Lleida no és la teva, perquè jo la veig d’una altra manera. I li explica les coses bones i positives d’aquest territori, perquè s’adoni que és alguna cosa més que aquesta part més negativa de Lleida. I Joan Sales l’escolta i aprèn. Aquest exercici poètic l’hem de portar a la realitat. Voler conèixer la Lleida i el Ponent actuals implica un esforç de voler-ho descobrir per part dels que són fora, però també implica un esforç de voler-ho explicar dels que són a dins, i de sentir-se orgullosos de la seva terra. Això és important. I ja que hi som recomano llegir els autors ponentins, que expliquen molt bé aquest territori.

—Per exemple?
—Doncs ara em ve al cap La pell de la frontera, de Francesc Serés, que és una novel·la molt bonica en la qual parla de tot el món dels temporers i del món agrícola. I, a banda, Màrius Torres mateix o Josep Vallverdú. Dos imprescindibles.